Andreu Valor: “Crec que la gent es va distanciant, encara més, de la cultura”

Avui surt a la venda Un nou món, el novè disc del cantant Andreu Valor. El títol és a mig camí entre el desig i la constatació dels canvis que són irreversibles. Són vuit cançons que parlen de la memòria i de la supervivència. Que parlen d’amor o de la defensa de la identitat com a poble.

El disc arriba després dels èxits aconseguits per Insurrecte, i Valor vol que aquest nou treball s’interprete com una passa més de la seua maduració com a artista. Hi parlem poques hores abans que el treball arribe als seguidors, i just un parell de dies abans de l’estrena a Cocentaina, el seu poble. Ja és una mena de tradició que el primer concert, el que trenca el gel, el faça a casa. És una responsabilitat, diu, perquè hi ha la seua gent, però alhora li dóna molta confiança i tranquil·litat. Quant a la recepció que espera del disc diu que està tranquil perquè el procés de creació ja s’ha acabat, però ara ve el moment de veure com arriba a la gent. “Veurem com l’encaixa”, diu.

—“Un nou món”, què és, una aspiració o l’afirmació de canvi de cicle?
—És un poc de tot. És un desig que canalitza el meu jo com a persona, els meus pensaments, les meues il·lusions i les misèries. Desitge que tot el missatge prenga sentit, que fructifique en alguna cosa útil, i que les meues reflexions siguen part d’una cadena que ajude a crear una societat i un futur més amable, més ferm, més calmat.

—Sembla un disc fet amb molta llibertat, com fugint expressament de l’obra redona i conceptual.
—En sóc conscient. Quan cree em deixe anar molt. Em diverteix ser eclèctic, experimentar noves tendències, noves sonoritats, i intentar experimentar coses que potser no seria capaç de cantar. El fil conductor del disc és el jo personal en el moment en què em trobe ara. I intente que siga divers, perquè el públic és molt exigent, necessita molts missatges diferents. Vaig voler fer un ventall amb una certa coherència amb la vida, que té moments de calma, moments d’eufòria, de reflexió, d’il·lusió. Vivim molt de pressa. Estem hipereufòrics tant per les coses bones com per les dolentes. Ens hem oblidat de les parts essencials de la vida, que són respirar, la calma, escoltar el silenci… Això ja no forma part de la nostra societat i és un error.

—Les lletres no deixen de ser compromeses i reivindicatives, d’afirmació amb les vostres creences. Però tot ho dieu amb aquesta calma que transmeteu.
—Note que es va perdent l’hàbit de dialogar. La gent aixeca molt la veu per a defensar les seues posicions i és capaç de criminalitzar l’altra part només per tenir raó. Això em té esgotadíssim. Necessite que la gent entenga que la diversitat és important, que s’ha de recuperar el diàleg pausat i l’empatia. Vull reivindicar certes coses, però les vull dir amb calma i amb un poc de tendresa. No vull condicionar l’opinió de ningú, vull buscar aliats en les persones que m’escolten. Necessitava fer un disc més tranquil.

—Per què heu recorregut a Verkami per a finançar la producció del disc?
—Per diversos motius. Tu treballes dos anys en un projecte i, tres mesos després de presentar-lo, ja cau en l’oblit. Necessitem una constant renovació, oferir coses noves perquè et continuen veient, això no és humà. No podem mantenir aquest ritme. Amb Verkami, durant quaranta dies pots avançar i promocionar el producte. Expliques què serà, com el faràs, i busques la cooperació i la proximitat de la gent. Si hem de fer un projecte nou cada any i mig o dos, no podem recuperar la inversió. Quan fas coses intimistes com la nostra, que són un poc minoritàries, interessa formar part d’un projecte col·lectiu per a afrontar les adversitats.

—Quan va ser el procés de creació d’Un nou món?
—Quan presentem Insurrecte ja comença a madurar aquest projecte. I ara ja tinc al cap com vull que siga el que faré. Sense atabalar-m’hi massa, però ja vull tenir-ne la referència sonora. Per exemple, tinc ganes de fer alguna cosa simfònica, viatjar per Europa, compartir experiències vitals amb altres cultures… La pandèmia va marcar molt la nostra vida. El primer trimestre estava ofegat, sense saber com enfocar la professió. Però després van venir un parell de mesos molt humans, en què, malgrat tot, la gent treia una cara amable. De sobre, es va girar la truita i tornem a començar a traure la cara negativa. I tot això em suggeria el concepte d’aquest nou món. Apareix el títol i la filosofia, encara que abans ja hi anava treballant.

—Durant la pandèmia vàreu fer una mena de crit a les xarxes socials en què us demanàveu de què viuríeu. Quina conclusió en vàreu traure de la reacció a aquella proposta?
—Vam viure un moment molt amable, en què la gent que estima la cultura va descobrir el paper de les persones invisibles que formen part del sector. Vas a un concert i veus quatre persones damunt un escenari, però no veus tota la gent que hi ha darrere. Aquells dies amb tot tancat, nosaltres fèiem un concert en línia, la gent veia el cantautor, però no veia que darrere hi havia quinze persones que no podien fer feina. Ara tornem a estar en un moment molt complex. Els festivals funcionen molt bé, però tot allò que és minoritari o més menut ja no va tan bé com abans. S’ha trencat la dinàmica d’anar als teatres i als centres culturals, a les coses més íntimes. Crec que hi ha gent que es va distanciant, encara més, de la cultura.

