Un planeta buit

Fa cinc dies, les Nacions Unides van publicar el seu darrer informe sobre la població mundial, i les prediccions que fan sobre el nombre d’habitants del planeta terra (resum en pdf). Una clau de l’informe és aquesta frase: “La població mundial continua creixent, però el creixement s’alenteix cada vegada més.” Segons l’ONU, es preveu que el món arribi als 8.000 milions d’habitants aquest any 2022; als 8.500 el 2030; als 9.700 milions el 2050, i als 10.400 el 2.100.

A la vegada, però, l’any 2021 la mitjana de fills al món va ser de 2,3 fills per dona, quan resulta que el 1950 la xifra era de 5 fills per dona. Tenim doncs menys de la meitat de fills ara que no fa cinquanta anys. És a dir, si la població augmenta és per l’impuls anterior, no per l’actual: anys enrere vam tenir molts fills, i ara aquests fills viuen més anys que mai (de mitjana vivim ara 72,8 anys, nou anys més que el 1990). Però el futur ve marcat també pels pocs fills que el món té avui en dia.

Així, a les pàgines finals de l’informe resum, de 54 pàgines, dos gràfics criden l’atenció. Un mostra tres prediccions de l’ONU: la que pressuposa alta fertilitat, la que pressuposa baixa fertilitat, i la mitjana. En l’escenari d’alta fertilitat, el món creix imparable. En el de poca fertilitat el món comença a perdre habitants cap al 2060:

El segon gràfic compara les prediccions de l’ONU, amb la d’altres organismes, i en quatre de les set previsions el món començarà a perdre habitants durant el segle XXI. El gràfic és aquest:

Finalment, si mirem el creixement per zones, en aquest últim gràfic es veu com europeus i nord-americans estem estancats, l’Àfrica es dispara (amb la qual cosa el francès, tan parlat al continent, té més futur que mai, com recordava l’experta Alícia Adserà) i parts d’Àsia perdran població, fins al punt que s’espera que la Xina deixi de ser el país més poblat del món, superat per l’Índia.

Els apocalíptics parlen, amb raó, dels 10.000 milions d’habitants projectats per l’any 2100, cosa que converteix el planeta terra en un món molt més difícil de gestionar, i més amb la crisi climàtica i energètica anunciada. Però, per altra banda,la xifra de 2,3 fills per dona del 2021 també hi és, i la comparació amb els 5 fills per dona de mitjana que teníem fa cinquanta anys, també. Per tant, no són pocs els que pronostiquen un planeta cada cop més buit. Un d’aquests és Elon Musk, el milionari que fa anys que alerta dels pocs fills que tenim actualment, es vanta de ser excepció (aquest maig l’home ha arribat al vuitè fill) i pronostica un món resumit per Daniel Bricker i John Ibbitsonamb aquest títol: “Un planeta buit: el xoc de la població mundial en declivi”

Personalment visc, des de fa pocs anys, totes dues realitats. Uns dies la setmana, visc al planeta buit, al món de poca gent, en una comarca del Prepirineu català on no som ni 20.000 persones. L’altra part de la setmana, visc al planeta dels 10.000 milions, en una de les ciutats del planeta terra més denses, Barcelona. Fill com sóc dels anys setanta, i de les prediccions del Club de Roma (la superpoblació és el futur) em sembla un bon lloc on agafar-me aquests informes on no descarten un planeta que ben aviat començarà a perdre població i on l’espècie humana, sigui capaç d’autoregular-se i de fer-se una pregunta tan madura i responsable com aquesta: i al final, aquí, exactament quanta gent volem arribar ser?