10.08.2021 - 21:50
L’any 1958, el gran historiador francès Fernand Braudel va causar una sotragada en les ciències socials quan va replantejar la idea mateixa del pas del temps, i va proposar d’entendre’l no com un simple paràmetre cronològic sobre el qual vas dipositant els fets que passen, sinó com un veritable constructor social.
La proposta –que havia plasmat de manera pràctica a l’extraordinari llibre El Mediterrani i el món mediterrani en l’època de Felip II– implicava reclamar molta més atenció a allò que ell definia com la longue durée, per reconèixer la solidesa que aquest llarg termini confereix als conflictes socials. I per entendre que calia analitzar els fets, els fenòmens socials, sempre a partir de la interacció de tres temps diferents, dins els quals la llarga durada és la més difícil d’alterar.
Segons la divisió de Braudel, hi ha, en primer lloc i sobretot, els fets a llarg termini, que són aquells provocats per les estructures bàsiques de la condició humana i les societats; els marcs geogràfics, per exemple, o la manera que té una comunitat de relacionar-se amb el medi. En segon lloc, hi ha la conjuntura, que marca la direcció i el moviment de la història que vivim avui; seria el cas, per exemple, dels cicles econòmics o fins i tot de revolucions com ara la industrial. I, finalment, hi ha el “temps dels esdeveniments”, les coses del dia a dia que Braudel alguna vegada havia identificat com: “La pols superficial de la història.” Suggeria que la seua anàlisi era més tasca nostra, dels periodistes, que no pas dels historiadors.
Estava convençut que el llarg termini era, malgrat tot, el factor fonamental i el més determinant, sempre. I, per això, va insistir en la necessitat d’analitzar a fons els fenòmens extremadament llargs, la història “gairebé immòbil” que crea la substància de qualsevol fet a analitzar. La contraposava a la història tradicional, que solament sap encadenar noms i dates, però també a la història cíclica i conjuntural. Braudel va insistir en la potència fundacional que tenen tres factors essencials per a qualsevol civilització-cultura: l’àrea cultural pròpia, d’on treu aquesta àrea els préstecs que incorpora i assimila, i què –i qui– és allò que rebutja sistemàticament.
Partint d’aquest mètode, la pregunta que em vull fer és: què ens podria aclarir una visió sobre la longue durée del conflicte entre el nacionalisme català i la construcció dels projectes nacionals francès i espanyol? Molt especialment aquest darrer. I me la faig en vista que, si posem a lloc el lamentable “temps dels esdeveniments” que vivim d’ençà de les eleccions, és molt difícil de no veure clarament que hi ha uns elements molt sòlids que dominen l’escena, la persistència dels quals explica notablement on som.
L’un, és la resistència històrica enorme de la catalanitat i el catalanisme, la seua solidesa remarcable. Una resistència que és basada no tan sols en la ideologia concreta del moment, en la plasmació que en fa cada generació, sinó en una oposició fonamental i indissoluble que podríem arribar a reduir a l’oposició –segons el moment– entre les dues grans ciutats nostres i Madrid. En termes geopolítics, parlaríem pròpiament d’allò que els geògrafs francesos descriuen com l’oposició entre l’altiplà i les sis planes mediterrànies. I el rebuig que Braudel demana estudiar en cada cas és precisament ací, present sempre en aquesta oposició.
El segon, que també m’interessa de mirar de prop, és la persistència de les conseqüències d’un altre element geogràfic, l’establiment de la capitalitat espanyola a Madrid. Un fet absolutament excepcional i únic en el marc europeu –posar una capital en un indret sense vies de comunicació ni indústria local– que Germà Bel va deixar clarificat per sempre a l’extraordinari llibre Espanya, capital París.
I el tercer element, i potser el menys tractat habitualment, són les conseqüències de la indefinició regional de l’estat espanyol, en el sentit continental de la paraula –i el seu contrast/rebuig amb la rotunditat europea del fet català. En aquest sentit, hi ha una història encara per a escriure sobre les ziga-zagues de la consciència nacional espanyola –oscil·lant els segles XIX i XX entre Amèrica, l’Àfrica i Europa– i sobre la por malaltissa que tenen a no ser considerats “prou europeus”. Com bé diu Toni Mollà, el “regeneracionisme” castellà del 1898, moment exacte en què es creuen totes tres possibilitats, encara avui marca els límits d’allò que es predica sobre l’ésser espanyol. I em sembla evident que, del moment d’indefinició màxima, només poden sorgir els dubtes màxims.
Aquests tres són els moviments de llarga durada, traçables fins segles enrere, que a parer meu continuen essent en la base profunda del conflicte. I que, per això mateix, persisteixen i persistiran per damunt de les etapes circumstancials de què la confrontació puga revestir-se en cada moment. Intentaré aprofundir-hi demà, en el tercer lliurament d’aquesta petita sèrie d’estiu.
Article anterior:
—Una foto a Lekeitio per a explicar l’Espanya desarmada (I)
