Un país sense política, però amb gent

Som un poble. Un gran poble, si voleu; però no tenim ningú al davant. Només ninots, com a les falles. Fa llàstima aquests dies, veure com Compromís continua convençut cap a l’abisme de ser sucursal d’un fracàs altiplanàri. Al nord, com diríem a la Plana, terra campa. La part bona és que el poble ens hem retrobat i sembla que hem començat a avançar. Nosaltres ja no podem més. Hem enfangat albtrio de la foto i li hem dit assassí a l’assassí. Al nord, fa l’efecte que encara creuen en un unicorn. Però a l’altiplà no se’n crien. No sé si m’enteneu.

Sí a tot, però quan parles d’Illa, no estic d’acord que no faci res. Està eradicant el poc catalanisme que quedava a la Generalitat (vegeu com s’està carregant l’acció exterior posant-hi una espanyolista de soca-rel), vol acabar de destruir Catalunya tirant endavant projectes propis de mitjans segle XX com l’aeroport, autovies, casinos, etc a major glòria d’unes elits econòmiques desarrelades que, davant dels reptes majúsculs tan socials com ambientals que hem d’encarar, sembla que facin allò de “tonto l’últim”. Ja ho crec que en vol fer de coses, el senyor Illa. Ara bé, si ara mana ell és perquè algú li ha posat.

No hi ha cap analista català que haja penetrat tan a fons en l’auscultació de la cultura i la personalitat nacional dels espanyols com Fuster. I encara menys que ho haja fet d’una manera tan incisiva, documentada i –si m’ho permeteu– intencionadament anticolonial. Els despulla amb una meticulositat que no té preu, els retrata amb una agudesa incomparable i els posa en el seu lloc. Espanya és el país de la picaresca, del fer veure, de l’anar a treure profit del minut i deixar el futur penjant sempre d’un fil, de l’aprofitar-se’n. I com diu l’escriptor de Sueca, en això tant se val que parlem de les dretes com de les esquerres. Tots són uns i com diu ell, nosatres no som d’eixe mon. Tal com va tot al carrer fa molt de fred.

LA SOLUCIÓ CONSISTEIX A FER PEDAGOGIA ELEMENTAL I EDUCAR LA GENT QUE TENIM.
Com m’agrada afirmar que tenim la gent però no tenim política!
Fa més de dotze anys, abans de tot el que ara sabem, quan encara no havia passat res, ja vaig lamentar en el meu llibre “Les ulleres de canviar el punt de vista” que, malauradament, votem polítics però no votem la política, i en podriem parlar moltes hores però avui, i aquí, no toca.
En canvi, sí vull parlar de perquè no tenim política.
Després de l’U d’Octubre, vaig perseguir el contacte personal amb polítics de partit, empresaris i professionals diversos, parents, amics, coneguts i saludats, que havien confiat en la política i cada cop hi confien menys.
L’anàlisi fàcil el pot fer tothom i consisteix a pensar que no tenim política perquè no hi ha polítics, i no és això.
No tenim política perquè la població pensa majoritàriament que els objectius polítics son imposibles.
La majoria de la gent pensa fermament que:
– La justa distribució de la riquesa a la pràctica és impossible
– Un Concert Econòmic de Catalunya amb Espanya és impossible
– El Corredor Mediterrani d’Algesires a La Haya és impossible
– Que Espanya marxi de Catalunya és impossible
– Recuperar la legalitat republicana és imposible
– Corregir les desviacions del Pressupost General en temps real és impossible
– L’autodeterminació plena de la nostra Nació és impossible
– Votar la política en comptes de votar els polítics és impossible
– Impedir els pactes postelectorals que no ha votat ningú és impossible
– El model d’èxit de la immersió lingüística a Catalunya és impossible
– Que els comunistes d’Espanya siguin comunistes és impossible
– Que els republicans d’Espanya siguin republicans és impossible
– Que els socialistes d’Espanya siguin socialistes és impossible
– Que els tribunals i els jutges d’Espanya facin justícia és impossible
Amb totes aquestes certeses inoculades en el pensament col·lectiu, és molt natural que en el meu país no tinguem política. No pot ser d’altra manera.
La solució consisteix a fer pedagogia elemental i educar la gent que tenim.

