23.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 23.01.2024 - 22:01
Ahir va haver-hi canvis a palau, conseqüència de la proclamació del president Aragonès com a candidat d’Esquerra a les eleccions autonòmiques vinents. Uns canvis difícils d’entendre. Segons que es veu, un govern que està, literalment, sota mínims, en compte de reforçar-se políticament, per mirar de corregir i millorar l’obra feta fins ara, ho confia tot, pràcticament, a augmentar i greixar encara més el seu aparell propagandístic.
Els qui ens movem pel periodisme i coneixem de fa anys i de prop aquesta formació, tenim present l’obsessió malaltissa d’ERC pel control dels mitjans i del missatge públic. Ells no ho saben veure, però aquesta és una de les seues febleses, de les més grans, un dels problemes majors que tenen.
En aquest terreny, com en tants altres, Esquerra pateix de la superficialitat ideològica i del poc fons d’armari que té a l’hora de posar-se a analitzar la realitat. N’hauria d’haver après. L’Esquerra Republicana del tripartit ja patia d’una lectura professoral i mal païda, parcial i obsessiva, de Chomsky, Lippmann, Foucault i Barthes. I ja maniobrava aleshores per posar els mitjans sota les seues ordres, convençuts que Jordi Pujol i Felipe González havien guanyat així i que ells, en fer-se grans, els havien d’imitar. Una idea ja ben trista en si mateixa.
Però la realitat és molt més dura que aquest esquema tan prim i antiquat, completament inaplicable en el temps de TikTok i YouTube. Esquerra, per exemple, ja somniava –i encara que semble increïble ho continua somniant– de controlar El Periódico, com una part de la seua mítica i mai assolida maniobra per a assaltar l’àrea metropolitana. En vista dels resultats electorals, és evident que la tàctica de fer propaganda en compte de fer política s’ha demostrat inútil, però ells ho continuen intentant. I, segons que es veu, fins i tot confien la seua hipotètica recuperació electoral a un augment de la intensitat d’aquesta propaganda.
Però tenen un problema greu: que no es pot vendre allò que no existeix. En el cas que ens ocupa, no ens poden vendre una obra de govern que simplement no existeix, per dir-ho generosament. I deixe de banda el fet insòlit que hagen intentat de governar amb trenta-tres diputats i prou, i sense ni haver guanyat les eleccions, perquè el simple recompte d’allò que han fet, d’allò que han provat de fer o d’allò que no han sabut fer és massa contundent per a ser tapat pels anuncis o les cròniques dedicades.
Fem memòria. Aquest és el govern que es va encaparrar a fer uns jocs olímpics d’hivern, com a gran projecte de legislatura –encapçalat, a més, per la consellera Vilagrà, que ara, malgrat el fracàs, la fan vice-presidenta. Un projecte que es posà en contra tot el teixit civil del Pirineu i el moviment ecologista.
Aquest és el govern de l’anomenat acord de la claredat i del peculiar grup de personatges que va aplegar per dibuixar-lo, amb què destruí tot el discurs que el moviment independentista havia construït els darrers anys.
Aquest és el govern que ja ha hagut de suspendre dues oposicions mal organitzades –i organitzar oposicions hauria de ser la cosa més rutinària del món.
És el govern que ens va dir que havia blindat a Madrid no sé quantes coses –Gabriel Rufián faria bé d’oblidar la parauleta–, que a l’hora de la veritat no ho han estat mai, de blindades.
El blindatge del català a l’escola –amb el posterior suport penós de Junts, el PSC i els comuns– va durar 121 dies i prou.
Van presumir d’haver blindat una llei de l’audiovisual que després va resultar que Pedro Sánchez va aprovar amb els vots del PP i sense els seus, que ni ells no van voler votar al final, de tan dolenta com havia quedat.
Aquest és el govern que va dir que negociaria en una taula de diàleg permanent amb Espanya per resoldre el conflicte polític, i resulta que la taula s’ha reunit sense cap resultat, tan sols dues vegades en tota la legislatura, el 15 de setembre de 2021 i el 27 de juliol de 2022. Fa un any, cinc mesos i vint-i-cinc dies que esperen a fer la tercera.
En fi, ara és el govern que vol vendre un “traspàs integral de rodalia” que no és tal i que, a més, és fruita vella. Perquè cal recordar que ERC va votar el pressupost del govern espanyol del 2022 justificant-ho amb el fet que el 23 de novembre de 2021 havia signat un acord amb el PSOE per al traspàs immediat de Rodalia. Han passat vint-i-sis mesos d’això i dels titulars triomfalistes dels diaris afins, i res de res.
No hi insistiré gaire més: un partit que va obtenir 1.015.355 vots a les eleccions espanyoles del 2019 i que enguany, a la mateixa convocatòria, ha caigut a 462.883 té un problema evident que no es resol amb la propaganda. Entre més raons, perquè té més ex-votants que no votants, 552.472, concretament. I tothom sap que, en publicitat, la cosa més difícil és vendre a algú un producte que ja ha tastat i no li ha agradat.
Siga com siga, sembla que, després d’haver-se gastat milions i més milions a provar de modificar artificialment i de manera escandalosa el mapa mediàtic del país, i després d’haver lligat curt els mitjans públics, a Esquerra continuen pensant que la clau del futur no consisteix a prendre decisions polítiques serioses i realistes, a fer política amb majúscules, sinó a vendre millor la seua imatge. I si això és així, doncs mira: estic d’acord que poques coses els quedaven per fer, ja, llevat de crear aquest “Ministeri de la Veritat” que ens van anunciar ahir. Dirigit, això sí, no per un conseller, sinó per un vice-conseller, perquè la maniobra no sone tan decididament orwel·liana com ho és en la realitat.
PS1. Esperança Camps ha entrevistat el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull. Coherent amb la defensa que ha fet sempre de la llengua catalana, diu: “Hi ha un gran canvi i moltes coses es fan en castellà, això fa que la nostra llengua perdi força.”
PS2. Al pòdcast Santa Eulàlia, Josep Bohigas fa una reflexió impressionant i que cal pair bé: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa.” Escolteu-lo.
PS3. A VilaWeb fa anys que resistim els intents dels governs, de tots els governs, de controlar la premsa. Estem convençuts que no es pot fer un país lliure i millor sense tenir una premsa lliure i millor. Hem renunciat a les subvencions per això, i per això rebem una quantitat ridícula de publicitat institucional, com a càstig a la nostra independència. Vivim dels subscriptors, i per això en necessitem més. Si ens podeu ajudar, per favor, aneu a aquesta pàgina.
