10.10.2017 - 22:07
|
Actualització: 11.10.2017 - 07:28
Avui a les 19.37, davant el Parlament de Catalunya, el president Puigdemont ha declarat la independència, seguint el mandat expressat per la ciutadania en el referèndum del primer d’octubre. Però un minut després ell mateix ha anunciat la voluntat de suspendre’n les conseqüències durant unes setmanes per permetre unes mediacions internacionals. La declaració finalment ha estat signada per tots els diputats de Junts pel Sí i la CUP, de manera que s’ha fet evident davant el món el naixement del nou estat. Però la decepció entre molts independentistes, i el perill que això implica quant a desmobilització i pèrdua d’impuls, també són evidents.
La decisió de suspendre immediatament les conseqüències de la declaració, la podrem jutjar tots plegats millor d’ací a uns dies que no pas ara. Perquè l’objectiu d’un acte com aquest no pot ser sinó posar en evidència Mariano Rajoy davant la comunitat internacional. I, per tant, no serà fins després de comprovar –en aquestes hores immediates– les reaccions del govern espanyol i de les institucions europees que podrem acabar entenent l’abast del pas que s’ha fet i si era aquest el camí més eficaç que es podria prendre. Sabrem, en definitiva, si la suspensió de la independència enforteix la posició negociadora del govern o si, per contra, la destrueix.
Eslovènia va prendre una decisió semblant i cal dir que li va funcionar molt bé. Però no era un cas tan comparable com alguns, amb una intenció o una altra, ara ens volen fer veure. Sobretot perquè Eslovènia, quan va acceptar l’ajornament, ja controlava el país completament, perquè els límits temporals d’aquella decisió eren molt més clars i perquè els negociadors eren públics i coneguts. L’aturada eslovena tenia més pes, perquè ací no sabem encara qui són els possibles mitjancers ni com pensen mitjançar. Ara, ningú no hauria de passar per alt tampoc la importància de la declaració del president de la Unió Europea, Donald Tusk, només una hora abans del moment previst per a començar el ple. Tusk ahir, públicament, va anar molt més enllà que Juncker i la Comissió Europea no han anat mai. I aviat sabrem si això era per la credibilitat de la declaració del parlament o només perquè és més llest, té més bona informació i el seu equip és molt més bo que no el del president de la Comissió.
La via catalana no és la via eslovena –no s’hi val a fer trampa, en això–, però pot funcionar com la via eslovena. Durant les hores vinents, els dies vinents a tot estirar, comprovarem si Europa de veritat hi posa el coll o si només volia evitar com fos la declaració d’independència. I alhora veurem si Espanya reacciona violentament o si rebaixa la tensió del conflicte. Eslovènia va acceptar d’aturar la independència convençuda que així demostraria al món l’autoritarisme de Sèrbia i li resultaria més senzill d’entrar en la comunitat internacional. L’efecte pot funcionar a Catalunya d’una manera semblant si és que realment hi ha un canvi en marxa en les institucions europees i si Rajoy fa allò que tothom espera que faça. Altrament, haurem perdut una oportunitat, potser única i molt difícil de repetir.
Però la política és sobretot l’art de fer les coses possibles i per això de vegades empeny els polítics a situacions molt complicades. Puigdemont al parlament ha deixat de banda l’èpica, a consciència, i ha arriscat el seu enorme capital polític. Venint de l’èpica desplegada al carrer, contra la tirania, és lògic que molta gent tinga una sensació estranya, sorprenent i trista. Però, tal com ahir ja vaig mirar d’explicar, i avisar, el primer dia de la independència no es nota mai res i cal la perspectiva del temps perquè les decisions més difícils prenguen sentit. Per sort, estic segur que ho veurem ben aviat, que ho comprovarem, com molt encertadament ha defensat la CUP.
PS. Per a situar el debat, potser, més gràficament:
1. Donald Tusk, president de la Unió Europea, demana en públic i personalment a Carles Puigdemont que no faça un pas irreversible i afirma que Catalunya i Espanya han de negociar;
2. Puigdemont declara la independència, però la suspèn. El món sencer ho identifica com un gest de diàleg;
3. Espanya reacciona amb violència;
4. Puigdemont té el dret d’apel·lar a Tusk, encara que no hi haja hagut negociació formal. Ell ha complert la seua part i ha respost a una demanda pública;
5. Tusk ha de frenar Rajoy o Puigdemont es considerarà legitimitat per a no mantenir el pacte.