Un país ferit

Els sobiranistes som efectivament una comunitat ferida, potser de mort, i que se sap traida i probablement ja derrotada pels partits i les institucions en que havia posar la seva confiança. La gent que ha sortit al carrer a cada ocasió, que ha fer de voluntària, que va donar la cara l’1-O i durant tota la repressió, que ha donat millions d’euros a la causa, ara veu com ERC es ven per un plat de llenties, la CUP protesta per tot sense col.laborar en res, una bona part del PDECat I d’Òmnium miren de fugir d’estudi, i els que sembla que encara creguin en la independència (en Puigdemont, en Torra, l’Elisenda Paluzie) juguen massa tímidament per a arribar enlloc. El cas del pla lingüístic només és un més: està clar que és un moviment mesell d’ERC (Bargalló I Aragonès) en contra de la immersió lingüística, però com a cap de govern en Torra n’és també indirectament responsable – com ho és també de les declaracions nefastes de l’Ernest Maragall a “Hard Talk”, car no l’ha destituït després de fer-les. Pels que hem posat tant a la graella, aquesta és una traició molt amarga…

Jo diria que el votant està ferit i molt, molt irritat.
Potser el document no era de divulgació. O potser ha estat una filtració interessada i s’ha provat de fer una maniobra de distracció, portant el focus del debat a un tema com l’immersió lingüística per tal d’arrossegar-nos dins del marc mental “governem-nos efectivament”. El fet que dubtem de si és una cosa o l’altra, de si els polítics apliquen el mandat o si ens prenen per idiotes, ja és prou indicatiu. Per sort falten pocs dies per a que el MH President Torra pugui convocar eleccions si ho creu convenient o el poble li ho demana. Frivolitats, les justes.

Totalment d’acord amb els comentaris i sic soc una votant molt i molt ferida, subscric totalment el comentari d’Eduard Garcia, també confio encara en les persones que anomena pero facin alguna cosa aviat els cops ara dolen molt i molt. No calen mes punyalades entre nosaltres i contra nosaltres, mentre els de l’altre costat fan gestos buits com ara dir que no hi va haver, potser, rebelio pero si sedicio, per seduir a qui? i molts d’altres……..estil PSOE-PSC com deia ahir l’editorial d’en Partal; cap on va el gest dels Podem-Comuns l’entenen?……..

Ens sentim enganyats, defraudats, sí. Ni es fa el que s’havia dit que es faria ni es donen explicacions convincents de perquè no es fa.

Avui hi queia: d’aquí unes setmanes faré un breu viatge per Europa (bé, jo encara parlo d’Europa excloent la península ibèrica, ja em disculpareu i/o entendreu), i pensant-hi m’he adonat que no aniré pel món orgullós de ser català, no aniré amb el cap alt dient d’on vinc. No, no podré… Per què? Doncs perquè els meus polítics i representants no ens hauran s’hauran desdibuixat davant l’enemic i no ens hauran menat a la topada amb ell, amb el que tots haurem quedat en el paper d’arronsats. És així i per molt que s’hi donin voltes la fotografia és aquesta… Quina solidaritat, quina empatia, quina comprensió i complicitat puc demanar o esperar dels ciutadans de peu europeus un cop han vist que totes les nostres proclames i soflames, tota la nostra la nostra èpica retòrica quedava en un qui dia passa any empeny per part de la classe política?

Doncs això, aniré cap cot, com qui diu fregant els murs i mirant d’evitar el tema. Ja és trist i lamentable després de tantes promeses i esperances!

Ferits i indignats.
Més encara per aquesta manera barroera de tractar-nos.Maragall, un altre geni de la guerra contra el nostre idioma, va pel món humiliant-nos d’aquella manera insultant que parla. I Bargalló, amb els seus holligans anticulturals aplaudint, ens diu que el problema és la “forma” utilitzada per destruir la llengua i fer el país mesell i rendit, per ampliar la base…
I potser encara no hem vist tots els numerets dels trilers…
N’hi ha per estar ferit i irritat!!

