08.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 08.04.2021 - 22:34
L’Assemblea francesa va aprovar ahir finalment amb una àmplia majoria una llei de protecció de les llengües dites ‘regionals’, que no és ni de bon tros suficient per a millorar la situació del català, però que cal valorar com un petit pas de gegant. Car és la primera vegada que la nostra llengua –simplement l’existència del català– és reconeguda en un text legislatiu francès, cosa que estableix un dret positiu.
Cal matisar que no és reconeguda com a tal, pel seu nom, perquè en l’articulat no s’anomenen les llengües concernides –com tampoc no s’anomenen a la constitució espanyola. Ara, és un pas endavant clar, per més rudimentari que puga semblar al costat d’algunes altres realitats del nostre país. Bàsicament, la llei incorpora les llengües al “patrimoni francès” i per tant haurien de ser tractades amb aquesta cura; permet la retolació bilingüe; permet que els noms de persona s’inscriguen en la llengua pròpia; i autoritza la immersió lingüística a les escoles, que fins ara era tolerada en l’ensenyament privat però pràcticament prohibida en el públic.
No cal fer-se grans il·lusions. La ferocitat jacobina continua ben viva a París i en alguns sectors del nostre país i segur que farà mans i mànegues per deixar en lletra morta el compromís adquirit ara al parlament. Però sembla que ja fa temps que aquest jacobinisme es va desfent pels marges i això sí que és important. Els diputats catalans, amb l’excepció més que previsible de l’única diputada del Front National, han fet pinya a favor de la llengua i açò no és sinó el reflex de l’evolució positiva de la nostra societat, que aquests darrers anys ha reivindicat la catalanitat amb una intensitat ben notable. I, alhora, el govern Macron ha sofert una derrota que hauria de tenir en compte: 188 diputats, contra 111, han aprovat l’article 2 d’aquesta llei, el que fa referència a la immersió escolar, i això vol dir que molts diputats de la majoria han votat contra el seu ministre d’Educació, que maldava per tombar-lo.
El camí s’ha fet molt llarg d’ençà de l’edicte de Lluís XIV. Durant segles el català i les altres llengües de l’estat han viscut fora de la llei, vives però sense que se’n pogués reclamar cap dret. El migrat reconeixement en el text constitucional del 2008 va ser un pas molt limitat però que, en definitiva, ha obert la porta a aquest text aprovat ara, després d’haver estat rebutjat el 2016, a còpia de molta tenacitat i de molta lluita, de molts esforços. No solament nostres, dels catalans, sinó també, per exemple, de corsos, bascs, occitans, alsacians o bretons –i avui cal fer un reconeixement especial al diputat Paul Molac, que ha mantingut amb tota conseqüència la determinació per a aconseguir una votació que ahir qualificava, segurament ben satisfet, d’històric.
PS1. Estic commogut per la trista notícia de la mort del general Jovan Divjak. Mereix tot el respecte i tots els honors i s’ha guanyat, com molt poca gent més, el dret a reposar en pau. En aquest enllaç explique una llarga conversa amb ell a Sarajevo.
PS2. Lamentablement, ahir el programa de TV3 Planta baixa va fer befa de la decisió de VilaWeb d’acceptar la Identitat Digital del Consell per la República com a eina per a relacionar-se amb els subscriptors. Tot presentant la imatge de la pàgina en què us podeu fer subscriptors, es deixava entendre als espectadors que en realitat calia posar obligatòriament el document espanyol i que la Identitat Digital no era necessària. Em trobe obligat a aclarir aquesta falsedat.
Quan algú es dóna d’alta com a subscriptor de VilaWeb, hi ha tres dades que ha de deixar: el document d’identitat per a comprovar qui és i les dades bancàries i la identificació fiscal per a poder fer la transacció econòmica.
A l’hora de donar-se d’alta com a subscriptor, hi ha una primera casella que demana la Identitat Digital. Aquesta dada no és obligatòria, per la senzilla raó que no tothom té una identitat digital, ni catalana, ni espanyola, ni francesa, ni de cap altre país. Però és el lloc on aquells que volen acreditar la seua personalitat davant VilaWeb la poden escriure. A partir d’eixe moment VilaWeb es relacionarà amb ells fent servir el nom i les dades que consten en aquesta identificació. Aquestes darreres hores, per exemple, 614 subscriptors de VilaWeb del total de 20.000 han entrat la Identitat Digital catalana en aquest camp com a identificador personal.
I després hi ha una altra casella on cal escriure el Número d’Identificació Fiscal, que respon a una fórmula diferent en cada estat. En alguns, com ara l’estat espanyol o Polònia, el NIF es correspon amb el número del document d’identitat. Però en alguns altres, com l’estat francès o Eslovàquia, són números diferents. I encara hi ha casos, com Itàlia, on el NIF és el número de la targeta sanitària. Però en tots aquests casos el NIF és necessari per a fer una transacció econòmica, com també el compte corrent i el número de targeta bancària. I per això aquest camp sí que és obligatori per a donar-se d’alta com a subscriptor.
Per tant, si un català de Perpinyà, amb NIF francès, vol fer-se subscriptor entrarà en aquest camp un número que en el seu cas no coincidirà amb el de la carta d’identitat personal i si ho fa un català de Girona, amb NIF espanyol, el número que hi posarà sí que coincidirà amb el del seu document d’identitat, encara que en realitat siguen dos documents diferents. Però no hi ha cap camp obligatori en el procés de subscripció a VilaWeb on calga posar el document d’identitat espanyol, com el programa sembla que volia deixar entendre.
