Un pal de bandera

Plou i plou i plou. Plou sobre mullat. A la indignació per les actuacions dels Mossos dels darrers anys, s’hi afegeix ara la condemna de Marcel Vivet a cinc anys de presó. La brutalitat de la condemna, afegida a les que els jutges ja fa temps que imposen a tot allò que fa flaire d’independentisme, forçosament havia d’indignar qualsevol consciència, sigui independentista o no ho sigui. Com indigna la duplicitat del denunciant, que abans ja havia identificat un altre “agressor” pel mateix incident. Com indigna o hauria d’indignar que els jutges donin per bo el testimoni de la policia sense aportació de proves, transformant així la presumpció d’innocència de l’acusat en presumpció de veracitat de l’acusador. Una perversió del dret, es miri com es miri.

Tanmateix, la part més indignant d’aquesta subhasta d’indignacions és el paper de la Generalitat presentant-se com a acusació particular i reclamant els cinc anys de condemna que el jutge ha atorgat a la molt honorable institució. Ja fa temps que el govern català exerceix el paper de fiscal en judicis contra manifestants, com si no tingués consellers empresonats a causa del perjuri no ja d’un agent, sinó d’una brigada sencera sobre fets enregistrats per les càmeres i coneguts de multituds.

Dels trists papers que fa la Generalitat d’ençà de l’aplicació de l’article 155, el més cínic i lamentable és el de pretès garant de l’ordre. Lamentable i cínic, perquè “l’ordre”, en l’actual context, equival a organitzar la repressió. És per la naturalesa d’aquest “ordre” que el president legítim ha hagut de cercar-ne un altre enllà de les fronteres d’Espanya, i per la mateixa raó que els qui il·lusòriament el cercaven a Madrid han acabat trobant-lo a la presó. Ara que són a prop d’eixir-ne, els fiscals ja preparen una altra lleva, perquè aquest “ordre” és lluny d’acabar-se. Si la pau de Franco era la dels cementiris, la reconciliació de Sánchez consisteix a omplir les presons i amb aquest trumfo asseure’s a tantes taules de diàleg com li pari el govern català.

La pitjor cosa que li passà a Quim Torra durant la seva accidentada presidència fou haver de suportar la contradicció entre el seu tarannà liberal i la violència de la policia, justificada una vegada i una altra pel conseller d’Interior. Violència contra els manifestants que duien a la pràctica l’agenda contestatària del president. Per una persona incapaç de cinisme, com ho és Torra, la incongruència entre la inclinació íntima i la servitud del càrrec ha d’haver estat dolorosa. Més que no pas ser desposseït de l’acta de diputat, deixant expedita la inhabilitació, en una sessió que restarà com una de les més ignominioses de la història del parlament. Força més dolorosa, de fet, perquè la privació de la immunitat i la inhabilitació subseqüent l’inscriuen en l’honrosa llista dels presidents perseguits per causa de justícia. Però suportar els excessos de la pròpia policia sense aixecar la veu el disminuïa com a president i com a persona. Per això, cada dia que Buch continuava a la conselleria d’Interior l’autoritat de Torra s’afeblia.

Un cos armat que actua com un poder autònom acaba enfonsant la credibilitat d’un govern. A Espanya el comissari Villarejo és la punta d’un iceberg molt perillós, però a Catalunya, el nadir del decòrum s’ha assolit en restablir Josep Lluís Trapero a la comandància dels Mossos. Allò que hi ha en tela de judici no és pas la credibilitat del major, qui declarà sota jurament tenir un pla per a detenir el govern, sinó la de l’autoritat “independentista” que li restitueix el comandament de la força sabent que, arribat el cas, Trapero no dubtarà a emprar-la contra el govern que la hi confia.

La doble dependència dels Mossos reflecteix l’ambigüitat de l’autogovern. L’autonomia és una estructura jurídicament molt feble, que Pujol dotà d’aparença d’estat. Per fer-ho, bastí unes minses “estructures d’estat”, que, posades a prova amb cada vegada més vehemència, s’ha de veure si resistiran la bufada del llop. No n’hi ha cap més i, tot i no ser il·lusòries, tenen una solidesa equívoca, com tot allò que a Catalunya és de caràcter oficial.

Si la majoria independentista no és d’aparador i accepta que la confrontació “intel·ligent” amb l’estat és inevitable, car la col·laboració intel·ligent és una falòrnia, la intel·ligència hauria de començar partionant els conceptes. És l’única manera de no xipollejar en l’ambigüitat. Si la policia ni emana del poble ni obeeix la voluntat encarnada pel govern electe; si la immunitat funcionarial i l’esperit gremial corrompen la consciència de servei i la integritat essencial de l’ofici, l’opció més intel·ligent no és pas de reforçar el cos sinó de prescindir-ne, tot donant carta de naturalesa a l’espanyolitat de molts agents i fent visible el caràcter real dels Mossos com a força d’ocupació. Que l’emperador va nu, ho veuen fins les criatures i ho veuen els joves. Però al govern porten clucales i mentre treballen perquè arribi la república, demanen llargs anys de presó per als il·lusos que els fan el favor de baixar al carrer a realitzar-la.

Partionar els conceptes és el primer pas per a distingir les coses en la foscor ideològica que generen els partits. La Generalitat representa una ficció de poder, però els Mossos no són cap ficció de violència. Si la violència d’inspiració estatal que practiquen és, com la guerra, la continuació de la política per uns altres mitjans, la qüestió a esclarir és quina política executen els Mossos quan fereixen independentistes i els envien a la presó per causes contrafetes i mal comprovades. El monopoli estatal de la violència no la fa ni justa ni excusable. La legitimitat de la violència no rau en qui l’aplica sinó en les condicions que la fan indefugible. Legítima o no, sempre taca qui la condona. Per això, Hannah Arendt distingia entre poder i violència, i recordava que així com el poder necessita el nombre, la violència pot prescindir-ne fins a un cert punt, perquè depèn dels instruments. Per això, alhora que els Mossos demanen més i més eines per a fer mal i més protecció jurídica per a fer-ne amb impunitat, els manifestants sols disposen de la força dels nombres. Arendt ho defineix molt bé presentant els extrems d’aquesta dialèctica: “La forma extrema del poder és Tots contra Un; l’extrema forma de la violència és Un contra Tots. I això no és mai possible sense instruments.”

Aquest Un, en el cas espanyol, té la figura inconfusible del monarca, possessionat dels instruments de l’estat. La Generalitat, privada tant d’instruments com de nombres, malgrat l’esbombat 52%, pren el camí del mig intentant de transitar entre la indignació popular i la violència de l’estat. Però aquesta via té un recorregut curt, perquè de la manera cada vegada més extrema amb què l’estat s’enfronta amb el carrer, una nova figura va prenent relleu: el terror. Arendt el definia com “la forma de govern que apareix quan la violència, havent destruït tot el poder, no abdica sinó que, al contrari, fa seu tot el control”. El terror és la conseqüència de la desaparició de l’oposició organitzada. Arendt tenia molt present l’ascens i totalització del nazisme, però l’observació és extensiva a tota situació en què la repressió destrueixi la força de la gent i descoratgi l’oposició fins al punt d’inhibir-la. El referent del nazisme, en la versió nostrada del franquisme, hauria de servir perquè els polítics que desmobilitzen predicant “reconciliació” entenguessin que esmorteir el poder de la gent no aplaca la violència i en canvi encoratja el terror. I que, una volta el terror entra en possessió dels instruments, no té gens de compassió dels qui li han facilitat d’arribar-hi.