“no hem arribat encara al punt on havíem d’arribar per posar-nos al nivell mínimament exigible si volíem fer política, que és la independència”.
Si em permeteu la llibertat i el manlleu: no hem arribat encara al punt on havíem d’arribar per posar-nos al punt mínimament exigible si volíem fer l’independència, que és la política”.
Tot costa i, si l’auto-exigència és indispensable, encara costa més.
L’important és adonar-se’n.

Tot plegat fa retrats de com volen vendre la realitat, com si nosaltres fossim asses i ells mestres.
Si – potser si – nosaltres som ases dels cops i ells mestres d’una organització cada cop més clarament criminal, en l’ampli sentit de les aplicacions diverses.
Seguirem així, tolerant-los, especialment a les colònies?.
Va sent hora de fer-los-hi la vida imposible a les seues butaques de la platea del gran teatre de la vida … pixant-los des dels galliners, cada volta que tractin de seduir-nos amb les mentides de torn que aquell primer president de l’Estat post franquista (Franquisme 2.0, on seguim) va sintetitzar amb el “puedo prometer y prometo …” tot i que, a ulls vista – distància i comparativa amb els que l’han seguit – potser ha estat el més presentable rebent el cop d’estat del 23F.
I, per acabar, altre record per la lletra magnífica de Al Tall: lladres que entreu per Almansa, no sou lladres de saqueig … poseu la cova en casa i des d’ella governeu. Governeu de lladrocini … i feu com s’esclafa un país …
Res de nou, doncs, sota la capa del sol, de l’aigua i del fang.
Solidaritat amb els que han rebut l’impacte de la natura i ara l’impacte post natura, el del lladres de platea.

Reproduïsc part d’un comentari que vaig fer a l’editorial del passat dia 4:

“Al País Valencià el primer que hem de fer és construir, perquè a hores d’ara no en tenim, un partit nacional valencià que pose l’accent en el fet nacional valencià i no en la divisòria dreta-esquerra, un partit que s’arrele en la legitimitat històrica del Regne de València i denuncie la il·legítima dominació espanyola, un partit que tots els seus dirigents i càrrecs públics irradien valencianisme, un partit que deixe d’anar de la maneta dels progres espanyols, un partit radicalment democràtic que s’alinee indubtablement amb les democràcies del món.”

Per altra banda, he de dir que desconec l’horari de fer comentaris als articles. Però em sembla estrany que l’entrevista a Salah Jamal es penge a les 21: 40 d’ahir i a les 6:00 d’avui me la trobe tancada als comentaris.

M’hauria agradat que li preguntaren com pensa que han d’integrar al nostre país la qüestió de les dones. Perquè estic d’acord amb el senyor Jamal quan diu que “la gent aspira a tenir casa, tecnologia, cinema, teatre”. I a ells, els homes, sembla que els agrada vestir a l’europea, i posar-se fresquets a l’estiu i anar a la platja o la piscina. I les dones, què?

