13.11.2019 - 22:00
Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.
Fanon va ser un metge psiquiatre i intel·lectual, administrativament francès, nascut a les Antilles, a la Martinica, que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN i fou ambaixador de la república provisional. Quan li diagnosticaren leucèmia va escriure apressadament Els damnats de la terra, un llibre que va marcar com pocs el moviment mundial contra el colonialisme i que ha estat recuperat aquest segle, sobretot pel moviment afroamericà dels Estats Units, però també per les primaveres àrabs i alguns corrents feministes, especialment al món musulmà.
Les tesis de Fanon em semblen cabdals avui, perquè sostinc que el país ha canviat i ha entrat en una nova etapa d’ençà del 14 d’octubre, el dia de la publicació de la sentència i de la primera acció del Tsunami Democràtic. La reacció de la població, com s’ha vist en els dos dies d’ocupació de la AP-7, ha canviat completament. Tant que ja ningú no es recorda de les velles polèmiques sobre els contenidors i les caputxes. I tant que fins i tot en l’àmbit institucional les eleccions han dibuixat un canvi incipient de tendència, dins l’independentisme, cap al creixement de les posicions més contundents en relació amb la confrontació amb l’estat espanyol. El debat sobre la posició que ha d’adoptar el moviment independentista sobre l’acord de govern signat per PSOE i Podem reflecteix perfectament aquests canvis i d’ací vénen les tensions que comença a suscitar dins els partits. És ací on entra de ple el pensament de Fanon.
Fanon va definir els efectes del colonialisme en les persones i ens va ensenyar com es derrota. És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme. Però això no vol dir que no hi haja paral·lelismes interessants a estudiar i sobretot ensenyaments a aprendre del moviment anticolonial. Sobretot a l’hora de veure com es combat la subalternitat o de quina manera la reacció individual, netejant el cervell dels conceptes imposats, és imprescindible per a provocar la reacció col·lectiva.
Subalternitat és, doncs, el concepte clau. El colonialisme es defineix per la posició subalterna dels colonitzats. Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador. És el colonitzador qui fa la política i el paper dels colonitzats, sempre subaltern, és si de cas de suport a les posicions més suaus entre les dels colonitzadors. Els colonitzats no es veuen a ells mateixos com a subjectes capaços de canviar la societat gràcies a la seua voluntat, com a gent amb capacitat pròpia, sinó sempre com a subjectes que al final són subalterns de la gran política que es fa al centre. Subjectes que sempre necessiten l’autorització –que necessiten de fet el gest d’aprovació– dels colonitzadors. Especialment dels colonitzadors ‘bons’.
Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.
Aquest canvi, l’alliberament diguem-ne mental que permet de respondre així, és segons Fanon la peça imprescindible per a alliberar-se com a col·lectiu. Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.
Però com s’hi arriba, ací, quan passa això? D’una manera molt poètica Fanon, al final del llibre La pell negra, diu que això generalment pot passar i passa quan ja no pots respirar, quan sents que t’ofeguen. Una imatge que recorda el poema de l’Estellés (‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’) i que va fer-se concreta en el moviment Back Lives Matter arran de l’ofec físic d’Eric Garner per part de la policia, que li va causar la mort el 2014.
Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulga… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talle el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.
Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pense que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència siga un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.
Del 14 d’octubre ençà, els catalans hem entrat en una nova fase del moviment per la independència. I moltes de les coses que preocupaven Fanon, sobre les quals va teoritzar, comencen a passar entre nosaltres. Per això avui el catalanisme que comença a dibuixar-se al carrer, quan tot just si ha passat un mes, un catalanisme independentista que seria l’equivalent de la ‘negritud’ definida per Fanon, es pot començar a entendre també com un moviment antiimperialista, anticolonial, si acceptem i excusem la inexactitud del terme.
Per això és un nou catalanisme que no espera que s’accepte ni es beneesca de Madrid estant res de tot allò que fa. Per això no demana permís per a fer res ni es pregunta com s’interpretarà allà el que faça. I per això qüestiona les bases de tot, fins i tot el mapa artificial imposat des de l’estat. En aquest sentit, el redescobriment dels catalans del nord és un símptoma extraordinari que les coses van canviant. Perquè la Catalunya de les quatre províncies autonòmiques tan sols s’explica com una invenció espanyola per a reduir la catalanitat i mirar d’espanyolitzar-la. En canvi, el reconeixement que a l’estat francès hi ha catalans que són tan catalans com els de les quatre províncies espanyoles és un fet que tot sol desmunta l’equació, bàsica per a mantenir la dominació espanyola, segons la qual ser català, al final, no és sinó una manera de ser espanyol. Júlia Taurinyà ho ha expressat a la perfecció en un piulet: ‘El que m’encanta del tall del Pertús és la nostra capacitat de treure profit de la frontera. D’un drama fer-ne una arma.’ Fanon n’estaria ben content.