Cada dia quan obro els ulls i em poso a viure, només tinc un pensament i un únic objectiu. Ja és bèstia dir-ho així però així es.
Només penso amb la independència del país i la llibertat que tindrem per construir-lo de la manera que voldrem entre tots. I penso també que molts estaments internacionals ens miren “cada dia” per veure quins moviments fem i els que fan els nostres amos. Es per tot això que quan fem nèixer una notícia que ara “no toca” i ens desvia de l’objectiu més i més i més important, em costa entendre-ho i em foto de cap per les parets.
No sé ben be que fa el President Torra ni quins fils pot moure el MHP des de l’exili, ja entenc que no poden trencar tota la vaixella, però caram, algún plat a vegades va be trencar-lo.
Estem ferits si, però no morts. I un animal ferit va fins el final.

REDACCIÓ OBERTA, FERIDES OBERTES

Potser hauríem de dir un país ferit en les expectatives… Certament va ser un sentiment dominant en l’acte de VILAWEB. En la mida que no es veu de forma clara l’avenç del present, es tendeix a tornar valorar la pèrdua de l’oportunitat del passat després del’1-O, etc. Jo esperava més opinions de futur, però les ferides encara couen. Cada frustració del present amplifica i cronifica els errors del passat, sense veure’n els encerts per poder continuar ara…

De fet vam ser pocs els que vam agafar el fil d’Andreu Barnils sobre la necessitat de reconsiderar la situació viscuda després de l’1-O fent autocrítica, també, de l’afirmació tan estesa que “la gent estava disposada a tot…” i no carregar els neulers només a la classe política. Tothom ha de treure’n lliçons.

Però la intervenció que em va agradar més (en la línia de la meva però molt millor expressada), va ser la de l’Odei Etxearte perquè va avançar un nou marc de l’embat amb l’Estat (en paraules meves). Un nou marc que hauria de posar l’accent de la iniciativa política, no tant en el govern de la generalitat autonòmica limitat per la repressió i les divisions partidistes, sinó en un Estat Major de la revolució sorgit la societat civil amb una estratègia unitària capaç de sobreviure i treballar en una dura repressió previsible en el punt de ruptura definitiu.

Un malestar profund que nia entre els qui en principi són els seus votants, com diu Vicent, que fa créixer molt la sensibilitat social cap a qui trenca les iniciatives unitàries. Per això els interessos partidistes són tan bandejats, sigui quina sigui la ideologia. La causa és la república i ningú no sobra, em sembla que ho tenim clar.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Subscric totalment el comentari de l’Eduard Gracia.
A més, Sr. Partal, ja que vostè parla de l’entrevista al conseller, el que es desprèn d’aquesta entrevista i aclareix el conseller i el text que han publicat és que el català no està prou protegit i que es dóna una eina legal a aquelles escoles que vulguin fer moltes més hores de castellà, en detriment del català. I cal recordar que el català és la llengua que està en inferioritat de condicions. Molts experts han opinat que la nova immersió és massa laxa en l’ús del català.
D’altra banda ho han fet amb nocturnitat, però de l’entrevista també es desprèn que ho fan amb traïdoria, perquè volen fer creure que tot ho fan protegint al màxim el català i això no és cert.

Si, estem ferits, estem dolguts per l’engany de les promeses electorals fetes pel 21-D.

En Bargalló (ERC) treu ara això per agradar i servir als seus futurs amics?

En país, com ja s’ha dit, immers en una situació molt crítica, amb el seu govern legítim destituït, empresonat o exiliat, amb una pressió brutal del castellà als mitjans de comunicació, amb moltes altres coses i posicionaments a fer per la nostra llengua, cal ara treure un projecte per diluir-la?

