08.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 09.04.2018 - 07:28
A mesura que passen les hores, la decisió de la justícia alemanya d’alliberar el president Puigdemont i negar que hi haja base per a acusar-lo de rebel·lió pren més importància. Des del punt de vista jurídic, és evident que ho canvia tot i obre una esperança concreta de solució per als presos i exiliats, però crec que a hores d’ara poca gent dubta que canviarà també les perspectives de resolució del conflicte i obrirà un nou horitzó. Són molt significatives les declaracions de la ministra de Justícia alemanya, socialdemòcrata, però també l’article d’un dels eurodiputats més destacats de la CDU que ahir ocupava la meitat de la portada de la Frankfurt Allgemeine Zeitung, en què demanava una negociació entre Catalunya i Espanya sota supervisió europea. La peculiar reacció espanyola, insultant les institucions alemanyes i europees, no ens fa estrany, a nosaltres, però a Europa no ha passat desapercebuda. Més enllà de les inqualificables declaracions del radiofonista Jiménez Losantos, el discurs, per exemple, de González Pons afirmant que Schengen no té sentit si els jutges d’un país no obeeixen automàticament allò que diuen els seus ha deixat esbalaïts els comentaristes alemanys.
Tot això que ha passat aquestes darreres hores dibuixa d’una manera molt clara un canvi de to significatiu en la percepció de la causa catalana a Alemanya i, per extensió, al cor polític d’Europa. Per una banda, hi ha un corrent de simpatia popular cap a Catalunya inexistent fins fa quinze dies. Aquest cap de setmana, cada vegada que el president Puigdemont ha eixit al carrer –i això ho vaig veure amb els meus ulls a Berlín–, ha rebut mostres molt expressives de suport de ciutadans anònims que el felicitaven, s’hi solidaritzaven o s’hi volien fotografiar. I, per una altra banda, l’establishment polític alemany ha verbalitzat el seu cansament de l’estratègia espanyola i també de l’actitud de Brussel·les. Dissabte un periodista alemany em va dir que era ridícul que la Unió Europea es mantingués atrinxerada en la teoria de l”afer intern’, si parlem d’un president ‘espanyol’ resident a Bèlgica, que és detingut a Alemanya després de fer una ruta que inclou Finlàndia, Suècia i Dinamarca, que té companys a Suïssa i el Regne Unit investigats en el mateix cas i que aquesta darrera setmana ha rebut el suport, entre més, del Parlament de Portugal o de polítics de primera fila d’Eslovènia, França, Irlanda…
Des del punt de vista català, tot això és importantíssim, però també és molt delicat, perquè cal començar a pensar què es pot fer en el nou panorama que s’ha obert tan de pressa. És cert que Puigdemont ha pres una posició volgudament constructiva i dialogant, molt conscient que Europa, en aquest moment precís, ho vol i ho necessita. Però també és cert que abans i després del primer d’octubre l’independentisme va reclamar sempre diàleg i negociació. De manera que té lògica continuar-ho fent precisament ara, quan la proposta és assumida a les capitals europees i, sobretot, quan aquestes paraules no ixen ni eixiran de la boca del govern espanyol. Amb aquesta actitud, Puigdemont consolida la gran victòria d’aquests darrers mesos, que ha estat demostrar que la repressió no obtindria el seu propòsit i que calia despullar la naturalesa tirànica de l’estat espanyol, incompatible amb la democràcia europea.
Tanmateix, no es pot menystenir que per aconseguir això va ser imprescindible de fer el referèndum del primer d’octubre i proclamar la independència el 27. Altrament, encara continuaríem aturats en el mateix punt que el 2010. La proclamació de la República va inquietar les ments benpensants d’Europa per la inestabilitat que causava, però la reacció espanyola els ha inquietat tant o més. I és per aquesta raó que ara volen que tot torne a la primera casella, per cercar una resolució política del conflicte que abans del primer d’octubre ningú no volia posar sobre la taula. És una pena que no ho forçassen aleshores, però som-hi ara. Acceptem allò que sempre havíem dit que era el millor camí, però fem-ho sense perdre de vista què ha passat. Perquè avui no som al setembre ni al juliol del 2017 i qualsevol interlocutor seriós ho ha d’entendre, això.
D’antuvi, serà normal que els europeus proposen una negociació en què els independentistes renunciem a la independència en canvi que Espanya renuncie a la repressió i modifique a l’alça la constitució espanyola. Aquesta és l’opció mínima lògica i la primera que voldran temptejar. Però aquesta opció, ara ja, és un pacte impossible d’assumir per a l’independentisme. Simplement per tot allò que va passar el 20 de setembre i el primer d’octubre; i el 3, el 10, el 27 i el 28 d’octubre i el 21 de desembre i el 25 de març –la detenció de Puigdemont– i el 6 d’abril –el seu alliberament. Massa coses.
Per això Catalunya haurà de pensar que, com a base teòrica, cal partir del reconeixement del dret d’autodeterminació i del seu reconeixement com a actor polític; i, com a base factual, del referèndum del primer d’octubre i la proclamació de la República. I, si de cas, acceptar de sotmetre aquests fets a una consulta extra, a un referèndum acordat o a qualsevol altre mecanisme pactat, sempre amb la garantia que aquesta vegada els votants no serem apallissats i que el resultat s’aplicarà en un procés negociador. Amb l’afegit indiscutible que no pot haver-hi, ni ha d’haver-hi, cap negociació mentre els presos polítics resten tancats i els exiliats no puguen tornar.
No es tracta d’un tot-o-res, però. Una altra possibilitat podria ser la que el govern català va proposar a Rajoy abans del referèndum d’octubre: no votar sols sí o no a la independència, sinó votar dues propostes, la del govern espanyol i la del govern català. La del govern català seria la República independent i en tot cas correspondria a Espanya de presentar una proposta alternativa i defensar-la davant els electors, que són els qui acabarien decidint. I és evident que els mitjancers internacionals podrien tenir idees compatibles amb el fons i innovadores en la forma.
Caldrà, siga com siga, molta claredat d’idees i molta tenacitat negociadora de la banda catalana. I per això és clau que el govern i el parlament no obliden ni un minut que si som on som és perquè junts, ciutadans i classe política, hem resistit la repressió i això ha fet que Espanya no haja pogut resistir la seua estrambòtica posició. Entendre aquesta base i explotar-la adequadament ens hauria de donar força com a país en una negociació que obrirà un nou horitzó per al procés d’independència i que tornarà a oferir una possibilitat concreta i raonable de fer efectiva la República. Si ens haguessen derrotat negociaríem a qualsevol preu. Com que no ens han pogut derrotar, no cal que negociem a qualsevol preu.
