Un nou episodi de la invasió nòrdica?

D’ací a poc farà vint anys que un home anomenat Stieg Larsson (1954-2004) va canviar per complet el panorama de la novel·la negra a tot Europa. En realitat hauríem de dir que van ser els seus hereus i els editors francesos d’Els homes que no estimaven les dones (en català, publicada a Columna per primera vegada el 2008) els qui van operar el miracle de situar el gènere que després hem conegut com a noir nòrdic –és a dir, novel·les negres ambientades en els països escandinaus i bàltics– a l’epicentre de les llistes de vendes a tot arreu. A casa nostra, a partir del 2008 una gernació de lectors va envair els transports públics amb totxos de vuit-centes pàgines sota el braç, i les editorials es van tornar boges traduint tot d’autors amb alguna mena de dièresi sobre les a, o amb alguna runa a les ø. El problema era que la gallina dels ous d’or havia fet una trilogia d’èxit extraordinari, Millennium, però havia mort sense haver-la vist publicada. I, és clar, calia alimentar la nova gernació de lectors amb llibres amb cadàvers deixant un bonic regueró de sang damunt la impol·luta neu de les socialdemocràcies septentrionals.

I és clar, no era or tot allò que lluu sota el sol de mitjanit, però la indústria editorial sovint s’entesta en quimeres estranyes i vol fer passar bou per bèstia grossa. Tot i això, sí que hi havia alguns noms que enmig de tota la morralla vinguda del fred destacaven com un salmó fresc primerenc. I aquesta setmana estem d’enhorabona perquè ha arribat al carrer El rei d’Os, de Jo Nesbø (1960), en traducció de la Laura Segarra Vidal, la continuació d’El regne, però que es pot llegir de manera independent. És la vint-i-dosena novel·la que Proa publica del noruec, que es veu que ara passa els hiverns a Màlaga dedicat a escriure i a escalar (i a veure un munt de partits futbol, una altra de les seves grans passions, com el rock and roll). Proa va descobrir Nesbø el 2008, el mateix any que Stieg Larsson. Va ser amb El pit-roig i amb una gran diferència: l’autor no era mort, havia creat un protagonista serial, Harry Hole, que ja anava per la setena novel·la –una vegada més es va començar la casa per la teulada i es va traduir la tercera i després les posteriors i la primera i la segona no van arribar fins molt més tard– i tenien a les mans tot un personatge: músic, autor de literatura infantil, capaç de subvertir el gènere i alternar les novel·les de la sèrie –ja són tretze– amb uns altres títols, que coneixia bé la Bíblia, la tradició nòrdica i Shakespeare, però també una part important de la història del futbol europeu i un munt de marques de cervesa…

El retorn dels germans Opgard

El nou enjòlit de Nesbø se centra en un petit poble noruec i en la figura de dos germans, en Roy i en Carl Opgard, i adopta la perspectiva del que anomenem crook story, és a dir, una història explicada del punt de vista del criminal. En Roy és un assassí confés i s’explica en primera persona, i, tot i això, el lector se sent absolutament còmode al seu voltant. Ben curiós, perquè Nesbø –per cert, flamant guanyador del darrer premi Carvalho que atorga el festival BCNegra– va dir a la conferència de premsa: “La novel·la negra és un gènere que promet a la gent que tot acaba bé, els assassinats són un marc i posa el focus en la condició humana, la societat i les qüestions morals, qüestions que abans abordava la literatura religiosa.”

Amb l’intent de no aixafar-vos gaire la guitarra, podem explicar que El rei d’Os ens mostra els dos germans al petit poble on dirigeixen el balneari i on planegen construir un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa de fusta. Tot i això, els seus plans poden ser alterats si finalment es construeix una nova autovia a la contrada que faci desviar la carretera que, de moment, beneficia els seus negocis. Si a tot això, hi afegim també un policia local entestat a treure’ls de circulació i totes les trames d’un poble petit, tenim la tragèdia servida. Els fans de la sèrie de Harry Hole poden estar tranquils. Jo Nesbø treballa en un volum de la sèrie que no sap quan publicarà, perquè abans ve una història independent ambientada a Minneapolis que s’editarà a Noruega a començament de l’any que ve.

