Un país sense llengua

Després de passar deu dies a Irlanda, la conclusió només pot ser aquesta: el país és ben viu i la llengua és ben morta. Ni una sola paraula hem sentit en irlandès. Cap ni una, zero, res. Mira que paràvem l’orella i alguna vegada ens va semblar que potser sí, però després va resultar que no, que eren refugiats ucraïnesos. Fins i tot, a Clonakilty, la ciutat de Michael Collins, vam sentir parlar català dins un pub, però ni un borrall de gaèlic irlandès.

Com pot ser, això, si la constitució irlandesa, en una formulació que ens pot sonar familiar, estableix que l’irlandès és la primera llengua oficial del país i l’anglès la llengua cooficial? Doncs perquè de parlants d’irlandès cada vegada en queden menys. La llengua pròpia i comuna a l’illa abans que els anglesos la conquerissin tenia l’any 2016 un total de 73.803 parlants actius, l’1,4% de la població, ubicats sobretot a les zones occidentals i rurals.

Malgrat que les estatístiques indiquen que entre un 30% i un 40% de la població entén i pot fer-se entendre en aquest idioma, la xifra que cal tenir present, com a Catalunya, és la dels parlants actius, la d’aquells que usen l’irlandès per demanar un cafè al bar o parlar amb la família. I aquests, lamentablement, són quatre gats, i la tendència és que demà siguin més aviat tres que no pas cinc.

Com passa amb els animals en via d’extinció, les comunitats i zones on encara es parla irlandès són delimitades, mínimament protegides i tenen nom propi: Gaeltacht. No és estrany que algunes d’aquestes reserves siguin illes, que per la seva naturalesa sempre són espais més tancats a les influències exteriors, incloses les lingüístiques. Entre aquestes, hi ha les illes Aran, al comtat de Galway, o l’illa de Cape Clear, a West Cork.

Hi ha alguns elements més que són interessants des de la perspectiva catalana. Aquesta situació de mort latent s’ha esdevingut malgrat que el govern de la república exigeix que els infants estudiïn l’irlandès a les escoles públiques. També hi ha alguns diaris, revistes i emissores de ràdio en irlandès, i d’ençà del 1996 un canal de televisió anomenat Teilifís na Gaeilge (TG4). Els documents oficials, com no podia ser altrament, es publiquen tots en versió bilingüe.

Aquesta és especialment interessant, en temps del “maleït C1 de català”: els funcionaris irlandesos, siguin funcionaris de correus o policies de la Garda, estan obligats a tenir una certa competència de l’idioma. O, més ben dit, estaven obligats, perquè les protestes encapçalades pel Moviment per la Llibertat Lingüística [sic] van aconseguir que el requisit d’accés al servei públic només inclogués el coneixement necessari d’una de les llengües oficials. On és que diuen que quan vegis la barba de ton veí pelar, posis la teva a remullar?

I és així com, amb el pas dels anys, la llengua amb la tercera literatura més antiga d’Europa, després del grec i el llatí, és a punt de desaparèixer. Ara mateix és un element decoratiu, un amach escrit als rètols dels edificis o a l’autopista, sempre acompanyat del corresponent exit, que entén tothom qui cerca la sortida. També molts pobles conserven el nom en gaèlic, però quan alguna vegada s’inunden, la gent se’n sorprèn, sense saber que en un cas concret la traducció literal del nom del poble era “fons de la vall”.

Ja fa una pila d’anys que Éamonn de Valera, dirigent independentista i primer president d’Irlanda, home controvertit però intel·ligent, va dir la frase següent: “No es podia triar, però si m’haguessin deixat triar què preferia, la llengua o la independència, hauria triat la llengua. Perquè, amb la llengua, algun dia hauríem pogut acabar tenint també independència; ara tenim independència, però ja no tindrem mai més la llengua.”

Déanann an abairt seo tú ag smaoineamh. Que, traduït al català, vol dir que fa pensar, aquesta frase. Sobretot perquè tinc la sensació que a casa nostra, aquests darrers anys, també tenim gent i polítics disposats a sacrificar la llengua en canvi de la independència. I tan sols se m’acut una cosa pitjor que perdre la llengua per la independència: perdre la llengua i tampoc no aconseguir-la.