26.07.2018 - 22:00
Diumenge, 24 de juny, aeroport internacional de Munic, cap a les onze del vespre. El meu vol arriba gairebé amb dues hores de retard a l’aeroport alemany i perdo la connexió amb l’avió que m’havia de dur a Singapur. La causa, la vaga dels controladors aeris francesos. La conseqüència, un retard de quasi vint-i-quatre hores respecte de l’horari original i un dia de treball perdut. No vaig ser l’únic perjudicat per l’acció de protesta dels controladors francesos; de fet en vaig ser dels més afortunats, perquè la companyia aèria va allotjar-me en un hotel proper a l’aeroport i va reubicar-me en un altre vol cap a Singapur a l’endemà. D’altres passatgers no varen tenir tanta sort i es veieren en l’obligació d’esperar-se a agafar el seu vol de connexió a l’aeroport, sense habitació d’hotel i amb un magre tiquet per a una consumició fast-food en algun dels bars de la terminal. Tot plegat un trasbals.
Un mes després, a l’inici del més fort de la temporada d’estiu, l’aeroport de Barcelona torna a ser present amb força als titulars de premsa. Malauradament no és per la creació d’alguna nova ruta cap a les Amèriques o cap al llunyà Orient, sinó pels retards i les cancel·lacions de vols i pel que sembla pot acabar esdevenint un altre estiu caòtic a l’aeròdrom català. S’imposa una certa sensació de descontrol i determinats mitjans ja anuncien un segon estiu de sofriment per als viatgers que s’atreveixin a volar des de o cap a Barcelona. Se cerquen culpables i explicacions en calent i, amb o sense justificació, de seguida la mirada s’adreça cap a Vueling, la principal companyia del Prat, amb més de disset milions de passatgers el 2017 i una quota de mercat a la instal·lació barcelonina de gairebé el 40% del total. L’altre focus d’atenció s’adreça, un cop més, cap als controls de passaports: comencen a aparèixer a Twitter les primeres imatges de cues de passatgers esperant torn per passar el preceptiu control i omplint de forma massiva les terminals.
I enmig d’aquests núvols de tempesta, s’esdevé una cosa positiva, de fet molt positiva: les institucions, catalanes i espanyoles, públiques i privades, es reuneixen d’urgència i decideixen de constituir un front comú per treballar per un mateix objectiu, pel que consideren, malgrat tot i malgrat totes les diferències polítiques, un objectiu comú: el bon funcionament de l’aeroport de Barcelona, probablement una de les infrastructures més estratègiques del país i la porta d’entrada per a moltes persones que visiten per primer cop Barcelona i Catalunya. És la construcció d’aquest front comú, la fusió d’esforços procedents de diferents actors no sempre ben avinguts, allò que dóna valor a la posada en escena de fa uns dies a la delegació del Govern espanyol per part de totes les institucions. Ara, però, cal passar de les paraules als fets.
L’estiu passarà i temps hi haurà per valorar el funcionament de l’aeroport i la gestió dels moments més complexos; i n’extraurem les oportunes conclusions i les accions de millora que se’n derivin, si en són necessàries. Però hi hauria d’haver quelcom que no hauria de desaparèixer malgrat totes les diferències ideològiques i legítimes posicions respecte d’aquesta infrastructura: el front comú, la suma d’esforços, la conjuració col·lectiva per garantir un objectiu compartit. Aquest esperit de suma enmig de la diversitat, cal més que mai posar-lo en valor. És el mateix esperit que va inspirar, el 2005, la creació del Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries de Barcelona, el CDRA, que tan bons resultats ha donat i que ha estat capaç d’encapçalar la transformació del Prat en un aeroport global amb opcions reals d’esdevenir un de connexió entre l’Àsia i Amèrica.
Ara, però, és el moment de fer un pas més enllà. Cal pensar en un nou model de concertació per a l’aeroport de Barcelona. Inspirant-se en els mateixos principis i valors que varen fer possible la creació del Comitè de Rutes i gairebé tretze anys d’èxits sostinguts, és necessària la seva redefinició dotant-lo de més atribucions i competències i transformant-lo en un veritable òrgan rector de l’aeroport de Barcelona amb la participació de totes les institucions que hi tenen alguna cosa a veure i que, en gran mesura, han estat presents al Comitè de Rutes els darrers anys. És el moment d’una transició cap a un nou model de presa de decisions per a l’aeroport del Prat. És el moment de crear un instrument que permeti abordar, de forma col·legiada, qüestions cabdals per al futur de l’aeroport, com ara l’atorgament dels drets de tràfic que han de fer possible bastir un pont real entre els continents asiàtic i americà, la gestió de situacions d’especial complexitat com la que vàrem viure l’estiu passat o la necessària planificació de futur que ha de presidir l’evolució de l’aeroport els anys vinents.
A vegades, en moments excepcionals, cal deixar de banda les diferències polítiques, per molt greus que siguin, en benefici d’un bé comú superior. L’aeroport de Barcelona viu un moment excepcional i cal tenir l’encert de gestionar-lo de la millor de les maneres. La reunió de tot just fa uns dies a la delegació del Govern espanyol a Barcelona pot significar el començament d’un nou model de concertació per aquest aeroport o una oportunitat perduda. De ben segur, en el bon exercici de la responsabilitat política per part dels nostres representants institucionals i polítics, la decisió final s’inspirarà en el bé comú per sobre dels interessos polítics particulars del moment. Tant de bo sigui així.