La multiculturalitat es pot abordar des d’una posició de fortalesa, cosa que no tenim amb el català.
Tots hem pogut comprovar com d’un any ençà molts treballadors que ens atenen en el nostre dia a dia comencen ara a parlar sempre pel castellà, tot i saber o ser catalanoparlants, abans no era així. Ara sembla que tinguin instruccions de la seva empresa o tinguin por dels exabruptes d’algun feixista descerebrat. Només si no caus en el parany de canviar d’idioma, i segueixes en català, te’n adones que també ho parlen o, si més no l’entenen.

Sr. Bargalló, (Sr. Aragonès, Sr. Junqueras) ara no és l’hora de diluir el català, temps hi haurà en el futur quan siguem independents i la justícia, per exemple, sigui majoritàriament catalanoparlant. No ve a tall dedicar hores tretes del català, a l’arab o el xinès en aquests moments, ja tenim l’anglès de moment, molt més universal.

Jo no vaig poder venir, tenia feina a Terrassa com cada dimecres. Però jo també estic ferit, i no sé què he de fer. No m’atreveixo a integrar-me a cap proposta política perquè el risc que em fallin és molt alt. I a la vegada, no entenc res del que està passant, perquè no hauria d’estar passant. Sobrevivim com a població independentista perquè Madrid està cometent més errors que nosaltres, però és que nosaltres no n’hauríem de cometre ni un. I en canvi tenim una classe política de la Senyoreta Pepis. És molt, molt trist. La gent del carrer estem sols.

Doncs si apreciat director, és ben bé així. El ditxós procés m´està matant. Vam passar d´uns anys d´il.lusió extrema pensant que hi havia la possibilitat d´acabar amb el Règim del 78, d´aquesta rèmora amarga i rància que tant ens ha molestat i avergonyit durant anys, però no acabàvem de conèixer els que vam tenir la sort de néixer a les acaballes de la dictadura. Crear un païs nou, modern, social, emprenador. Catalunya caminant sense llàstres, traient tot el seu potencial, lliure! La llum es fèia, podiem, si, si, podiem, ho vèiem i ho teniem a tocar a l´octubre de 2017. La sorpresa de la resposta de l´Estat ens va fer entrar en xoc. Però vam saber sacsejar-nos, situar-nos en la realitat política d´aquest Estat per amarga que fós, i amb el cap ben alt, vam decidir presentar-nos a unes autonòmiques imposades, per demostrar-los que res del que féssin ens tornaría mai més a casa com si no hagués passat res. Per demostrar-los que no abandonariem. Plens de tristesa i dolor pels empresonaments i exilis, vam conjurar-nos a no parar fins a conseguir la República per treure als empresonats, i que els exiliats poguéssin tornar a casa. Ens hem implicat en events, manifestacions, aportacions econòmiques de tota mena.

La tristesa va començar a convertir-se en ràbia per tot el que la dreta més rància encapçalada per Ciudadanos, dèia i feia especialment durant l´estiu. La ràbia de veure com la ultradreta campava lliure i orgullosa, sabent- se impúne, mentre contemplàvem com es citava a declarar independentistes per qualsevol cosa. Fins i tot si eres víctima d´un atac espanyolista, com és el cas de Jordi Borràs.

