06.08.2015 - 06:00
Encarem un dels moments més decisius del procés d’independència de Catalunya. Fins ara s’han acumulat forces —això que anomenen base social sobiranista— i s’han explorat totes les vies per a un referèndum acordat amb l’estat espanyol. L’acumulació de forces ha progressat adequadament —i caldrà comprovar si ha estat suficient el 27-S—, però l’exploració de diàleg ha de millorar. Bé, més que millorar, s’ha comprovat que dos no dialoguen si un no vol. Per tant, s’ha pres la decisió correcta: tirar pel dret per la via democràtica i pacífica.
Aquesta tardor passaran coses grosses. Hi entrarem amb les eleccions que tots menys els unionistes entenen que són una mena de referèndum sobre la independència. Així i tot, els unionistes serien els primers de dir que cal acatar el mandat democràtic si el 27-S no hi hagués una majoria independentista. No cal fer-ne més cas perquè ja se sap allò de repetir mil vegades una mentida fins que acaba semblant veritat. Catalunya parla al món i el món l’entén. Aquesta és la cosa més important en un moment com l’actual.
Després de les eleccions referèndum catalanes, vindran les eleccions espanyoles. I això és més important que no ens pensem en relació amb la reacció que pugui tenir l’estat espanyol al resultat del 27-S. Si la independència té una majoria clara —que a tot el món és una majoria absoluta de 50% +1—, el govern espanyol del PP pot actuar com una rata acorralada. Ja sabeu què fan les rates quan se senten acorralades, oi? Salten damunt del perill sense miraments. En el nostre cas, sense que ningú no s’ofengui per la comparació absolutament espontània amb l’animal rosegador, un PP acorralat per una Catalunya que se’n va i amb les eleccions espanyoles a la vista pot ser molt perillós.
Què pot passar en aquest cas? Ningú no dubta que pot intentar una suspensió de l’autonomia —quina bonica coincidència d’objectius amb l’independentisme— per via del 155 de la constitució. Uns volem suspendre l’autonomia a través de les urnes i els altres la volen suspendre a través de les lleis d’excepció i els tribunals. Cadascú amb el seu estil i tradició. Què diu el 155? Que ‘si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució o unes altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions’.
És ben bé que sembla un article redactat pensant en nosaltres, els independentistes. Que quedi clar que no volem atemptar greument contra l’interès general d’Espanya. Déu nos en guard. Contràriament, després de tants anys de fer-nos pesats amb queixes i reivindicacions egoistes, després de tant de victimisme català, ara volem que deixin de patir per culpa nostra. Marxem perquè ja ens n’hem aprofitat prou i massa de la seva riquesa i generositat. Ja n’hi ha prou d’obligar-los a parlar llengües que no són seves. Prou d’imposar peatges a totes les seves autopistes mentre nosaltres ens movem sense pagar per tots els Països Catalans! Prou d’anar construint corredors mediterranis i trens d’alta velocitat per l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollès… No, no. De cap manera. No atemptarem més contra l’interès general d’Espanya. Ara, no tenim cap intenció de complir les obligacions que diu la constitució espanyola.
En aquesta situació ens trobem. Nosaltres, que volem suspendre l’autonomia per deixar d’atemptar greument contra l’interès general d’Espanya, i ells, que volen suspendre-la si no complim les obligacions de la sagrada constitució. Què us sembla si la suspenem de manera acordada? Aprofitem que estem d’acord en això i després ja veurem com continuem. Un cop suspesa, podríem fer un referèndum per preguntar com podem desfer l’embolic. Aquest cop ja no seria l’embolic en què ens ha posat el president Mas —oi, Iceta?— sinó que seria un embolic acordat i pactat —satisfet, Duran?— i que potser obligaria a un procés constituent global, multinacional i interplanetari —què li sembla, senyor Rabell?
Ja veurem què passarà aquesta tardor. Per molts plans i previsions que fem, no l’encertarem mai del tot. Hi ha massa factors en joc. Un dels més decisius serà l’actitud de la comunitat internacional o, dit sense eufemismes, l’actitud d’Alemanya, França i Estats Units. Si el resultat és molt clar, tot serà més fàcil, encara que l’efecte rosegador acorralat pot ser més fort. Si el resultat no és clar, tot es complicarà una miqueta més. Tampoc no serà la fi de res. Però el camí es pot allargar una mica. Sembla clar que hi ha una coincidència històrica entre l’independentisme i l’espanyolisme menys democràtic: la suspensió de l’autonomia. Som-hi.