Quan diu que “La Generalitat de Catalunya ara fa deu anys, a partir del 9-N, això sí que va ser una altra cosa, una mena de pseudo-estat bastant admirable, o de mig estat, però que els polítics es van encarregar de malbaratar amb les seues picabaralles i que Espanya va rematar ben a plaer amb allò del 155. La resta, res de res.” em salten totes les alarmes.
.
Encara estem aquí, en les suposades picabaralles dels partits, no avancem en la diagnosi i aixi, una vegada i altre ens equivocarem sense poder sortir de la roda del hàmster.
.
Els que hem viscut els darrers 50 anys seguint la política espanyola i catalana, ens hem pogut fer un retrat precís de les raons que ens han portat als esdeveniments succeïts, a tots ells fins avui.
.
Ara sí, ara ja coneixem amb tota la seva extensió com son els espanyols. Només cal veure a Felipe González o Alfonso Guerra, els dos grans referents de l’esquerra als anys vuitanta i amb qui molts havíem confiat per bandejar el franquisme instal·lat al partit popular i en una part important de la societat espanyola, com han esdevenit avui en un clon de l’Aznar, aquest psicòpata referent de la dreta franquista.
.
Vist doncs l’evolució d’Espanya i els espanyols, va arribar la revolució catalana, el Procés i el somni de la independència.
.
Pujol havia navegat de la millor manera possible amb l’Espanya real que s’amagava radera una esquerra que es deia oberta i disposada a avançar en les llibertats i que en realitat era tant franquista com la dreta.
.
Esgotat el projecte d’una Espanya liberal per fals i d’una Catalunya reivindicativa que ho havia provat tot per acomodar-se amb un cert grau d’autonomia, el poble va reaccionar i els polítics van acabar liderant la revolta catalana per la llibertat.
.
I ens trobem amb tota Espanya -dretes i esquerres- en contra, el deep state i les seves clavegueres actuant de la mateixa manera que ho faria una dictadura com la de Franco, però amb una direcció col·legiada.
.
I a Catalunya, tot l’espanyolisme -PP, PSOE i C’s- alineats amb aquesta Espanya criminal.
.
La resta dubta què fer. CiU es trenca, Unió desapareix i Convergència es va alliberant en successives purgues electorals del vell partit acomodat a l’autonomia per esdevenir independentiste pur. Les CUP’s s’apunten a la independència però volen compaginar aquesta revolució amb altres pendents com l’anticapitalisme. ERC es proclama la veu netament independentista que garantirà l’èxit del Procés. Els Comuns, nascuts més tart d’una IC immobilista, semblava a l’inici que es podia apuntar també a la revolució.
.
En aquest punt, al voltant del 2014, teníem ERC, el PdCat (el filtre independentisme de Convergència), les CUP’s i els Comuns (de forma més ambigua) decidits a fer el cami cap a un estat propi.
.
Passat el 9N les CUP’s seguien en el Procés però les seves exigències de tota mena ho dificultaven molt, el PdCat, hereva independentista de Convergència, es mantenia ferma i va definir la independència com a objectiu únic i els Comuns reivindicaven enfortir l’eix esquerra / dreta en comptes de l’independentisme. Però la gran sorpresa va ser ERC, el valedor de l’independentisme, els més purs, els més fiables van començar a fer moviments estranys, ja en la Consulta del 9N confrontant-se amb Mas, i posteriorment van fer un gir inesperat, sense sentit, perillós, i que ja donava un senyal de que tot seria encara més complicat. Junqueras, en la seva contra-conferència a Mas es va desmarcar d’anar units a favor de la independència i volia seguir jugant a la partitocracia.
.
En aquest punt, no enteníem que estava passant amb ERC. El més estrany és que els Media validaven en general els seu discurs, i la gent estava descolocada.
.
Ens va costar 3 anys començar a entendre que estava passant, ja després de l’octubre del 2017, i era una cosa inèdita, única, impensable, mortal, però corrent en moltes organitzacions polítiques i empresarials.
.
Un psicòpata, Junqueras, s’havia fet amb el poder del partit més important del Procés i va boicotejar la revolució des de dins. Els intents desesperats de Puigdemont per fer entrar en raó a Junqueras eren en va. Els psicòpates no funcionen amb la racionalitat de la gent comú, i si no tens una diagnosi previa del transtorn de la personalitat i coneixes com actuen aquests malalts, és impossible sortint-se’n
.
Pràcticament ningú encara avui han fet aquesta diagnosi i Junqueras segueix en el procés autodestructiu del alliberament nacional, d’ERC i d’ell mateix.
.
L’enorme dificultat per detectar els casos de psicòpates integrats amb comportaments controlats, és enorme i per això dins del mateix partit han trigat tant en adonar-se’n i la majoria dels seus votants no sabem res d’això.
.
Per mi ha sigut una obsessió donar explicació al comportament de Junqueras, i de retruc de tot el partit i dels seus votants, i dels 3 llibres que he llegit sobre el tema el més clarificador és el de Vicente Garrido, “El Psicòpata Integrado” que m’ha donat les claus per entendre el que la meva intuïció ja em deia.
.
Per salvar la continuació del Procés, primer s’ha de salvar ERC i això vol dir que no guanyi Junqueras ni la Rovira, ja massa contaminada.
.
Junqueras es vol fer amb el partit, treure tots els “traidors” que no estan amb ell, construir una guàrdia pretoriana encara més fidel i esdevenir imprecindible en la política catalana i espanyola. Poc importa si té 10 o 5 diputats, ell vol el poder de canviar majories.
.
Si Junqueras i els que han sigut els seus valedors (com la mateixa Rovira o Aragonès avui enfrontats però ja molt contaminats de la manera de fer de Junqueras) desapareixen, tot tornarà a ser possible.
.
No és una baralla entre partits, ès un partit liderat per in psicòpata qui ens ha enfonsat en la misèria.
.
I el poble no salvarà el poble, necessitem també partits policia que liderin l’alliberament nacional.

