25.10.2018 - 00:42
|
Actualització: 25.10.2018 - 07:34
Ahir vàrem fer un acte dels que anomenem Redacció Oberta, en què els subscriptors de VilaWeb poden dialogar amb els periodistes de la redacció. L’acte va aplegar centenars de subscriptors al CCCB de Barcelona. Hi participàvem Andreu Barnils, Pere Martí, Josep Casulleras, Odei Etxearte i jo mateix.
Hi vàrem estar un parell d’hores, dialogant, i em va cridar l’atenció el to de moltes intervencions, que, com és lògic, giraven entorn de la situació política i de tot allò que va passar ara fa un any. Era un to que allà, en directe, no vaig saber definir, però que ara crec que el qualificaria de ferit. Un to ferit que clarament té una base que ningú no pot contestar: allò que no es va fer l’octubre de l’any passat i sobretot allò que s’ha fet malament del 21-D ençà.
Potser l’adjectiu ‘ferit’ m’ha vingut al cap perquè ja havia notat molta gent ferida i indignada, al matí, després de la presentació del document ‘El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’. A migdia vàrem tenir l’oportunitat de fer aquesta entrevista al conseller Bargalló, on a parer meu aclareix molts conceptes, però ell mateix reconeix que el document potser no s’havia presentat d’una manera gaire adequada per al públic en general.
En el cas del document, o en el cas del debat més global amb els nostres subscriptors, la reacció de la gent ara mateix té un to diferent que no hauria tingut ara fa un any. I crec que cal ser conscients que és així, simplement, perquè molta gent no entén què es fa ni on ens mena això que es fa. O no entén moltes coses de les que es fan. I per això avui té l’exigència més alta. En tot.
Això algú s’ho podria prendre com un gran problema, però jo ho veig molt interessant. En primer lloc, perquè una societat serà millor com més exigent siga. Però sobretot perquè l’exigència, al capdavall, és una manera de mantenir la passió, però la reclama documentada. Ara ja no és qüestió de fiar-se d’aquest o d’aquell, sinó d’exigir les explicacions, el retiment de comptes que tot país normal ha d’exigir als responsables de la cosa pública.
Parlant del document, és perquè partim de la constatació, de l’obvietat, de l’acorralament del català en tots els terrenys que saltem a la primera i reclamem de filar molt més prim. I algunes de les intervencions tan interessants que hem demanat a subscriptors amb feines relacionades amb l’escola van en aquesta línia. Diu, per exemple, Albert Dasí que el document tècnicament està molt bé, però que defuig reconèixer la realitat que no partim, no parteixen les dues llengües, de situacions iguals. I això ho explica amb un exemple de mitjans: TV3, o À punt, són millors però tenen davant cent cadenes en espanyol, i amb aquest panorama no n’hi ha prou de ser millor.
Transcendint el debat concret, els dos debats de què parle, crec que és important que els polítics sobiranistes entenguen i siguen conscients que avui hi ha un malestar profund que nia entre els qui en principi són els seus votants. Perquè estan ferits. Ferits en la confiança que van dipositar-los, ferits pel resultat dels esforços que van fer i ferits perquè no entenen gaires coses que els passen cada dia. I per això reclamen, reclamen ara i no quan arriben les sentències o en algun temps més llunyà, alguna cosa més que gests i deixar de crear més situacions tenses que ningú no entén a què treuen cap.