Amb tot aquest panorama, havíem de sentir com tots els mitjants estatals ens insultàven, ens demonitzàven, i ens deshumanitzàven sense pudor. Només ens quedaven alguns mitjants a casa nostra, alguns partits, alguns organismes de poder català, alguns sectors de la policia catalana, alguns demòcrates europeus, i l´exili posant el focus en la constant degradació de la democràcia a l´Estat espanyol. Però la repressió ha portat por. I la por mai treu el bo i millor de les persones si no se sap gestionar. Com tampoc porta als partits a fer millor política, ni a ser millors com a col.lectiu. Ans al contràri. La por els fa dir el contràri del que dèien fa poc més d´un any. A simpatitzar amb qui retrèien que no es poséssin del cantó de la democràcia fós quin fós el seu model de païs, en comptes de mantenir fidelitat a la gent que els va votar, i a tots aquells amb qui en principi compartien projecte. I si, estic ferida. Molt ferida. Perquè els mateixos que em van fer creure que encara quedèven ideals, i que hi havia polítics capaços de jugar-se-la per aquests, avui diuen de mil maneres poc clares però amb missatge evident, que ens vam equivocar, que no podem ser un païs, que Catalunya no és ni pot ser la Catalunya catalana, si nó una regió d´Espanya ón tenim una llengua que inevitablement es mort, i que encara que farem veure que maldem per preservar-la, li anirem traient espai, perquè ningú s´enfadi. Sóm de missa i no volem baralles amb ningú. I si diuen que TV3 adoctrina, no ens hi barallarem, l´anirem transformant. I si 150 families volen l´escola en castellà, no ens hi barallarem, li donarem més pes. I si Llarena diu que el Parlament ha de fer això o allò, no ens hi barallarem, ho farem.

Diuen que tot això és per anar passant fins als judicis, perquè no hi ha estratègia, més enllà d´això. No comparteixo que no es pugui avançar en el mentrestant, la vida no s´atura, perquè ens hauríem d´aturar nosaltres? Però fent un acte de comprensió i empatía, podría arribar a entendre que s´avancés tímidament, per no empitjorar la situació dels presos . Ara, el que no puc entendre de cap manera, no és que no tant sols no s´avanci gens, si nó que s´entregui la sobirania del Parlament, dels mitjants de comunicació i ara de l´escola, per a acontentar a sectors minoritàris que només s´acontentaran si desaparèixem com a nació, i ens convertim en el que ells volen que siguem perquè no están disposats a acceptar-nos tal i com sóm, ni ara, ni el passat ni ho faran mai en el futur. Perquè com molt bé sabem, aquests sectors ténen un projecte nacionalista español, que per portar-se a terme primer han d´aniquiliar la pluranacionalitat, ja que ambdues coses són absolutament incompatibles. Com no he de sentir-me ferida, enganyada i traïda, si el poc que tenim va virant en favor dels interessos del meu enemic polític? Com es fa per estar content, orgullós i satisfet en aquests moments? Com es fa per a seguir creient que , amb tot el que hem restat en representativitat, encara ens queda força per a no desaparèixer com plantejament polític en poc temps? Si hi ha algú content i esperançat, si us plau, que em digui com ho fa i en què es basa. Friso per tornar a sentir-me així, però els meus pitjors temors comencen a guanyar la batalla.

Jo vaig participar en l’acte d’ahir. Gràcies, Vilaweb, per aquest model de periodisme rigorós i en contacte amb els lectors. Ferits, sí, ho estem, però com apunta el Sr Partal, també estem combatius. Ahir vaig discrepar de que la gent hagi de fer autoicrítica: la gent va guanyar a la força bruta de l’estat l’1O, el dia 3O va sortir al carrer i si la gent no va fer més va ser va ser perquè els líders la van enviara comprar llibres i al cinema i van desconvocar la manifestació davant del Palau de la Generalitat. Aquesta gent que ja estava ferida, va oblidar el desencís provocats per uns líders soposadament professionsla de la polñitica que la van errar i els va tornar a aotrgar majoria al Parlament el 21D. Per sobreviure, per tirar endavant. La proclamació de la república per Macià va fracassar perquè la gent no va seguir. Després de l’!O la inpedepnència ca falar perquè els polítics i les direccions de les entitats no ho feren bé. Tenim dret a que els líders es posin les piles, responguin al que volen els seus votants i ho facin millor. La gent hi és i està disposada a lluitar, com sempre, pacíficament i democràtica. Sobre el futur: tenim la sort que Espanya ens seguirà donant oportunitats. D’acord amb la proposta de la Sra Etxearte recollida pel Sr Aguiló.

