Un Nuremberg contra la humiliació

Compareu, si teniu esma, aquest reportatge de la setmana passada (900 represaliats) amb aquest altre (800) d’ara en fa deu. S’hi certifica que la repressió no s’atura i que cada dia se n’inventen de noves. El nostre estupor va en augment. Estupor perquè els presos polítics continuen a la presó i la Generalitat intervinguda, incredulitat perquè l’Espanya no franquista ho aplaudeix, esbalaïment perquè les institucions europees segueixen xiulant. Mentre natros anem assimilant a poc a poc la realitat (que l’estat és atroçment, irremeiablement, intolerant i al·lèrgic a la convivència, que a Europa la democràcia només és d’aparador), ara ells s’ho passen de primera practicant la lògica de l’abusador: intercanviar els rols. L’abús és tan escandalós, tan desvergonyit (el mecànic de Reus, el batlle de Callús, el regidor de Sant Joan de Vilatorrada, els mestres, els bombers i tots els que vindran) que, senzillament, no té nom. Jo no n’hi sé trobar, vaja.

D’aquest exercici col·lectiu d’assumpció de la realitat, també en forma part la convicció creixent que el llirialamanisme és una estratègia errada. Ha corregut molt la frase de Rosa Parks. Els indepes estem assumint que una cosa que per a nosaltres és impensable, humiliar el contrari, per a l’espanyolisme és una motivació. Vexar el vice-president camí de la presó, negar el mèrit als Mossos pels atemptats de l’estiu però condecorar policies i guardiacivils aporrinadors, atonyinar una parella al carrer i l’endemà denunciar-los per desobediència, riure’s dels possibles empresonats… En paraules de Josep Ramoneda, que últimament trobo que diu les coses més clares: ‘Des del principi han plantejat el conflicte en termes de victòria i derrota i, tal com repeteixen alguns columnistes madrilenys, no hi ha victòria sense humiliació.’

L’Enric Vila diu que aquesta actitud no és sinó la desesperació davant la derrota imminent, els últims espeternecs de la bèstia tocada de mort. Déu l’escolti. Però jo hi reconec les formes de sempre. Intueixo l’atàvic caràcter revengista en el gaudi de veure que caiem una vegada i una altra en la síndrome ‘el silenci de Piqué’: denunciar fets delictius (ja siguin comesos per piolins, falangistes de Blanquerna o polítics incendiaris) sabent que, com que són jutge i part, denegaran i arxivaran sistemàticament totes les denúncies, mentre les de l’altra banda tiren endavant implacablement. I fins i tot en els casos més inevitables, sempre els queda el recurs de l’indult. Els del GAL poden ser (i ho han estat) indultats, els del referèndum no. Aviam qui és al fantasiós que troba un nom per a una ignomínia com aquesta. Immoralitat és poc.

Mentrestant, la campanya de preparació del terreny continua, dia rere dia. Allò de deshumanitzar l’enemic que ara ja ens sabem de memòria. La mentida descarada, sistemàtica i impune porta a un carreró sense sortida: ‘La d’un ministre que diu que no s’ensenya espanyol a les nostres escoles. La que situa falsament uns nens com a escuts humans. La que ens acusa d’incitació a l’odi malgrat totes les demostracions de comportament pacífic i respectuós. La que envia Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó per violents.’ Són paraules de Salvador Cardús, que ho conclou així: ‘La mentida provoca aquesta greu sensació d’impotència i d’irritació, que tant pot portar a la inanició com a l’agressivitat.’ I tant l’una com l’altra, hereus com som d’una tradició emprenedora i pacifista, ens són impròpies. La prova és que, quan arribarà el dia de la llibertat, la primera cosa que farem serà compartir la nostra joia amb tothom i convidar els botxins a la reconciliació i el perdó, inclòs el ‘petit virrei’ Millo (Culla dixit), l’usurpador.

Com es trencarà aquesta dinàmica? Quina força superior restablirà la veritat, la justícia i els drets? Qui sotmetrà l’estat franquista a un Nuremberg que restitueixi la dignitat als esclafats? Després d’Auschwitz, va dir Adorno, ja no es podia escriure poesia. Qui sap si després d’aquesta vergonya d’ara podrem continuar fent tweets, que són els versos d’avui. Perquè les paraules no bastaran.