07.09.2016 - 22:00
|
Actualització: 07.09.2016 - 23:40
L’11 de setembre de 1976 es va fer la primera diada nacional de Catalunya després de la mort de Franco. Tanmateix, el governador civil va impedir que es fes a Barcelona, com s’havia previst, i es va traslladar a Sant Boi de Llobregat. Els oradors que van intervenir-hi foren Miquel Roca i Junyent, Octavi Saltor i Jordi Carbonell.
Aquesta setmana us hem ofert els discursos de Jordi Carbonell —representant l’Assemblea de Catalunya— i de Miquel Roca —portaveu del Consell de Forces Polítiques. Avui publiquem el discurs d’Octavi Saltor, membre de la Lliga Liberal Catalana, que va adreçar-se al públic en nom dels partits que no pertanyien ni a l’assemblea ni al consell:
«Un empresari català, i alhora jurista i patrici, president d’un organisme corporatiu professional i vice-president de la més representativa entitat coral catalana, ha estampat, en les bosses dels setmanaris del dissabte, 11 de setembre del 1976, aquesta inscripció: ‘Jesús digué: Aixeca’t i camina! — Onze de setembre. — Dia de dol. — Dia de redreçament. — Honorem la llengua catalana.’ Ens ha semblat que, entre tants altres eslògans de meditació per a la Diada, aquestes frases en podien resumir, almenys en part, la intenció i l’abast; potser permanent, però sens dubte ocasional. Si més no en uns instants en què el record d’una data elegíaca podia unir-se en la represa d’una altra, la present, esperançada.
Perquè, en realitat, una crida ‘solidària’, no pas dins la voluntat però sí en l’òrbita de la magna Solidaritat Catalana de primers de segle, ha produït, ara com adés, els mateixos efectes: ‘l’alçament’, com en digué Maragall, de ‘tot un poble, com un esclat col·lectiu d’exhibició, de constatació’, de la seva personalitat. La Història es feia Presència. El Passat esdevenia Present. Cruent, heroic, el 1714. Pacífic, cívic, però no menys decidit, el 1976. Una Catalunya solitària en una Espanya no unitària, no invertebrada (Ortega) sinó unida, orgànica, convivent d’afirmacions.
Un Poble en Marxa: fent camí de futur. Un Poble, extàtic, disciplinat, silenciós, però ferm en unes conviccions mai no estroncades, encara que circumstancialment i involuntàriament, tornades íntimes. Diria que la Diada vol ésser un homenatge a la unitat i a la llengua. Una llengua que ha passat a ésser també, no la dels nadius, sinó també la dels espanyols adaptats, per a exemple de tots, i per a glòria llur.
Qualsevol d’ells podria dir, avui, en aquest acte, com qualsevol de nosaltres, els oradors, aquelles paraules poètiques, i profètiques, de Maragall: ‘Escolta, Espanya, la veu d’un fill — que et parla en llengua no castellana. — Parlo en la llengua que m’ha donat — la terra aspra. — En eixa llengua pocs t’han parlat. — En l’altra, massa’. Perquè, com va dir el seu oponent, tot i amic i col·loquiant, Miguel de Unamuno: ‘La sangre de mi espíritu es mi lengua — y mi patria es allí donde resuena’. Una Pàtria que ‘morí tan bella / que mai ningú no la gosa enterrar’.
Fou el mateix Maragall (Glossa) qui augurà: ‘S’acosta el dia que serem tots uns’. Ja ho érem el 1714. Els cordons de la bandera que enarborà Rafael Casanova eren duts per Joan de Lanuza, comte de Plasència (un fill del qual morí en el setge) i pel noble català Josep Galceran de Pinós i de Rocaberti. Un altre dels defensors, el ‘Sergent Major de la Fe’, era l’aragonès Gaietà Antillón. Tota una Ciutat, tot un País, amb els seus habitants, nats o residents, foren uns al servei d’una paraula donada. Per restar dignes del títol oral rebut del rei Martí l’Humà, el del palau de Poblet, el darrer monarca de la dinastia catalana: ‘Terra poblada de lleialtat’.
No oblidem que l’equilibri polític és difícil; que ho esdevé sempre per a Catalunya, en la seva mateixa contextura interna, en la seva inserció en el conjunt d’Espanya. Diríem que ho és tant com el dels castellers que afronten al risc dels pilars humans, però que hi reïxen. Un home del poble, músic i poeta, polític i pedagog efectiu, i no menys sociòleg, Josep Anselm Clavé, té un vers, en el seu poema ‘Els xiquets de Valls’, que resumeix aquest títol: ‘Força, equilibri, valor i seny’. Unes qualitats, unes condicions, si voleu, que hauríem d’aspirar o mantenir sempre: en l’avui, per conflictiu que sembli, com, a voltes, les mancàrem en el passat.