Jordi Rourera, editor de Proa, explica: “Jo Nesbø ha estat una aposta des que va funcionar i va ser des del començament. Les seves vendes han estat constants i ha anat creixent. Funcionen una mica més les de la sèrie de Harry Hole, però les altres també. És un autor que ha anat molt bé i va millorant les vendes sostingudament, va creixent d’un a l’altre. D’una altra banda, és un autor molt productiu, i per això hi ha tants títols seus al nostre catàleg i els anem fent a mesura que els va escrivint. El que hem de destacar també és que és molt més que un autor d’una sola sèrie i això és molt interesant. Els llibres de Harry Hole tenen molts seguidors, però no embafa perquè en publica un cada tres o quatre anys. El que és interessant és que en els altres llibres explora els límits del gènere o unes altres formes d’abordar-lo, amb la marca de fàbrica dels seus llibres: uns personatges molt ben fets, unes trames molt sòlides, amb bons arguments, girs que funcionen, diàlegs picats. Tot això sempre hi és, és capaç de fer gran tragèdia barrejada amb gènere negre.”

Mankell i el món postsoviètic

Tot i l’èxit esclatant de Larsson i l’extraordinari personatge que és Lisbeth Salander, o els llibres del prolífic Jo Nesbø, per descomptat no són els únics nòrdics que han triomfat a casa nostra malgrat que la recepció d’alguns autors hagi estat molt irregular. No és el cas de Henning Mankell (1948-2015), que va arribar a casa nostra el 2001 amb La falsa pista, la cinquena novel·la protagonitzada per Kurt Wallander. Qui va optar per l’autor suec va ser Tusquets, que va publicar la immensa majoria de les seves obres en català. Mankell va ser un dels retratistes més bons d’un món canviant fascinant: la Suècia dels anys noranta, que deixava de ser veïna de l’URSS per convertir-se de cop i volta en un territori envoltat de les noves repúbliques bàltiques: Estònia, Letònia i Lituània i la nova Rússia postsoviètica. Tot un món nou farcit de màfies migratòries i de xarxes de prostitució esperonades per la fam derivada de la caiguda de l’URSS. De Mankell s’ha dit sovint que no sap rematar les novel·les, que els finals fluixegen o són massa ambigus, però és igual, la seva descripció de la nova Suècia és antològica.

Cal fer unes quantes puntualitzacions sobre la novel·la negra nòrdica i la seva recepció als països d’origen. Uns quants estudis diuen que, a Suècia, més de la meitat dels llibres que es llegeixen són d’autors suecs, i que una part molt important l’ocupen els escriptors de novel·la negra, que sí que són profetes a la seva terra. També agraden molt les novel·les dels altres països escandinaus. És a dir, hi ha un suport molt gran dels lectors dels països nòrdics a les històries que creen els seus escriptors, un fet que no passa a casa nostra, on encara costa prou que els autors de novel·la negra en català tinguin un ressò tan gran com els autors traduïts. Sembla, com en tants àmbits més, que el que ve de fora és millor.

I no, no tot el que ve de fora és millor, potser ni tan sols és novel·la negra. Potser n’hauríem de dir novel·la costumista amb cadàver, o rosa amb cadàver, o vés a saber. Segurament en aquesta secció no arribarem a escatir mai què és la novel·la negra, però sí que podem definir què no ho és. I em sap greu pels seus seguidors, però Camilla Läckberg no fa pas novel·la negra, s’acosta molt més a una mescla de novel·la costumista o rosa amb morts que no a una altra cosa. I té milions de lectors a tot el món, una cosa no treu l’altra. Läckberg, també sueca, nascuda el 1974, ens va arribar el 2009 amb Les filles del fred. Una vegada més, les editorials insistien en l’absurditat de no començar la sèrie pel principi, sinó que van triar la tercera novel·la protagonitzada per Erica Falk. Una altra companya seva que s’ha perdut pel camí, però que era força més interessant i truculenta, és Åsa Larsson (1966), que sí que ens va arribar a casa com tocava, també el 2009, amb Aurora boreal, ambientada al nord de Suècia, en una localitat molt petita i amb elements religiosos pel mig. Un enjòlit correcte, ben treballat, de què s’ha fet un film, i que ens mostrava una de les cares més desconeguda de la societat sueca, la religiosa.

A quatre mans

En canvi, qui no ha tingut gaire sort a casa nostra són els millors autors del gènere negre suec. L’enyorat Paco Camarasa, de la llibreria Negra i Criminal, els va batejar com el matrimoni de nom impronunciable. Són Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que entre el 1965 i el 1975 van escriure deu novel·les protagonitzades per Martin Beck, que van servir per a fer una crítica demolidora des de l’esquerra més compromesa al sistema social suec que, naturalment, als catalans de l’època, sotmesos encara a la dictadura franquista, els semblava un somni inabastable.

