El dia que ha fet una setmana de la barrancada, Paiporta ha fet un crit. La devastació és complicada d’explicar amb paraules després d’haver-ho intentat tantes voltes aquests dies. La majoria dels carrers de la població encara són impracticables, la brutícia, els detritus s’escampen i la vida cada dia és més perillosa i inhabitable. De moment, Paiporta plora setanta morts. Fins diumenge, que hi van anar els reis espanyols, en aquella visita sense trellat i sense objectiu, no havien vist cap màquina pesant, cap militar i, pràcticament, cap altra força de socors que els ajudàs a netejar les cases, a llevar el fang, a acompanyar-los en aquella desgràcia que els acabava de paralitzar la biografia. Parles amb qui parles, agraeix, sí, la presència dels voluntaris que hi són des de primera hora. Els animen, els ofereixen els braços i els somriuen.

Els paiportins, com la majoria dels més de 200.000 valencians que pateixen les conseqüències de la gota freda, han canviat l’estat d’ànim, i del xoc i la perplexitat inicial, han passat a la indignació i a la ràbia. Fa una setmana que conviuen amb la podridura, que tenen la vida estesa al carrer, i encara es pregunten per què.

Informar de tot això, explicar aquest univers capgirat, és complicat, sobretot, quan es tracta de descriure estats d’ànims tan infreqüents, o fortors tan indeterminades que, probablement, no tenen nom. Per això, en aquest reportatge ens agafem als objectes més quotidians. Amb prudència, i quasi amb vergonya, gosem d’interrompre les tasques de neteja dels veïns. Amb encongiment, observem alguns dels atifells dipositats en munts organitzats a banda i banda de les portes. Hi ha el piano de cua d’Andrea, el vestit de fallera de la filla d’Ana, la màquina de tabac del bar d’Antonio, la prestatgeria de la mare d’Imma Folgado I l’ós de peluix motoritzat que no sabem de qui és i que congela un instant. El de la vesprada del 29 d’octubre del 2024.

El piano de cua i les flautes

Andrea Lerma neteja, amb més membres de la família, el garatge de casa. És una tasca monòtona. L’esquena vinclada i les mans agafades al pal d’un rasclet o d’una pala. Moviments sincopats i rítmics. És una planta baixa molt ampla i al fons hi han tancat una habitació amb mòduls. “Sóc música i pintora. És el meu estudi i s’ha perdut tot. Les partitures, els instruments i el piano de cua.” Ens convida a passar. Encara que tenia més instruments que també s’han fet malbé, l’estat en què ha quedat el piano li causa molta tristesa. Ara és mut, i l’estudi és a les fosques. Només la llum del frontal deixa entreveure’n algunes tecles blanques. Andrea Lerma és professora de música a l’institut Immaculada de Paiporta i també té alumnes a casa. Toca en la banda Primitiva.

El cotxe, de matrícula recent, també s’ha fet malbé, com tants altres al poble i a la comarca. L’aigua no menteix i dibuixa línies rectes a les parets de les cases. Lerma ens mostra el “fins ací va arribar la riuada” que encara tardarà dies a fer desaparèixer. Malgrat el cansament que arrossega, no es trau de la boca un verb: “Sobrevivim”. Ho diu perquè els de casa estan tots bé, però del seu carrer han faltat molts veïns. La tia Adelina i la tia Lola i el germà han desaparegut, diu. Andrea Lerma reconeix la tasca de tota la gent que d’ençà de dimecres ha treballat de manera incansable per ajudar els afectats, que a Paiporta són molts. Per a aquesta gent, no va ser fàcil arribar caminant a Paiporta. Són petits Davids disposats a enfrontar-se a un Goliat fangós i omnipresent. “Vull agrair-ho molt, als voluntaris, als fallers, jo sóc fallera del mercat. Ha vingut gent a dur-nos menjar i a ajudar”, diu, i insisteix que fins diumenge no havia vist cap soldat treballant al poble. Diu que és dormilega de mena i que ni tan sols la destrossa que té a casa la desvella. “Però quan em desperte i veig tot això, pense, ah, sí, per ací ha passat la riuada.”

La màquina de tabac del bar Antonio

Antonio Gil, els seus germans i els seus pares, de més de noranta anys, viuen en tots els habitatges d’una finca que als baixos té un bar. És el bar Antonio, que ara és tancat, però que estava completament equipat amb tota la maquinària esperant que algú el llogàs. L’aigua i el fang ho han fet malbé tot. Les neveres, els congeladors… I la màquina de tabac que han tret a la porta, potser amb l’esperança que s’eixugue i reviscole. Per molt que s’hi esforcen, ningú no en tornarà a traure cap cigarreta. Els germans són al carrer i feinegen, i els pares guaiten del balcó estant. No els han deixat baixar i la mare no acaba de ser conscient de què ha passat. El pare, sí. Al pare, de seguida li ve al cap la riuada del 1957, que va ser molt menys perjudicial que aquesta, segons que els repeteix als fills de seguida.

