08.11.2019 - 21:50
Aquests darrers dies, hi ha hagut controvèrsia i una mica de debat arran de les declaracions de diversos dirigents polítics espanyols sobre l’existència de dos pobles diferents a Catalunya, contradient així el conegut lema ‘un sol poble’. A aquestes declaracions, hi ha reaccionat Xavier Domènech amb un article que m’ha semblat que se situava més en una perspectiva política i voluntarista (la d’aquella persona que vol que vegem la realitat com ella vol que sigui) que no pas en una de realment analítica i explicativa de la qüestió.
És (o hi ha a) Catalunya un poble o nació o dos?
Permeteu-me començar dient que tenim, a parer meu, un problema greu de comprensió del que implica un context en què es desenvolupen en competició en un mateix territori dos processos de construcció nacional, amb els respectius nacionalismes i projectant les respectives nacions o pobles. En el nostre cas, seria el poble català (objecte de preocupació del nacionalisme català) i el poble espanyol (objecte de preocupació per al nacionalisme espanyol).
En aquests processos imbricats de construcció nacional, a imatge i semblança de les nines russes, un d’ells (el català, en el nostre cas) es desenvolupa en el marc (al canell gran) de l’altre (l’espanyol). No són processos que corren paral·lels, doncs, com si fossin en el mateix pla o fossin simètrics, sinó que discorren en una relació constant de dominant a dominat. Aquesta situació, en què de manera molt natural els ciutadans impactats per ambdós processos de nacionalització podran desenvolupar afectes i lleialtats duals (d’intensitat amb tot diferents) és la raó principal que fa que puguin percebre que la nació dominada (a efectes de considerar-la poble en el sentit ple de la paraula) està menys dominada que no ho està en realitat, i tenim una salut i un suport que disten molt dels que tenen els pobles que sí que són plenament amos de si mateixos.
Per entendre-ho millor, potser pot ser útil abandonar un moment aquest complex context de nacions imbricades en el qual, com deia, sembla que tenim dificultats per a fer una bona lectura de la realitat, i provar de fer-nos la mateixa pregunta però en un context més clar. Crec que això ens hauria de permetre de veure que la nostra percepció de la qüestió nacional es troba en aquest context de nacions imbricades contaminat per la relació o lògica de dominació, una lògica a la qual pot interessar, sigui dit de passada, que la vegem amb ulls potser més miops.
Pensem en França. França és una nació, o un poble. Crec que això ho discutiran molt pocs, com a mínim, si acceptem per un moment deixar de banda matisos importants sobre la seva composició plural interna. Fem un esforç i provem d’imaginar ara una situació en què es planteja a França la seva annexió a Alemanya com un Land més. Compte, no es tracta d’una unificació de tots dos pobles, sinó directament del lliurament de la sobirania francesa al poble alemany. Preguntem ara si algú consideraria amb un mínim de serietat que en aquest debat intern francès sobre l’annexió a Alemanya la posició favorable a l’annexió fos aquella que millor defensés el caràcter nacional o de poble de França. Sincerament, no crec que això pogués passar. La posició que defensaria amb coherència la dignitat i plenitud del poble francès com a poble amo de si mateix seria, sens dubte, la que optés en aquest cas per la seva independència, rebutjant de renunciar a continuar essent un estat independent. Algú dubta què decidiria el poble francès? Algú pensa seriosament que hi hauria un percentatge mínimament important de ciutadans que acceptarien de posar-se sota la tutela del poble alemany i in fine potser acabar convertint-se en aquest altre poble?
L’exemple és pura ciència-ficció, és clar. Però espero que hagi deixat clara la qüestió que m’interessa de subratllar. Tornem a Catalunya.