Maj Sjöwall i Per Wahlöö provenien del món del periodisme i van aprofitar la sèrie Martin Beck per explicar directament tot allò que sabien, però que no podien demostrar: com funcionaven els mecanismes del poder de Suècia i alguns dels moments més foscs del seu passat recent. Van ser una font d’inspiració per a Henning Mankell i Stieg Larson. Val la pena fer un apunt, la millor feina de Larson van ser els seus reportatges sobre l’extrema dreta a Suècia, que es van publicar molt tard a casa nostra (La veu i la fúria, 2011, Columna), un treball molt més interessant que no pas la famosa trilogia que va canviar-ho tot. Del matrimoni de nom impronunciable solament tenim quatre títols traduïts al català, Roseanna, El policia que riu, L’home que es va esfumar i L’home del balcó, tots a Columna, publicats entre el 2009 i el 2010.

Si volem acabar una mica amb el repàs d’autors nòrdics que paga la pena seguir, no ens podem oblidar de l’islandès Arnaldur Indriðason (1961), un altre que tampoc ha tingut la sort que es mereix malgrat la qualitat immensa de la seva obra i l’èxit a escala mundial: tan sols podem llegir en català cinc títols de la vintena que ha publicat i que han seduït més de deu milions de lectors a tot el món.

Quina és la clau de l’èxit de tots aquests autors? Segurament és agosarat treure conclusions, però podríem apuntar-ne alguns trets: un paisatge exòtic per a la nostra realitat que ens fa viatjar a uns altres indrets, situacions i cultures; un seguit de morts en què tot sovint el passat o la religió hi tenen un paper important; personatges molt ben trenats, amb molta personalitat, que s’enfronten a un món canviant; i tot sovint societats petites i tancades que permeten una bona recreació dels escenaris i les relacions humanes complexes. I, és clar, com hem comentat abans, l’elegància indubtable del vermell de la sang sobre el blanc de la neu.

MÓN NEGRE

A temps per a guanyar l’Agustí Vehí

Si teniu una novel·la negra al calaix encara sou a temps de presentar-vos al premi Memorial Agustí Vehí – Vila de Tiana (Maresme), el premi de novel·la vinculat al primer festival de novel·la negra catalana del país. El publica la col·lecció Crims.cat i hi ha 3.000 euros en joc. Podeu consultar-ne les bases.

Premià del Mal, un nou festival amb estrella?

A l’octubre es va fer per primera vegada el festival Premià del Mal, comissariat per Susana Hernández. Va ser un èxit de públic i tothom ha destacat la qualitat de les taules rodones i la bona organització d’un festival que ara ha de provar de consolidar-se en les convocatòries vinents. De moment, ha arrencat amb estrella.

Diego Ameixeiras és el gallec de moda?

Tot ens fa pensar que sí, que el gallec Diego Ameixeiras –tot i que va néixer a Suïssa el 1976– ara mateix és un dels autors a què s’ha de seguir la pista. Té una llarga trajectòria en gallec, havia tingut algunes traduccions al castellà, però aquests darrers mesos ha aparegut en català Un anarquista a Alrevés, que fa poc ha començat a publicar novament en català, i Negra nit a Crims.cat. Tranquils, a Ameixeiras, li agraden les novel·les breus i no us embafareu. Tenen el segell Galiza Calidade.

La demolició de Llort

Segurament Lluís Llort (1966) és un dels autors amb més prestigi de la novel·la negra catalana contemporània. Ara ha aconseguit una fita molt important: la seva novel·la Demolició ha estat la primera de guanyar en català el premi L’H, Confidencial, un dels més prestigiosos de novel·la negra. L’enhorabona, doncs, a Llort per haver fet la demolició del sostre de vidre que tenia la nostra llengua en aquest guardó.

De l’Alguer estant

Tradicionalment, havíem associat la llengua literària a l’Alguer a la poesia, el reducte més habitual per a la creació en català a la ciutat. Per tant, hem de felicitar Gavino Balata per haver guanyat el premi de novel·la negra Ferran Canyameres el 2023 amb Soldats abandonats, que es va publicar a Pagès Editors aquest febrer proppassat i que demostra que la variant algueresa de la llengua serveix per a escriure tot allò que es vulgui, com ara aquesta interessant novel·la negra, la primera de què tenim constància en aquesta terra de poetes.