Antonio Gil explica a qui el vol escoltar que la barrancada el va agafar, com a tot el poble, d’imprevist i que va voler salvar el cotxe. A mitjan camí, el motor se li aturà i el va deixar. Va passar 45 minuts amb l’aigua al pit, veient com uns altres vehicles flotaven, fins que un xic li va obrir la porta d’un portal perquè s’hi refugiàs. Va arribar a casa a la una de la matinada. Es mou nerviós. Ix de casa i entra al bar i torna a eixir i parla amb el germà i ens assenyala el balcó. Allà hi ha els pares.

El vestit de fallera de Berta, la filla d’Ana

Ana Tarazona viu al carrer de Lepant. És una casa familiar més que centenària i preciosa. Té una façana protegida per l’ajuntament. Com que l’aigua no va arribar al sostre, va respectar la làmpada art déco. Les manises són habituals en els baixos d’aquest carrer. Té unes portasses enormes per a deixar passar-hi els carros. Per accedir al corral del fons s’ha de passar per una porta decorada amb vitralls de colors. “És l’únic que s’ha salvat, aquella porta. En canvi, aquesta, amb portes de mobila de dos-cents quilos, mira com han quedat. Han resistit dues riuades, però a la tercera han tombat”, ens diu el pare d’Ana Tarazona mentre intenta recol·locar-les. Va tot ple de fang, com tothom en aquest carrer, en aquesta comarca. No hi ha ni aigua ni llum i a l’entrada hi ha més d’un pam de fang, encara.

En aquesta casa hi viuen dues famílies. La tia, que té problemes de mobilitat i se la van endur, i la de Tarazona, que té dos fills, de 8 i 11 anys. Eren a València, quan va arribar l’aigua, a casa dels altres avis, però a la televisió veuen com parlen de Paiporta constantment. El xic està preocupat i plora perquè ha perdut les joguines, sobretot, la videoconsola. La mare intenta explicar-los que tot això té recanvi.

D’entre totes les coses que hi ha amuntegades a banda i banda de la porta, una taca roja destaca entre el fang. Si t’hi acostes més, hi ha algun brillant d’or. És el vestit de fallera de Berta, la xiqueta. En realitat, el vestit era de la mare, de quan tenia l’edat de la filla. Mentre parla amb nosaltres, passa una joveneta i Tarazona li demana “no tindràs un vestit de fallera per a la meua Berta?”, la jove somriu i li diu que no i continua la marxa per dins el riu de fang. És inevitable que recorde com van anar les coses. Ella treballava en un banc i aquell dia feia teletreball, una amiga que treballa a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer li va telefonar a dos quarts d’una per dir-li que farien un avís perquè desallotjassen, però això no va passar. I ella es pregunta per què, mentre continua movent coses d’una banda a una altra i sospira i diu que això no li pot tornar a passar mai més.

La prestatgeria amb llibres de la mare d’Imma

La casa de la família d‘Imma Folgado és cantonera i molt gran. La família de Requena. Son pare era metge i tenia la consulta a la planta baixa. Ja fa anys que es va morir. Al pis de dalt hi viu la mare. Té vuitanta-tres anys i Folgado no l’ha deixada baixar. No sap fins on ha arribat la riuada, ni el nivell de deteriorament de les seues coses. Només es pot imaginar què ha passat quan guaita el carrer, que és estret, i veu algunes de les seues pertinences.

Entre tots els mobles, crida l’atenció el fragment d’una prestatgeria clàssica dels menjadors de classe mitjana de fa unes dècades. L’han recolzat sobre un cotxe i ningú s’ha preocupat de desenganxar dos llibres que hi han quedat adherits d’una manera estranya. La dona plora quan diu que potser això no és el pitjor que li ha passat, que l’any 2021 ella i el seu germà van tenir càncer. “Som vius”, diu, i dóna les gràcies per tota la solidaritat que ha rebut d’ençà de la solsida. “Ens ajuden persones que no coneixem de res i somriuen i s’esforcen per nosaltres.” Ens explica que, a banda dels mobles de la mare, ha perdut els seus. Després de separar-se de la parella, s’ha comprat un pis nou i guardava tots els mobles als baixos de la casa familiar. Ho ha perdut tot, “però som vius”.