Fins l’Octubre passat: rauxa independentista que anava creixent dia a dia. A partir del 27-O: desencis i aturada. Des de la passada Diada, el 20 de setembre i l’aniverssari del primer any dels Jordi’s a la presó: Despertar de nou d’aquest “knock-out” que em patit (alguns van més ràpid, altres triguen un pel més), anàlisi i recompte de les ferides i aflorament del sentiment actual d’indignació, de sentir-se enganyat, trït…
Ara que tots i totes ja estiguem en aquest “lloc” en aquest nou estadi, passem si us plau a la seguent etapa que es ORGANITZAR-NOS DE NOU (aprenent dels errors passats i passant dels nostres partits autonomic-independentistes) per fer desobediéncia económica que es on els farà mal, …pacífica, massiva, anónima, constant . Una vaga general sería lo seu, pero sent tant dificil de lograr, començem per anar empalmant dia rere dia moltes accions petites, mantenint-les en el temps tant com calgui. Ja ho va dir l’Odei ahir: no seràn paísos ni organismes qui acabin obligant a Ñ a seure a signar la independencia, seràn els mercats, obligats per la seva economia quan aquesta estigui prou afectada per les nostres accions i la impossibilitat de Ñ de cumplir amb el pagament dels seus interessos.
DOLGUTS, SI; PERO CAL POSAR FIL A L’AGULLA JA, (ES URGENT JA, sino ni tindrem independencia, ni els nostres presos sortiràn en vida de la presó)

Dons resulta que el Reino s’ha saltat les lleis i ha arrasat l’estat de dret. I en aquest punt els polítics catalans tenen el mateix poder que tu i que jo mateix, perquè a Catalunya no hi ha poder bancari ni militar, i m’estaré molt de condemnar els encerts i equivocacions dels polítics presoners O a l’exili. Altra cosa són els que estàn al govern i a la cambra. Si tenen por que marxin cap a casa, però si pretenen enganyar nos no ho perdonarem. Independència, República, i alliberament, no hi ha altre camí.

No m’allargaré, perquè tanta opinió i tanta estratègia no treuen cap a res.

Només diré que jo, i crec que moltíssima gent com jo, estem infinitament més emprenyats avui que l’any 2010 quan España va triturar el nou estatut.

I és que avui estem emprenyats, rabiosament emprenyats, contra els 72 que es van rendir l’any passat i contra els 70 que estan perpetuant la rendició.

I només faltaven provocacions com aquesta del document sobre el model educatiu per acabar de fer-nos veure que es van rendir sense condicions i que ara i aquí mana, única i absolutament, España.

Havent llegit l’article ràpidament, no havent pogyt assistit a l’acte, se m’acut dir “a bote pronto”, que l’exposició editorial l’encerta de ple.
Els votants sobiranistes, en general, han demostrat maduresa, per tant tenim el dret a que se’ns tracti com a madurs. Els nostres representants són elegits entre els millors de nosaltres, però no han de ser una elit. Han de ser pedagogs quan expliquen el que fan i el que no fan. Un comportament diferent a aquesta exigència d’ “accountability” significaria tractar-nos de súbdits. I ja hem demostrat que de súbdits, res. Aquesta condició submisa, de moment, correspon als veïns espanyols. Nosaltres som ciutadans. Reclamem ser tractats com ciutadans.