EL TEMPS DE LA POLÍTICA, ÉS LA INDEPENDÈNCIA…
.
Bona reflexió…però
.
… Aquest: “clam amarg sobre la incapacitat crònica, en un primer moment dels valencians, però finalment de tots els catalans, per a fer política.” , ve reblat per aquella altra reflexió d’en J. Pla que venia a dir que els catalans tenim desig de conquerir alts cims, però no en volem la responsabilitat de fer-ho…
.
O dit així: “Vivim amb més intensitat el que rebutgem que el que acceptem”.R.A.
.
En tot cas, els savis expressen allò d’un trist poble, … però és el meu.

Alguns matisos, Vicent

No tot és culpa de l’adminsitració franquista, també hi ha una part molt gran nostrada, basicament de no haver ni saber transformar aquella administració carrinclona, grisa, contrària a l’administrat. Quan van començar arribar transferències, van canviar la foto del Franco, penjant la del seu rei i la del Pujol, i amb això ja teníem una administració democràtica, però l’adminsitració seguia sent la mateixa, els mateixos funcionaris, i durant molt de temps dos directors de departament, el franquista i el convergent.
Aquí era el moment per fer una adminsitració moderna, propera al ciutadà, auropea…i què es va fer? Col·locar i col·lacar a més gent sobretot pròpia: el motlle i plantilla ven seguir sent els mateixos i la mateixa manera d’actuar que l’adminsitració d’abans. Una oportunitat important perduda. Avui encara ho veiem en les adminsitracions carregades de funcionaris i l’adminsitrat ha de demanr cita prèvia i fer-se ell mateix la feina. En aquest post ho explicava ben claret:
http://miradesalvent.blogspot.com/2021/01/qui-no-te-padrins-no-menja-mona.html
I una altra cosa, no hi té res a veure amb la corcada administració pública. Això del Consell de la República, poc se n’ha escrit, però diguem-ho clarament, ha estat un autènc fracàs, havia de ser un òrgan plural per pressionar governs i aconseguir tornar engrescar la cosa. Entre ells es clavenn ganivets ben afilats… I acabarà com el rosari de l’aurora. En fi, tenim mala peça al teler, però el fil no tot és per motius contraris, els propis també en tenim part de culpa, no sabem cosir.

