Un municipi podria separar-se de Catalunya després de la independència?

Eldiario.es va publicar ahir un article que ha mogut una curiosa polèmica. Duia per títol ‘Aragó s’ofereix, per llei, a acollir municipis secessionistes del sobiranisme català’.

Tanmateix, el títol no es corresponia amb el text. En realitat, ningú no ha ofert res. Simplement l’autor anunciava que l’estatut d’autonomia de l’Aragó té un article, l’article 10, que diu que podran unir-se a l’Aragó ‘uns altres territoris o municipis, limítrofs o enclavats’, i recollia unes declaracions de l’ex-president aragonès Hipólito Gómez de las Roces, en què reconeixia al periodista que això podria passar.

Les condicions
Les condicions per les quals un municipi es pot adherir a l’Aragó no són pas senzilles i s’assemblen a les que marquen alguns altres estatuts d’autonomia. En la pràctica són tan complicades que ningú no ho ha intentat.

Així un municipi pot unir-se a la comunitat autònoma aragonesa complint els requisits següents:

• «a) Que sol·licitin la incorporació l’ajuntament o la majoria dels ajuntaments interessats, i que s’escolti la comunitat o província a la qual pertanyin els territoris o municipis a afegir.
• b) Que ho acordin els habitants d’aquests municipis o territoris mitjançant consulta expressament convocada i després de l’autorització competent.
• c) Que ho aprovin les Corts d’Aragó i, posteriorment, les Corts Generals de l’Estat, mitjançant una llei orgànica.»

La clàusula d’incorporació es va fer pensant en una hipotètica adhesió de la comarca d’Ademús –ara valenciana– i en la de la població de Petilla, a Navarra. Però no ha estat invocada mai.

Canvis gairebé impossibles
Malgrat que aquest dret teòricament existeix, fins i tot els canvis de província –i no pas de comunitat autònoma– són molt rars, a l’estat espanyol. Gàtova va canviar el 1994 de la província de Castelló a la de València, sempre dins el País Valencià; i el 2010 la Generalitat de Catalunya va demanar al govern espanyol el canvi de província de 29 poblacions per a adequar-les al mapa de les vegueries. En el cas de Gàtova, el canvi es va fer, però els 29 municipis del Principat es mantenen on eren. Solsona, per exemple, havia de passar a Barcelona i Puigcerdà a Lleida, però no hi ha hagut cap moviment en aquest sentit. La resistència de l’aparell de l’estat és molt notable.

L’únic cas de canvi de comunitat autònoma d’un territori de l’estat espanyol va ser el pas de 128 hectàrees deshabitades d’Astúries a Castella-Lleó l’any 2008. El canvi es va executar per una sentència del Tribunal Suprem i després de 125 anys de plet jurídic entre Somiedo i Cabrillanes, municipis situats un a cada banda de la frontera autonòmica.

En resum, que canviar de comunitat autònoma no és tan fàcil com insinua l’article d’El Diario. I, si no, que ho preguntin als ciutadans de Treviño, que fa dècades que malden per formar part del País Basc i no se’n surten.

Més difícil encara entre estats
Però si per a un municipi canviar de província o comunitat autònoma ja és ben complicat, encara ho és més canviar d’estat. Gairebé impossible. Perquè quan es proclama un estat les seves fronteres es basen generalment en una entitat jurídica ja existent abans –província, regió, estat federat… En el moment que aquestes fronteres passen a ser fronteres del nou estat esdevenen tan intocables com les de qualsevol altre i, de fet, no hi ha casos de canvis d’un municipi d’un estat a un altre, si no és molt excepcionalment i sempre amb l’acord de tots dos estats.

A Europa, per exemple, Sèrbia ha intentat que les fronteres de Bòsnia, Croàcia o Kossove fossin modificades per separar els municipis de majoria sèrbia d’aquests estats. Sense èxit.

En el cas de Kossove, hi ha onze municipis fronterers amb majoria de població sèrbia. Després de la proclamació unilateral d’independència, aquests municipis van demanar d’unir-se a Sèrbia, amb la qual tenen un contínuum territorial, però ni tan sols Sèrbia va acceptar aquesta possibilitat.

És el mateix cas dels onze municipis de la Krajina croata que en el moment de la independència van intentar separar-se i unir-se a Sèrbia. En aquest cas fins i tot l’exèrcit iugoslau va arribar a controlar-los però la negativa rotunda de la comunitat internacional a acceptar cap canvi de la delimitació de la frontera ha fet impossible la seva reubicació.

A Bòsnia el que han aconseguit els municipis serbis és crear una entitat confederal dins el país però, malgrat repetits intents al respecte i fins i tot tenint continuïtat territorial la comunitat internacional s’ha negat sempre a debatre un possible canvi de país.

I això, sobretot, perquè en aquests casos els estats sempre tenen por que un moviment en una direcció obri la porta a un moviment en la contrària.

En el cas aragonès, per exemple, Espanya podria témer de manera raonable que un canvi de fronteres amb la marxa d’un municipi català cap a Espanya obrís la porta perquè municipis de la resta dels Països Catalans demanessin d’entrar a la república catalana. Menorca, de fet, ja es va proposar de demanar l’adhesió a Catalunya durant la Segona República espanyola.

La realitat de les urnes
En el debat iniciat per l’article d’eldiario encara caldria tenir en compte una dada més, que és la realitat de les urnes del 27-S. Uns resultats que van ser molt contundent. Per primer vegada en la història electoral de Catalunya una candidatura, Junts pel Sí, va guanyar en totes les comarques del Principat, sense excepció. I concretament en el cas de la circumscripció de Lleida va guanyar en tots els municipis, excepte alguns de la Vall d’Aran, que tothom reconeix que té un estatus especial que caldrà que sigui negociat en base al dret d’autodeterminació d’aquest territori.

En el cas de la demarcació de Girona, Junts pel Sí va guanyar en tots els municipis. I en les demarcacions de Barcelona i Tarragona van haver-hi només una vintena de municipis on Junts pel Sí no va guanyar. Entre ells alguns d’importants de l’àrea metropolitana com ara El Prat, l’Hospitalet, Rubí o Sant Adrià. Però fins i tot en aquest municipis Junts pel Sí i la CUP van aconseguir resultats històrics per l’independentisme.

A la ciutat de Barcelona, finalment, el resultat va ser també molt contundent, amb una victòria clara de Junts pel Sí en tots els districtes, tret de Nou Barris on va guanyar Ciutadans però només amb vuit cents vots més que Junts pel Sí

(Totes les dades de les eleccions municipi a municipi les trobareu en aquesta pàgina)