Suposo que no ve gaire a tomb, però no me’n puc reprimir; abans d’ahir vaig anar a Bart’s al concert de The Musical Box: entre el públic, mitjana d’edat seixanta tacos, no vaig saber veure ningú que n’hi pogués posar visualment menys de 55! Sentint converses per aquí per allà, vaig deduir que majoritàriament érem un tipus de fauna (predominantment masculina) que quan en teníem entre 15 i 20 escoltàvem Yes, Genesis, Pink Floyd, Led Zeppelin, Supertramp, etc., MOLT MÉS que no pas Lluis Llach, Xesco Boix o Esquirols, per dir algo; a més, per generació, érem dels que havíem anat a l’escola exclusivament en castellà (jo vaig haver d’aprendre català gràcies a la subscripció del meu avi a Cavall Fort, gràcies avi!). Dons bé, aquí enmig d’aquest “ecosistema”, el senyor Denis Gagné, québécois ell, (incís: en Denis Gagné, malgrat una evident diferencia física, gràcies a la veu, la gestualitat i el vestuari, fa de Peter Gabriel amb una dignitat més que encomiable, i des de que expressament els vaig anar a veure a Lyon ja fa un temps, diria que ha aprés a tocar la flauta travessera millor fins i tot que el propi Gabriel a la seva època), dons això, per un parell de cops al menys, aquest senyor se’ns va adreçar al públic amb un “moltes gràcies” (aplaudiments generals, generosos, sense esser obsessius), seguit d’un “muchas gracias” per compensar (gairebé “silenci administratiu”, només un aplaudiment puntual per aquí i un altre per allà i s’ha acabat!): em va alegrar més el dia (la nit per ser precisos) aquest detall que cap notícia de premsa dels últims mesos, i em fa pensar que fins i tot malferida, la Nació encara no és morta, que encara aguantarem, agonitzant, uns quants anyets més.

Crec que s’enten molt bé el sentiment de feriment. És molt fàcil admetre que la resultant d’injusticia comparada amb altres ciutadans europeus “normals” va creixent i es fa difícil d’assumir. Queda clar i palès que no som un país normal.
Un cop admesa la situació, i imaginades les derivades polítiques, socials econòmiques i personals només ens queda adreçar-nos a la responsabilitat personal i col·lectiva de cadascú de nosaltres. I aquí sóc dels que penso que la transformació està en el camí empès. Més enllà de tal o qual conjuntura, la resposta engegada és per ella mateixa el camí que ens durà on volguem. I per tant, només jo sóc senyor del meu propi pensar polític i només jo de la meva estratègica política. No hi ha representació política davant de la voluntat popular; sino la voluntat popular que haurà de ser expressada en una voluntat política. Al cul del sac, així ho sento i així hauré d’actuar.

Comprenc que els que viviu a Catalunya i us heu jugat la pell estigueu impacients i irritats, però penseu que en Torra té una papereta impossible de resoldre en un any: oposició del gobierno, dels partits de dretes al Parlament, d’ERC, de la CUP, dels Comuns i d’un sector del PdCat.
Em canso de repetir-ho, peró és cert: n’hi ha per anys–no molts–no per mesos. S’ha de donar l’oportunitat a la Crida i l’acció exterior, atiada pels judicis que comencen, a recuperar un 1 d’Octubre enfortit i definitiu, amb una unitat que mai serà perfecte pero sí suficient i un expedient legal que, mentre Espanya es debilita cada cop més, ens doni suport a Europa. No hi ha trencalls ni curtcircuits a la sobirania, però si la ciutadania no defalleix hi arribarem.

Estic d’acord en que sóm un pais ferit, però no en que no entenem el que estan fent els partits i els seus representants a les institucions. Crec que ho entenem massa bé i no ens agrada.
Estem atenallats pels presos polítics, pel Govern i pels exialiats, no gossem aixecar la veu per respecte al patiment dels presos, no gossem criticar el Govern obertament per la por del que diran els del bloc del 155, i així ens va. Ens anem empassant la bilis i la tristor.
I em sap molt greu dir-ho: la nostra opinió, la de la gent del carrer, és captiva de la situació dels presos, i a un sobretot s’el li en fot. Jo vull a Junqueras lliure, però em deu, ens deu a tots, moltes explicacions.