D’aquelles noces, aquests confits. Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions al 1980 -va governar amb l’ajuda de UCD i ERC- va posar les llums llargues- de manera que els seus objectius eren a llarg termini i bàsicament pragmàtics, ajudar i modernitzar el teixit industrial -l’economia- i que els serveis públics funcionessin (?), sobretot educació i sanitat, i fer-ho a redós de l’estat espanyol extractiu. CDC no esperava guanyar aquelles eleccions o no ho esperàvem molts electors, però vet aquí que el PSC va abandonar l’espai catalanista que va ocupar Pujol i ja no l’abandonaria més ni tindria rival. El cas és que per confeccionar llistes a tot el país, CDC va haver d’incorporar molta gent que provenia de la dreta i del franquisme. Els pobles, els constructors van ocupar els ajuntaments, principalment i van destruir bona part de la bellesa del país. El que té mirar només amb les llums llargues és que no veus els petits detalls, el més immediat, la gent. Convergència no era un partint assembleari, tot depenia d’una cúpula i la cúpula del president i ell, Pujol, parlava com en Capri, per això va ocupar un lloc privilegiat, cultural-emocional dels catalans que el van fer president durant 24 anys. Tot això pot semblar superficial i graciós però és només per explicar com es crea un teixit de trepes que viuen de la política per fixar la llum només als seus objectius personals. Aquest relat també podríem canviar CDC i posar-hi PSC i, al cap dels anys, també veiem que podríem posar-hi ERC. En Partal diu que ens queda el poble, un poble extraordinari, si, però molt ferit. Al país valencià la torrentada s’ha endut bona part d’aquest poble, ningú els va avisar i els seus dirigents se’n surten sense pagar. Mentre uns han de treure’s el llot de sobre, buscar els seus morts i un lloc per viure, els altres segueixen dinant en els millors restaurants, decidint el futur del seu negociat que -com Zaplana- no és altre que fer diners sense patir per les conseqüències. Això és la política.

Som un país amb gent, però sense política. És evident, i el greu problema que ho és, i que a mi personalment em preocupa, és que quan sembla que hi ha política, els nostres polítics es venen a l’enemic per un plat de llenties, què en deiem. Jo abans em demanava una explicació a mi mateix i no
en trobava la resposta.
.
Ara em demano si aquesta praxi política fins ara permanent, serà per a sempre, o si la nostra gent en un futur tindrà la força suficient per fer-la canviar.

La incapacitat per la política té antics antecedents. La dispersió dels ibers i el servei com a furgó de coa de púnics o llatins, o de cesarians o pompeuans, cadascú a la d’ell com en Mascarell, va acabar en ser conquerits i romanitzats. Ara, la propensió a la divisió pròpia, quan no enfrontament o ignorància mútua, a la provincialització colonial i la castellanització o la francofonia. En mig segle hem estat incapaços de fer cap partit nacional de PP. CC. que ens represente i defense l’arc mediterrani de la Península Ibèrica, ni pensament, ni que siga confederal i multipolar. No ens extranye que el veí governe ca nostra a interés seu.

