07.11.2019 - 21:50
Es pot tractar el tema de la convivència a Catalunya sense esmentar el fet lingüístic? Es pot obviar que un dels elements que determinen a quina banda de l’esquerda et col·loques és la llengua? La guerra per dissoldre la identitat del país pot arribar a exercicis tan xocants com aquest: retratar les dues Catalunyes sense fer-hi la més mínima referència.
Però això és pur funambulisme ideològic. Mireu, si no, el debat electoral de dimarts a TV3. Descomptant la colonitzadora, se suposa que eren set compatriotes meus. La tria lingüística que va fer cada un, associada als conceptes que vehiculava, és més reveladora que qualsevol teoria. Si aquest és el poble al qual se suposa que pertanyo, gràcies però jo baixo.
Els castellans, deia el cantautor, són gent de místics i grans capitans (i ‘tenientecoronels’, afegiria jo). Nosaltres som de mites i de tabús. Encara que és probable que en realitat siguin la mateixa cosa, vista per les dues cares. El mite diu que som pactistes, i el tabú, que som uns porucs; diu que el Barça és més que un club, i el tabú, que tenim futbol perquè no podem tenir altra cosa; el mite és la pela, el tabú és la pela.
Ara, el gran mite de la diguem-ne transició és, o era, el de l’unsolpoble. El tabú, que som dos en un. Era un eslògan, això s’ha sabut sempre, més desideràtum que no pas constatació. Però fa l’efecte que només una banda s’esforçava a voler-lo. Els catalans som un sol poble, sí, però convivim amb un altre. Dit d’una altra manera: els que ens sentim catalans som un volks però no tots els qui viuen a Catalunya se senten catalans, o no com a identitat prevalent. Se senten, i són, part d’un altre (de la mateixa manera que hi ha valencians, balears i rossellonesos que senten que formen part d’una unitat, igual com ho sentim nosaltres). Fa uns quants mesos, en començar l’esborrany d’aquest article, em vaig dedicar a recollir citacions favorables a admetre que la cohesió social, si mai havia existit, s’estava evaporant. Me’n van sortir de tota mena: Salvador Cardús, Joan Ramon Resina, Antoni Puigverd, Agustí Colomines, Josep Ramoneda, Rubert de Ventós, Antoni Vives, Albert Pla Nualart, Ferran Sáez, Xavier Roig, Andreu Barnils… Un equipàs. A la banda contrària, de defensors a ultrança que el mantra candelià continua viu, només em sortien veus lligades a partits polítics. Vols més prova de la fal·làcia que aquesta? (No és pregunta retòrica: en tinc més, de proves. Les xarxes socials són una eina excel·lent per veure coses que fins fa pocs anys no podíem veure perquè el nostre entorn ens ho impedia. I una de les coses que hi podem constatar és la distància sideral que separa els imaginaris de les dues tribus. Concepcions del món diferents, referents diferents, idiomes diferents… Ja fóra un solpoble ben estrany, aquest en què una part vol sotmetre l’altra. I qui diu sotmetre diu empresonar.) Per als al·lèrgics als termes de regust romàntic, també ho podem dir a la manera de l’historiador madrileny Justo Beramendi: a Catalunya hi ha nació catalana i nació espanyola. O amb les paraules d’un destacat estudiós dels nacionalismes, Jorge Cagiao: ‘A Catalunya s’hi disputa una lluita entre dues nacions en el mateix territori.’
La fal·làcia unsolpoblista es complementa amb un altre mite, el del bilingüisme. Que diu que és fantàstic i ens enriqueix. Tradueix el tabú: hem hagut d’entomar, si us plau per força, la llengua imposada, i així, amb vaselina ideològica, doncs no fa tant de mal. És un mite absurd perquè, si realment som un sol poble, per què necessitem dos codis de comunicació? Això atempta contra un dels principis més elementals de la lingüística. Si fer funcionar el cos social amb dues llengües és tan collonut, com és que els altres unsolpobles no ho fan? Si és tan enriquidor, com és que gairebé el 45% dels unsolpobletans no en fan servir, mai o gairebé mai (EULP dixit), una de les dues? Que no volen ser rics?
Però no hi ha res a pelar. Com els ximpanzés electrocutats de l’experiment, els catalans ens hem avesat a viure en la ceguesa fins al punt de no voler-hi renunciar. Somiant es viu millor. Ara sembla que estem disposats a combatre pel país, per la nació, pel digues-ne-com-vulguis; però, ves per on, per la llengua no. Sortim a enfrontar-nos a les forces d’ocupació, a cop de lliri o de panot, però ep, les nostres dues llengües que no ens les toquin, eh? Perquè el bilingüisme és un tresor, on vas a parar?, quina sort que tenim. Els avisos dels experts tot assegurant que la bilingüització forçosa de la població autòctona és el primer pas cap a la substitució lingüística no tenen més valor que l’opinió d’un tertulià. I tanmateix és la soga que ja tenim al coll.
Encara en tinc una altra, de prova. Més objectiva i tot: la mirada des de fora. Mira si som un sol poble que els que arriben de fora ni en dubten. Ara ens trobem, a escala mundial, en una fase històrica de transició, i no podem saber gaire com seran les societats del segle XXII, tot i que probablement seran més multilingües que no ara. Però de moment encara és vigent aquella inèrcia que fa que els immigrants s’acabin transformant en autòctons. En un parell de generacions com a màxim. Mentre això no canviï, la realitat ens mostra que de les dues possibilitats que tenen (si és que mai ho arriben a saber) el gruix dels que anomenem nouvinguts trien la que es comporta com si no fos part d’aquest suposat poble (vegeu també aquí l’EULP 2018). Trien (per als fills) la identitat espanyola perquè els és més fàcil, però sobretot perquè nosaltres els hi empenyem, negant-los la llengua. Ja pots comptar quinsolpoble més galdós.
Persistirem en la lluita, no cal dir-ho. I si ens en sortim, allò que farem de cap i de nou ho farem entre tots els qui s’hi voldran apuntar. Vinguin d’on vinguin. Com sempre, perquè tampoc sabríem fer-ho d’una altra manera. Ara, ja cal que anem aparcant el llirilingüisme, perquè, al pas que anem, ves que al final no descobrim que el que hem fet és unsolopueblo.