Que no hem tingut polítics a l’altura és evident; que en front tenim un estat antidemocràtic i violent, també. Corrupte i violent, amb tot el que això implica, que és molt.
Però, quan no s’ha culminat l’empresa, mirar endarrere només ha de servir -en el millor dels casos- per aprendre dels errors.
Així que, l’esforç l’hem de posar en el present i en el futur.
Més savis, ara; més alerta amb els adversaris… i amb els “nostres”.
I això comença per atrevir-nos a pensar sols. Sols. Cadascú per si mateix.
En aquest temps tan complex, el que m’ha fet més angúnia és observar com ens costa, al POBLE, de pensar lliurement, cosa que impossibilita o corca fatalment tota crítica i moltes de les aportacions que podrien sortir des de la base.
Veig sovint com es passen per alt les atzagaiades de tal conseller o de tal altre… perquè és de tal partit o de tal altre, i nosaltres som afiliats, votants o simpatitzants del partit en qüestió.
Gent que no trepitja una església i és, fins i tot anticlerical, defensa actituds polítiques, per definició qüestionables, recolzades en versicles bíblics. Gent que simpatitza amb un partit determinat, no pot ni suportar ni reconèixer que el partit competidor -també independentista- l’encerti en alguna cosa. Quan la falla el partit que considero oponent, els salto a la iugular; quan l’encerta, miro a un altre cantó per tal de no donar-los l’enhorabona.
Molts simpatitzants del partit més pur accepten que aquest s’aparti al racó de l’ortodòxia més dura i deixi que l’encertin o l’espifïin els que, després, titllaran de venuts, covards o el que calgui.
Doncs, no anem bé.
S’ha de poder qüestionar tot i a tothom.
I s’ha d’estar disposat a treballar amb tothom que ho intenti de debó. Perquè no hi ha actitud més inútil i vergonyosa que la d’aquell que, des de fora de la lluita, es dedica a desqualificar. Els grecs antics tenien una paraula magnífica ἰδιώτης (idiṓtes, “particular”), de ἴδιος (ídios, “privat”) per anomenar aquells que només s’interessaven per allò propi i no es preocupaven pel que era comú o polític. I el terme, encertadament, ha esdevingut un insult…
Dit tot això, confesso que em sento ferida però combativa. Potser perquè crec que la lluita per allò que és just ha de ser una constant en la nostra vida. Una manera de viure per sempre.
Així que, em desanimo, però hi torno. I, sovint, trobo gent magnífica que treballa sense pausa. I sé que aquests sostenen la societat i procuro fer pinya.
Seguim, amics.
Siguem crítics amb tothom, però disposats a treballar amb qui calgui.
Els errors són inevitables. Però la persistència depèn de nosaltres.
I, una de les millors coses que ha portat el procés és eixamplar, entre la gent, l’interès actiu per allò que és polític i social, per la construcció d’un país de tots.
Aprofitem aquest interès i aquesta energia!
La iniciativa col·lectiva, la força de molta gent motivada… això és molt gran. El poble demostra, cada dia, que hi és. Tot i el sectarisme, els dubtes, el desànim i les ferides, el poble hi és.
Doncs, som-hi! Siguem l’alè al clatell dels polítics. Però, també, el suport d’aquells que ho facin bé… (o que ho intentin -que mentre ets pel mig, la seguretat no existeix).

Yo no me siento herido, me siento estafado.

Si un señor que no es independentista es capaz de estar de 2012 a 2017 en gobiernos independentistas y nadie lo detecta (Vila) es que en ese gobierno y en esas instituciones que se autodenominan independentistas hay muchos Santi Vila y muchos otros que sin serlo se le acercan.

Nos han estafado, esa es la pura realidad.

¿Y qué se puede hacer cuando te han estafado a parte de sorprenderse, lloriquear e ir a los juzgados (si cabe)?

Pues no volver a dejarte estafar.

Nos veremos en las urnas y en la calle y espero que el pueblo independentista esté a la altura de las circunstancias y del esfuerzo que ha mostrado hasta ahora.

Si todavía quedan dirigentes políticos honestos en esos partidos que den un paso al frente o de lado pero que no se supediten a siglas, sino a un proyecto.

Estafado y dispuesto a desmontar la estafa para que no vuelva a ocurrir.

Herido no.