Les referències a l’actualitat de l’11 de setembre de 1714 foren innombrables. Ara que hom parla, com una aspiració genuïna o com un desig fratern (vegeu el primer poema del volum Pàtria de Mossèn Cinto Verdaguer) de ‘països catalans’, aquesta nomenclatura s’enllaça amb el record del rei Jaume I, en el VII centenari de la seva mort, quan ‘deslliurà’ de la Moreria, València i Mallorca. Però és que també, el 1714, mentre des de les Illes eren aportats per mar queviures a la Barcelona assetjada, els valencians, i els aragonesos, en missatges del 12 i l’11 de juliol de 1713, expressaven col·lectivament llur adhesió, cívica i bèl·lica, a la causa catalana.
Amb recança de tots, i pel nombre limitat d’oradors, cap jove ‘absolut’ no figura entre ells, tot i llur justificada protesta. N’hi ha dos, en veritat que, com digué Cambó en un acte públic, encara són ‘relativament’ joves. Però jo diria que ells, els joves, han encomanat llur jovenesa a tots els organitzadors de la Diada. Talment que aquesta podria, entre tants d’altres, dur com a lema la primera estrofa del ‘Cant als joves de Maragall’: ‘L’hora nostra és arribada. — Tots ens hem desensonyat — amb el front il·luminat — per la llum d’una altra albada’. Una albada, venidora, que voldríem, també tots, que no tingués mai —mai més— posta.
Entre aquests joves, un nombrós estol, considerable i estimat per tots, sovint és de nissaga visitant, que ací posà les arrels, més vives perquè més noves, que els mateixos originaris. Potser fins a fer-nos creure, exemplarment, que ‘els altres catalans’ som nosaltres. Voldríem que fos encara més llur que nostra, la nostra veu d’avui, entranyats per generositat i comprensió llur en la nostra realitat catalana. És només comptant amb ells que capim, i assumim, ‘l’ample gest de xuclar als confins’, ‘i del múltiple clam fer la veu redemptora’.
El 1714, nobles i gent rasa, militars i juristes, com un sol home, defensaren els privilegis legítims de la Ciutat i del País. Avui, ja tothom, ja tot, és només Poble. Una renovació d’estructura, a nivell públic, a nivell social, a nivell econòmic, reclama el major benestar per al major nombre; la màxima dignitat per a tota la col·lectivitat, en cadascun dels individus i de les llars que la integren. Gràcies a Déu, i malgrat frustracions o desnivells persistents encara, Catalunya manté aquests principis, els sent i els aplica amb una intensitat intencional que manca, dolorosament, en bastants altres indrets d’Espanya. La consciència d’unitat catalana solidària acabarà d’imposar, amb les seves conseqüències efectives, aquesta equitat interior, assegurança de prosperitat.
Els poetes de la Renaixença aportaren als Jocs Florals de Barcelona un contingent enorme d’elegies. De llurs ulls, només n’eixien plors. Calgué un patrici equànime amb vocació i capteniment de govern (Prat de la Riba) per a convertir, com digué Xènius, l’Elegia en una Tasca. Però, en una i en altra, glatia el coratge interior i la valentia exterior. Com en l’11 de setembre de 1714, al crit de: ‘Ara és l’hora, catalans’. Perquè, com diu l’himne col·lectiu: ‘Si seguem espigues d’or — quan convé seguem cadenes’. Lírics, pràctics, ardits, sense contradicció: romàntics en l’ideal, realistes en la procuració i en la defensa de la quotidianitat plena.
Entre aquells poetes, cantaren, o plangueren, la Diada de l’11 de setembre. Un d’ells sentí i expressà la llengua, i la terra que ella encarnava, com ‘la morta viva’. No debades, Mistral proclamà que ‘qui té la llengua té la clau — que de cadenes l’allibera’. Però aquells poetes, com tants de nosaltres, després d’ells, només sospiraven (‘Los tres sospirs de l’arpa’ és el títol, i el tema, d’un de llurs poemes). La Diada vol transcendir del sospir al respir. Un organisme viu, com ho és un poble, requereix el respir, compassat, rítmic, permanent, per a saber-se sa. El respir és un signe vital, i necessari, de normalitat. L’expansió massiva del nostre 11 de setembre de 1976 vol ésser, hem de procurar que sigui, una ostensible, i ordenada, alenada popular, sense reticències, sense insolències a peu ple de la nostra fisonomia pròpia.
Haurem, no pas abdicat, però suspès, en aquest dia, les nostres divergències, les nostres diversitats, inevitables i àdhuc cobejables per a una harmonia interna i per a una integració externa. Unitat simbolitzada en un signe únic: la senyera catalana. En l’abstenció de tota altra, no hi haurà renúncia, sinó homenatge, mordassa sinó germanor. Sota aquesta bandera, ‘Catalunya eixampla els braços’, perquè es contempla ella mateixa com ‘un poble que estima i avança donant-se les mans’ (Maragall). Com vaticinà un altre poeta (Fages de Climent): ‘Si tots els catalans ens estrenyem la mà’, podrem ‘dansar braços en creu, delint el més enllà’. Podrem ‘enderrocar el plint de Mart, déu de la guerra. / i amb fulles d’olivera colgar-ne la desterra’ fins que ‘a Elx l’Esfinx somrigui i el vent se torni clar’. La Tramuntana ens dirà, com és: ‘Catalunya i avant!’»
