14.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:22
Un home, de qui sabem el nom i les inicials dels cognoms –Jordi R. F.–, que era electricista i que vivia amb la seua parella, va saltar ahir per la finestra de sa casa i va morir a terra, el cos contra una tanca que hi ha al passatge de la Camèlia número set. És un carrer del barri de Sant Ildefons de Cornellà i l’home es va llançar al buit quan trucaren a la porta els Mossos d’Esquadra, que acompanyaven una comitiva judicial determinada a quedar-se el pis on vivia i desallotjar-lo. La desesperació el dugué al suïcidi.
Segons un comunicat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’home havia de ser desnonat perquè devia set mesos del lloguer del pis. Un pis gestionat per un fons voltor, que era propietat del Banc Popular, adquirit pel Banc Santander per un euro, en una de les operacions més escandaloses d’aquests darrers anys. L’Ajuntament de Cornellà, ciutat on ahir va haver-hi tres desnonaments més, havia demanat al jutjat que ajornàs la decisió acreditant la situació de vulnerabilitat de la parella. Dimecres encara va intentar una darrera gestió, adduint que ‘un banc no hauria de tenir necessàriament tanta pressa, més enllà de l’especulació, perquè l’habitatge quedi lliure’ i avisant que aquella situació era una situació límit. Els fets d’ahir, per desgràcia, li varen donar la raó. Però el jutjat no. L’administració de justícia va ser inflexible i va actuar sense gens de pietat ni sentit de la proporcionalitat. L’home mort pagava 350 euros el mes i el banc li havia ofert de perdonar-li el deute si se n’anava, explicant-li que volien un llogater que pagués un preu més alt. 2.450 euros, doncs, li han significat la mort.
Això que va passar ahir a Cornellà és un recordatori amarg de la cara pitjor, la més cruel, del capitalisme. La trama que aquests darrers anys ha vinculat banquers i polítics, i mitjans, per a autoritzar primer i netejar després les escandaloses operacions de rescat financer dels bancs ens ha dut a aquesta situació, i a tantes situacions com aquesta que es viuen cada dia en les nostres ciutats i viles.
Per al Banc Santander, per al Banc Popular i els altres bancs tot han estat facilitats de part de l’estat espanyol. Els hem pagat els deutes fruit dels seus errors entre tots els ciutadans, obligats, mitjançant uns imposts que no s’han pogut destinar a necessitats més clares i sensates –la creació d’habitatge públic, per exemple. Han obtingut préstecs sense cost per a fer operacions absolutament especulatives mentre es negaven els préstecs a la gent que els necessitava per a viure. S’han fet els ulls grossos, en termes jurídics, als seus abusos i alhora s’ha abusat de la justícia a favor seu. I aquest comportament cruel s’ha amagat a l’opinió pública, especialment en els mitjans que ells controlen directament o indirectament.
Per a Jordi R. F., en canvi, de part de l’estat tot han estat dificultats. S’ha permès que la pressió immobiliària el menàs al punt del suïcidi. Se suspengué cautelarment, l’octubre passat, la llei d’emergència residencial del Parlament de Catalunya, destinada a evitar precisament situacions com aquesta. El jutjat ha menystingut d’una manera insensata la mediació de l’ajuntament i ahir ho va rematar enviant-li una comitiva judicial a fer-lo marxar d’aquell pis on vivia, aquell d’on un dels màxims propietaris immobiliaris de l’estat espanyol el volia expulsar per no haver pagat el lloguer de set mesos. 2.450 euros. La qüestió és fins quan tolerarem que puguen passar coses com aquesta.