Durant molts anys, l’acció del nacionalisme català va trobar amplis consensos al voltant de temes vertebradors per al catalanisme com la llengua i l’autogovern. Recordem el suport parlamentari a l’estatut. Certament, aquesta situació podia fer la impressió que a Catalunya hi havia políticament una nació clarament dominant (la catalana) i una altra força minoritària (l’espanyola). Això no ha ajudat a veure la situació amb prou claredat aquests darrers anys. Recordem que, fins no fa gaire, el PSC podia ser explicat com a part del nacionalisme català, sense que això resultés xocant. Qui ho diria, això, avui (fora de la caverna espanyolista)?
Que els instruments amb què s’havia analitzat i explicat el context català anterior al procés potser ja no eren pertinents (pensem, per exemple, en el concepte ‘catalanisme’) per donar compte de la situació (diferent) que va venir després es va veure quan el nacionalisme català va fer el salt d’aquests consensos forjats en l’autonomisme (no oblidem que aquest és el sistema creat pel nacionalisme d’estat) a la reivindicació del dret de decidir, que, com ha pogut dir amb tanta gràcia com bona vista Xacobe Bastida, no era sinó la reivindicació del dret d’autodeterminació però ‘amb un bon assessor d’imatge’.
El pas que ha fet el nacionalisme català cap a l’autodeterminació és, per a un poble o una nació, per al procés de nacionalització que els projecta, l’últim pas i el més important de tots. Més enllà, ja només hi ha la llibertat i la responsabilitat d’organitzar-se com millor els sembli. I per això, aquest pas és el millor metre per a mesurar la voluntat de ser poble o nació d’una comunitat humana territorialitzada. Molt més pertinent, en qualsevol cas, que qüestions aïllades com la llengua i l’autogovern, perquè amb la independència el poble decideix poder decidir sobre absolutament tot allò que l’afecta, i no únicament sobre allò que un altre poble (l’espanyol, en el nostre cas) ha decidit que pot gestionar de manera ‘autònoma’.
Doncs bé, què ens ha permès de veure la demanda d’autodeterminació promocionada pel nacionalisme català? Tots hem pogut apreciar com l’ampli consens sobre la llengua i l’autogovern es desfeia ràpidament, quedant en evidència un conflicte polític en què s’enfrontaven dos blocs de mida similar, l’independentista i el no independentista. Tornem a França, algú pensa que…? Algú pensa que un poble pot estar dividit sobre una qüestió tan important per al seu futur polític com a poble i continuar reivindicant que és un sol poble com si res?
Per què això que sembla tan evident en un poble com el francès, l’alemany o qualsevol altre poble o nació en el sentit polític ple de la paraula (això és, la seva capacitat absoluta d’autoorganització, que no tenen, per exemple ni el País Basc ni Catalunya) ens resulta més difícil de percebre en aquest context de nacions imbricades? És una qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar més, perquè és molt probable (no cal ser un deixeble dels mestres de la sospita per a formular aquesta hipòtesi) que la nina gran ens estigui fent veure coses que no són. I no oblidem Billig, qui ens recordava que els nacionalismes dominants aconsegueixen que no vegem coses que són presents, davant el nostre nas, en el nostre dia a dia. I si també fos cert en sentit contrari i veiéssim coses (com ara miratges) que el sistema dominant vol que vegem i de la manera com vol que les veiem?
Permeteu-me que acabi dient que, tot i que això que he comentat sigui discutible (i si ho és, millor), crec que aquells que més dubtin del meu raonament haurien de reconèixer, com a mínim, que al nostre món hi ha pobles o nacions plens (amb aquesta capacitat d’autoorganització completa de la qual us parlava) que són els que anomenem comunament pobles o nacions. Això hauria de ser raó suficient per a marcar, com a mínim, la deguda diferència amb aquells altres pobles o nacions en els quals una part de la població pot aspirar a ser algun dia un poble o una nació plena, considerant l’altra part com a poble o nació plena. Això sembla que passa a Catalunya, on una meitat de catalans es percep com a poble català, o nació catalana, a tots els efectes, mentre que una altra meitat es percep com a poble català, o nació catalana, només a uns pocs efectes, i en canvi, com a nació espanyola o poble espanyol (ple) a tots els efectes restants. Els més importants, és clar.
