Un ‘petit’ problema financer que afecta 300.000 persones

Una de les moltes conseqüències de la crisi ha estat la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis i un reajustament de tot el sistema financer de l’estat espanyol. En aquests anys s’ha parlat molt ‒i amb raó‒ de l’elevat rescat que hem hagut de pagar tots a causa de les barbaritats de moltes entitats, però no pas tant dels noranta mil empleats que han perdut la feina i encara molt menys del paper nefast del Banc d’Espanya en tot aquest procés i de com va negligir en el control de les activitats de les caixes abans de la crisi. Ara bé, hi ha dos aspectes dels quals pràcticament no s’ha dit res i que afecten directament el ciutadà.

Un n’és la caiguda de la competència del sector, perquè avui existeixen moltes menys entitats en el mercat, cosa que afecta sobretot els estalviadors i els petits empresaris a l’hora de col·locar els estalvis i diversificar les fonts de finançament, respectivament. Un altre n’és l’efecte que ha produït en moltes localitats el tancament d’oficines, que ha acrescut substancialment el nombre de persones en situació d’exclusió financera.

L’any passat, la Societat Cooperativa de Crèdit Cajamar va finançar un estudi per a analitzar-ho, ‘L’accés als serveis bancaris a Espanya. L’impacte de la reducció del nombre d’oficines’, del catedràtic de la Universitat de València, Joaquín Maudos. Els resultats mostren que entre el 2008 i el 2015 ha augmentat més d’un 20% la població de l’estat espanyol que resideix en municipis sense oficines bancàries (Per a aquest article he allargat algunes xifres fins a finals de 2017).

Vegem-ne algunes dades prèvies. En el total de l’estat espanyol, entre el 2008 i el 2017 s’han tancat 18.200 oficines financeres de les 46.000 existents, fet que suposa una desaparició del 39%. Aquests tancaments han corregit en gran part l’excés acumulat en anys anteriors, però aquesta correcció ha estat molt desigual a escala provincial. Les dues províncies on els tancaments han estat més importants han estat Barcelona i Castelló, amb un 54% i un 51%, respectivament. La xarxa d’aquestes dues províncies, doncs, ha minvat a menys de la meitat. Mentrestant, a l’altre extrem, hi hauria Conca, amb un 9,4% de tancaments.

Catalunya és on més s’ha notat l’efecte en xifres globals. Aquí han tancat 4.250 oficines, més de la meitat, mentre al País Valencià, n’han estat 2.360 (un 46%) i a les Illes l’efecte ha estat menor, amb 440 (35%). Aquestes baixes tan fortes tenen molt a veure amb la desaparició de totes les caixes d’estalvis en les tres comunitats, exceptuant La Caixa, transformada en banc ‒Caixabank‒ i Ontinyent i Pollença, que continuen essent les dues úniques entitats que funcionen amb aquest estatus en l’estat espanyol. Cal esmentar que la catalana Caixa d’Enginyers, que ha crescut molt ràpidament en els darrers mesos, no és una caixa d’estalvis, sinó una cooperativa.

Allò que potser suposa una sorpresa per a molts és saber que a Catalunya, el 2015, segons l’informe citat, hi havia 456 municipis (un 48% del total) sense oficina bancària, cosa que afectava 230.000 persones que hi habiten. No crec que en dos anys hagi variat molt la situació, encara que sens dubte haurà pujat la xifra, car han continuat els tancaments. Al País Valencià, l’afectació és menor, amb cent seixanta-quatre municipis (un 30% del total) i seixanta mil persones, mentre que a les Illes només hi ha un municipi sense oficina. La veritat és que, després de la crisi, s’han afegit a Catalunya seixanta municipis desatesos més dels que hi havia el 2008, cosa que ha afectat setanta mil persones addicionals, i al País Valencià han estat seixanta-tres municipis i trenta-cinc mil persones més.

Es pot argumentar que potser a l’era d’Internet no és apropiat parlar d’aquestes localitats en termes d’exclusió financera. És cert, que una persona no tingui accés a una oficina bancària en el seu lloc de residència no implica que no pugui utilitzar-ne els serveis financers si prenem en compte que hi ha canals alternatius a l’oficina com la banca telefònica o la banca en línia. Però per a això, és condició necessària tenir accés a aquestes tecnologies de la informació i les comunicacions, com un telèfon, un telèfon intel·ligent o un ordinador, a més de connexió a Internet.

No obstant això, tenim un maldecap que creixerà cada dia més. I ho ha de fer per dues raons. La primera és que les localitats petites no tenen volum de negoci suficient i els bancs tanquen l’oficina perquè no és rendible. Aquí cal dir que la filosofia de les caixes era ‒o hauria d’haver estat‒ diferent, perquè en valoraven la rendibilitat social, no solament l’econòmica. Sens dubte, la banca per Internet pot solucionar una bona part de l’operativa, però hi ha dos fets importants que no podem passar per alt. Normalment, una part de la gent que resta en aquests pobles és gran i no sempre se sap desenvolupar bé a la xarxa i, de l’altra, hi ha operacions que s’han de fer presencialment. Per això, doncs, tampoc no soluciona completament el problema la instal·lació d’un caixer automàtic a la localitat.

La solució per als afectats és molt complicada perquè no podrem capgirar la tendència actual i, a més, perquè aquest no és un maldecap d’envergadura suficient per a pressionar ningú que hagi de buscar solucions i prendre-hi decisions. Vet aquí el problema de ser minoria! Penseu que, a Catalunya, la població afectada representa només el 3% del total i al País Valencià, l’1,2%. Vist en aquests termes, el problema sembla petit, però que ho diguin a les gairebé tres-centes mil persones que enduren aquesta situació…