10.04.2022 - 21:50
|
Actualització: 11.04.2022 - 08:09
En política la gestió del temps és una de les activitats més transcendentals. La mateixa cosa en un moment és inacceptable i en un altre ja no ho sembla tant. I el factor que ho fa possible és la inevitable dissipació de les emocions i l’absorció de la indignació amb el pas dels dies. En el cas de la introducció del castellà en la llei de política lingüística i, doncs, en la immersió escolar, tenim una proposta que els autors pretenien fer-nos empassar tan de pressa com fos possible. Els ho va impedir la reacció d’indignació d’una part important dels ciutadans i dels actors implicats, però ara fan servir la mateixa tàctica: proven d’adormir la resposta i dissipar les emocions desencadenades amb la voluntat que s’acabe aprovant aquest escarn. Confien que la indignació es reduirà a un cercle concret, aplicant a fons la maquinària de control social, i així acabarà esdevenint resignació. D’aquesta manera guanyaran ells. Que és, en definitiva, la intenció.
No us enganyeu: no són forts però se’n senten. Vull dir, el govern autonòmic. Més forts davant nostre, i en contra nostre, que no pas davant Espanya. I això és així perquè estan convençuts que tenen sota control prou eines, polítiques, econòmiques, mediàtiques, per a aconseguir d’endossar-nos qualsevol cosa que vulguen. I perquè comproven per la via dels fets, cada dia, que aquell sector gran de la societat que està atrapat –literalment, materialment, econòmicament– en les seues xarxes, obeeix qualsevol ordre, per més absurda que siga, fins i tot quan és absolutament contrària a allò que sempre havien cregut i defensat. És per això que porten les coses tan lluny, tan desmesuradament, i és per això que ara mateix això ja no és un debat sobre la llengua i prou. També és una prova per a veure qui mana. Amb una decisió tan difícil d’empassar-se, mesuren si hem canviat definitivament d’etapa política. Miren si s’ha acabat el procés o no. I, per tant, qui té el dret de decidir què es fa i què es deixa de fer en aquest país. Per això, en realitat, allò que volen el govern i el sistema de partits, allò que cerquen, és com humiliar això que n’hem dit, metafòricament, “el carrer”. Com humiliar aquell carrer que ha fet i fa la diferència entre la política business as usual i la política com a instrument d’alliberament.
Al Principat venim d’uns anys en què el carrer ha manat i ha imposat la seua voluntat a la classe política. De la manifestació de l’11 de setembre de 2012 a la proclamació de la independència, l’octubre del 2017. I tan sols cal parlar llargament d’aquest període amb alguns dels polítics autonòmics per a comprovar quanta agror guarden dins seu contra la gent, contra les manifestacions, contra la Via Catalana, contra les vagues generals, contra el referèndum del Primer d’Octubre. Contra aquell esforç titànic que, segons alguns d’ells, els va portar massa enllà, molt més enllà que no volien anar, i els va obligar a enfrontar-se a un estat espanyol brutal i autoritari contra el qual afirmen, i volen creure, que no tenim capacitat de guanyar. Totes aquestes declaracions que hem sentit, explicant que ara no farien allò que van fer aleshores, no és sinó això: el revisionisme del procés d’independència. Un revisionisme que fa passar davant de tot les conseqüències personals que ells han tingut i que no volen tornar a tenir de cap manera, però que també té un punt remarcable d’altivesa i de menysteniment classista –per més d’esquerres que es vulguen proclamar. Al cap i a la fi, vénen a dir-nos que ells sí que saben com es fa la política i que nosaltres, simplement, som una colla d’ignorants esbojarrats, capaços de posar-ho de cap per avall pels sentiments i sense aplicar rigor en la nostra acció. I aquest és, justament, el missatge, no pas casual, que no deixen de repetir també aquests dies en relació amb la polèmica reforma de la llei de política lingüística.
Però l’esquema té un greu defecte: al final “ells” no són res sense “nosaltres”, de manera que han de mantenir el discurs independentista per a aconseguir els vots que necessiten si volen continuar instal·lats en el poder i mantenir la capacitat d’exercir el control social. I què fan en aquest dilema? Converteixen la idea de la independència en un simple ideal i intenten d’arrossegar la població perquè s’acomode en aquest nou esquema. I així justifiquen que no es pot fer allò que voldríem i que, per tant, és més sensat fer allò que puguem i prou. Aquesta és la clau del famós argument per a encolomar-nos la llei pactada per ERC, Junts, PSC i comuns.
La diferència entre idea i ideal no és petita, però és subtil i cal, per tant, entendre-la bé. Walter Benjamin, ja fa molts anys, ho va fer a la perfecció, quan es referí a la socialdemocràcia. A Sobre el concepte d’història, aquest filòsof –mort a Portbou fugint de la persecució nazi– ho explica així:
“Marx va secularitzar la idea del temps messiànic en la idea de la societat sense classes. I va fer ben fet. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a ‘ideal’. En la doctrina neokantiana l’ideal era definit com una ‘tasca infinita’. I aquesta doctrina va ser la filosofia escolar del Partit Socialdemòcrata. […] Des del moment en què la societat sense classes era definida com a tasca infinita, el temps homogeni i buit es va transformar, per dir-ho així, en una avantcambra en la qual es podia esperar amb més o menys paciència l’arribada de la situació revolucionària.”
Traduït, supose que ja enteneu què vull dir, la cosa podria dir, si fa no fa, així: “A partir del moment en què la independència és definida pels partits no com un objectiu immediat sinó com una tasca infinita que no s’acabarà mai, el temps es transforma en una avantcambra on els polítics poden esperar, còmodament, l’arribada de la situació revolucionària sense fer res més que viure els plaers del poder que han adquirit.” I ací hi ha la clau de tot. Ells aniran fent, havent convertit l’autonomia bàsicament en un negoci a gestionar i el PSOE, ja ho veieu cada dia, hi estarà d’acord perquè una independència-ideal, sense aspiracions de ser mai real, no li causa cap molèstia, en realitat.
Però resten dos dubtes. Què passarà amb el pendent ferroviari espanyol que, desencadenat pel procés d’independència, no s’atura ni saben com aturar. I sobretot si aquest parany el podran acceptar els ciutadans catalans. I ací és on encaixa per què fan aquesta cosa tan extraordinària de cedir el pas al castellà, que no s’havia fet mai en la història ja centenària del catalanisme. Ho fan per humiliar-nos, conscients que una persona humiliada, que un moviment humiliat, no és capaç de fer res, ni de disputar la raó o el poder a qui l’humilia.
De manera que tot això és en joc d’ací al segon intent d’aprovar la llei, que serà el 26 d’aquest mes al parlament. El primer intent els va fallar, cosa que diu moltíssim a favor del país, i per aquest motiu estan tan emprenyats. Però en el segon intent, no en tingueu cap dubte, encara ens hi juguem més.
PS1. He tret la cita de Walter Benjamin de l’edició catalana de Sobre el concepte d’història, publicada fa tres anys per l’editorial Flâneur, amb traducció de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons. És una edició extraordinària, un autèntic luxe, una preciositat que deixa la cultura catalana a l’altura de la més noble i alta cultura europea.
PS2. Sobre aquest tema hem publicat durant el cap de setmana alguns articles importants: aquesta opinió de Benet Salellas i aquesta entrevista a Carme-Laura Gil.
Més de 22.000 lectors de VilaWeb ja han fet el pas de ser-ne subscriptors. Ens voleu ajudar? Feu-vos-en.