Sap per què vostè creu que els catalans no saben encaixar la relació amb la política? Vostè, com una idea col·lectiva, em refereixo.
.
Doncs miri, és un problema bàsic d’encaixar: forats pels triangles, i esferes a les mans.
.
I m’explico.
.
Almenys jo veig diàfanament clar, que simplement, al país on la gent encara té com al seu ball tradicional a la sardana, o el ball de bastons; que fa unes falles formidables; i que com a una ensenya d’identitat a tota una munió de gent que s’hi enfilen, els uns sobre els caps altres: homes, i dones, i canalla, joves i vells, tots, fent uns castells colossals.
.
I això que us podria semblar «folklòric» en realitat és «un gest». És el valor fonamental de la societat catalanista. Perquè n’és aquesta la base cultural, on d’en resultes, la fantàstica enorme facilitat d’aplegar gent, que impressiona al món sencer, quan el propòsit hi és al cor.
.
Podem fascinar al món sencer, amb manifestacions populars de milions de persones celebrant una derrota, literalment, mai vistes arreu, d’enlloc! O fer marxes d’un fotimer de quilòmetres; en fem referèndums que ens diuen il·legals on vota milions de persones, i on la societat civil custòdia les urnes, que no es troben, ni una, fins i tot a risc de ser estovada. I no hi ha poble més solidari, com aquest poble.
.
I la raó, on s’aguanta tot, n’és pel fet que la cultura catalana és molt femenina, totalment en són aquests els gestos! Perquè per femení vull dir pels conceptes d’aplegar-se’n, de l’amor com a impulsors, i referents.
.
Parlo de la cultura intrínseca catalana, pels seus fonamentals. I encara afegiria que em sembla que segurament deu ser, la cultura més femenina del món, i això n’és una sort, i un afalac.
.
Deu ser per la seva feminitat que estic tant enamorat de la cultura catalana.
.
I és per això, que no sabem fer guerres violentes, encara que a vegades en pensem que sí. I és per això que les perdem totes! I és per això que alhora les celebrem, i en trèiem profit. Dieu-me a quin altre indret del món és fa això?!
.
I és pel fet, que la política, que en realitat significa les decisions que comporta. Sols quan fora de manera compartida pel tarannà del poble català, és sols quan la gent entén que hi pot participar efectivament s’hi aboca, s’hi llança, i de vegades cau en els paranys. I ho fa, amb un entusiasme, amb una voluntat, com a diferència notable d’altres indrets
.
I és per això que encara que es toleri, que es respecti bàsicament als governants, socialment. Aquest poble és massa avançat. A diferència de la majoria dels pobles. Té uns «gestos», uns tarannàs, directament antagonistes al concepte de política com estructura piramidal. L’obediència per delegació del vot, i prou. Vendre el pensament per a res, a com hem de viure popularment.
.
La gent té una col·lectivitat, com a concepte esfèric, prou ferrada! Que n’és impressionant, latent, i encisador!
.
Al final, tots aquests gestos són la derivada d’un poble acostumat a saber que qui mana podria no ser prou l’amic de la gent. Que l’altre pensa a imposar! Però que l’hi costa sortir-se’n, de segles! De fet, normalment no ho és pas l’amic qui mana.
.
Jo mano per conveni, i tu no?!
.
El triangle de la política, tal com l’entenem encara avui, a les acaballes del primer quart del segle XXI, com acostumo a dir. No lliga en absolut amb l’esfera de la societat normal catalana. No sé com ho puc dir més clar i català!
.
Perquè els catalans, de segles, són més avançats que d’altres pobles en quant allò que encara no hem arribat prou, com a espècie. Compartir eficientment, liderar el femení al món, per tal de no malbaratar recursos de la natura, per voluntat capricis de pocs, i no del comú. Sinó pel poder polític, i econòmic, començant amb l’apropament de la política, que no ha de ser el mateix, com l’altre dia deia aquí, Albert Pla.
.
El concepte de polític com a bé de servei popular. No com a manera d’engreixar sota-governs, empreses que apliquen la seva força, la seva corrupció, que s’hi sistematitza, i que no té a veure amb els milions de persones que hi viuen, i que no són representades, ni de bon tros, als Països Catalans!
.
La cultura catalana, i la societat, és l’esfera. I el triangle, són els altres que tenen prou força per pensar que allò d’«encaixar», és per a ells, secundari.
.
I és això, que primer de tot, cal sortir de la banda prima de l’embut, sense embuts, la que vol desactivar el catalanisme. Almenys per retrobar qui som.
.
I és per això em sembla que cal alliberar-se’n, com es fa del maltractador. No pas independitzar-se’n, com es fa dels pares.
.
Si Joan Fuster va explicar quin és el problema catalanista, a dins d’articles, segurament cobrant. Em penso que jo acabaré fent el mateix, mostrar allò que sembla força evident, però pagant, i a dins dels comentaris de VilaWeb.
.
Dispenseu, és per la facilitat que tinc que em venen aquests pensaments, on a vegades penso que hauria d’afluixar una mica de tant comentar.