—Ja fa uns quants anys que vau decidir de viure només de la música. Allò va ser un acte de valentia, d’inconsciència, o teníeu un bon coixí familiar?
—És una amable inconsciència per a intentar aconseguir les il·lusions. Prenc la decisió quan veig que el meu tercer disc, Malgrat la pluja, aconsegueix prop de vuitanta o noranta concerts. Llavors treballava tretze o catorze hores mirant de salvar una empresa familiar del tèxtil al Comtat. Era l’època de la globalització, tot molt complicat, i no volia ser jo qui abaixara la persiana, però al final, se’m va apoderar. En la música vaig trobar una eixida que encara perdura. Espere que perdure molt de temps.

—Aquesta pregunta de la professionalització només sol fer-se a la gent que es dedica a la cultura, com si fos un ofici de segona.
—A mi encara em diuen: “Ai, que bé, veig que fas molts concerts, però realment, de què vius?” No ho fan amb mala fe. Pensen que pujar a l’escenari a fer quatre cançonetes serveix per a matar el temps d’oci. Però darrere hi ha moltes hores. No tenim horaris. De dilluns a diumenge estem abocats a aquesta professió, i ho fem conscients del que costa, i agraïts a les oportunitats. Per molt que reivindiquem la importància de la cultura a tots els àmbits, no sempre s’aconsegueix tocar la sensibilitat de la gent que no viu d’això.

—Insurrecte va ser una autoedició, aquest disc també és una manufactura. Ja no funciona això dels segells discogràfics?
—Des del primer moment fins ara, el procés de treball és exactament el mateix. Anem sumant cada vegada empreses, freelance del nostre entorn que ens ajuden a canalitzar el projecte. De la comunicació, del management… Sempre hem treballat amb editorials molt senzilles i molt humils. Volem reivindicar l’autoedició, però no per a menysprear les empreses. Ja ens agradaria tenir empreses fortes al País Valencià. Però n’hi ha molt poques. Els costa molt viure només de la música. No hi ha una discogràfica gran. Cada projecte el cuide des de bon començament. No hi ha cap alternativa.

—Les xarxes són una part important d’aquest procés.
—L’estratègia és per a intentar frenar l’eufòria temporal a què ens obliga el sistema. És el que et deia adés. Si ho llance tot junt, ara, al cap de poc de temps tot el treball ja haurà passat a la història. Tot el que puguem anar diluint en el temps ens ajuda a tenir alguna cosa a contar. Ho férem amb la portada. I a la vegada reivindiquem el dissenyador, el fotògraf, l’il·luminador… És gent que ha donat forma al concepte visual del nou món. La música és essencial, però la cosa audiovisual també és molt rellevant. Envolta i arredoneix el projecte.

—Amb qui l’heu fet, el disc?
—Blai Anton Vañó i Héctor Tirado, són els productors i els arranjadors i també músics dels directes. Són les persones fonamentals que donen carisma i caràcter al treball. Enric Alepuz ha dissenyat la portada. Daniel Serrano és l’il·luminador d’escenografia dels directes i també de la portada. Rafa Cortés ha fet la fotografia. La resta són músics dels formats més grans… Em deixe gent, segur.

—On l’heu enregistrat?
—Hem fet un País Valencià de nord a sud. Al Comtat, a Muro hem gravat guitarres elèctriques, acústiques i veu. A Castelló de la Plana hem fet la percussió i la bateria. A Patraix hem gravat cors, sintetitzadors, baixos i coral. I a la Marina hi ha la col·laboració crucial de Sandra Monfort que fa créixer “Jo no cante indiferent”, que és una manera de fer entendre el compromís que tenim amb la cançó. Ah, i els violins els ha enregistrat a Nova York Ernest Llorens, que és un músic d’Alcoi que viu allà. Gràcies a la digitalització hem trencat fronteres. Tant de bo ho aconseguim culturalment.

—Com serà la posada en escena del disc?
—Vull mantenir l’essència de la cançó d’autor, en el seu simbolisme, en la seua significació i en el seu compromís. Però tenim una escenografia que fa mantenir la tensió a l’espectador i que arredoneix tot el que li oferim. Un univers de robòtica, d’il·luminació, la porta que és a la portada del disc també la tindrem a l’escenari per a donar una certa coherència al missatge. Travessar la porta, fer una passa i concebre un altre món gràcies al compromís.

—Teniu molts concerts aquest estiu?
—Tenim prop de quaranta dates el 2022. Això ens dona un suport important per a poder mantenir el projecte. Arranquem amb una certa tranquil·litat. Esperem que l’any vinent continue la seguida. Anem una mica a les Illes ara al juliol i fem el País Valencià de dalt a baix. Ens queda una mica pendent del Principat, perquè jo concep el país sencer. El meu vessant humà va intrínsecament lligat a la política, a la societat i al territori comú dels Països Catalans.