Un altra excel·lent article del nostre director.
També crec que no em aprés de fer política i el mes greu es que, qui despunta en aquest afers, es immediatament demonitzat per una classe social, (creguda de pertànyer a l’esquerra infal·lible de sempre) que no pot suportar (per damunt de tot) que siguin mocats per la resta de la societat.
També crec que en Joan Fuster, es de les poquíssimes persones amb una visió clarissima de com i de quina manera podríem alliberar-nos de la nostra condició d’esclaus (a voltes voluntària) si sabéssim conduir-nos correctament en la política.
Vostè ens cita a Pedrolo i Xirinacs (i com els em oblidat a tots dos, senyor meu ): “van veure molt de pressa que açò no menava gaire lluny i que una “classe política” –com Déu i el senyor Carles Marx manen– requereix molta cosa més que un parell de nomenaments en un butlletí oficial o un parell de plaques a la porta d’edificis il·lustres.”
Quanta veritat. Per cert, fa temps que em pregunto, que se’n ha fet d’aquell cantautor valencià que tant admiràvem ?. Tant fidel sempre al mestratge de Joan Fuster i que tant cantava cançons del present, com ens recitava poemes d’Ausiàs Marc?. On es ara aquest senyor?.
En Jordi Sanahuja (07:24) insisteix – com jo faig sempre – amb l’estrany cas d’aquest partit que autoproclamat com l’adalíd de la independència, que en el moment que arriba a va tocar poder, per poder demostrar l’importants que son per Catalunya, es dedica, en una voracitat inaudita, a trair-lo de dalt a baix.
Amb tot darrerament he observat un canvi d’estratègia significatiu que ens mostra un senyor que li va ser el gran avalador i el inconbustible gran suport.
Aquest senyor ara sembla que cerca una reconciliació a totes, amb els seus grans enemics de l’antiga convergència. Serà que la ruptura dins del mon Junquerista, es tant profunda que vista la descomposició, ja no ens n’haurem de preocupar mai mes?.
Fariem un gran pas endavant.

La tradició anarcoide ens ve de lluny, ja de quan la corona d’Aragó (o més ben dit el comptat de Barcelona) va conquistar València i en va fer un regne propi, que administrar tantes terres juntes és un merder, i ho van provar amb el de Mallorca, però es veu que ens van guanyar d’anarcoides i no va acabar de quallar, mentre els nobles aragonesos es revoltaven perquè ningú els fotia cas, que això de la noblesa ja no es portava gaire per aquí al segle XIV, el que volien era comerciar pel mediterrani i que no els toquessin gaire els collons. Després d’un consell amb tres representants per territori, un català i dos valencians van votar a favor del rei castellà, una mica també perquè no els toquessin gaire els collons que això de la política és molt pesat, i potser perquè les botiflerades ja anaven traient el cap.

Passa que els veïns (incloent-hi els aragonesos si se’m permet) ja anaven tenint experiència en això de controlar el poder amb mà de ferro, per això el rei castellà el van votar per unanimitat, que millor un dictador que un somiatruites que se’n anirà a voltar pel mediterrani a fer qui sap què mentre aquí se’ns esvalota el galliner.

Així som i així ens ha anat. I em sap greu, però jo estic ben orgullós de la nostra tradició anarcoide. El problema és que hi ha un imperi terra endins que sap des de fa temps que som una presa fàcil.

Sembla que les conclusions d’aquest article són: que tenim un poble extraordinari, però sense cap polític extraordinari. La meva opinió és que tenim un poble i uns polítics ni millors ni pitjors que els nostres veïns espanyols, simplement som diferents. Estic d’acord en que com a poble som tractats com una colònia de espanyola i que per tant necessitem la independència per assolir la llibertat. Fins on estem disposats a arribar per assolir la independència?. Realment volem la independència o ja ens va bé com estem ara?. Fa uns anys vam arribar a un 52 per cent de majoria independentista p, però en les darreres eleccions no. Durant els darrers decennis els partits dretans (Convergència a Catalunya i PP a València i ses Illes), van afavorir un desenvolupament caòtic, des del punt de vista mediambiental dels Països Catalans.
O ens posem a treballar de valent per la independència del nostre poble, o ens la tindrem que pintar al oli. Nosaltres mateixos o decidirem i deixem de lamentar nos d’en Illa, perquè al cap i a la fi és president de la Generalitat gràcies a la nostra votació (o abstenció).

130.000 persones van sortir al carrer dissabte, si no sabem aprofitar aquesta força i tot allò que pugui arrossegar, per començar girar la truita i no obstant això continuem pensant en polítics de cul enganxat a la cadira, anem malament.
Fa uns dies Sr.Partal començava la seva crònica amb paraules de una cançó del Raimon, doncs bé del mateix cantant ‘ Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor ‘ ( Indesinenter, Salvador Espriu).
D’acord amb Oriol Ribera.