Un mes de la sentència: trenta dies sense treva

La ‘resposta a la sentència’ s’havia convertit en un mantra que havia omplert titulars i promeses polítiques, fins a convertir-se en un límit temporal al qual s’aferraven polítics i entitats de la societat civil per donar una resposta als ciutadans. Però aquest concepte tan gastat, al final es va acabar traduint en uns fets que ningú, o gairebé ningú, no podia imaginar.

El 14 d’octubre, el mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol condemnava els presos polítics a un segle de presó, la ciutadania, al marge dels polítics, començava una resposta coordinada i autogestionada que un mes després encara perdura. Una resposta que ha mostrat un canvi d’actitud, un empoderament més gran de la gent, capaç de crear nous escenaris de protesta de forma continuada.

En aquest procés hi ha dos elements importants: els CDR i el Tsunami Democràtic. Les dues plataformes han aconseguit de coordinar les mobilitzacions amb eines tecnològiques que permeten una ràpida mobilització en qüestió de poques hores. Un exemple és el blocatge de l’aeroport de Barcelona o els recents talls de carreteres arreu del territori. A continuació repassem els principals fets que han ocorregut durant l’últim mes:

Blocatge de l’aeroport i les places plenes

Poc després de les 9 del matí del dia 14 d’octubre, una filtració periodística avançava la sentència contra els nou presos polítics catalans. Després d’una primera onada d’indignació, sobretot a les xarxes i els mitjans, el Tsunami Democràtic es despertava de la hibernació per convocar la primera gran acció: blocar l’aeroport de Barcelona. Amb tren, amb cotxe, amb metro o a peu, milers de persones van fer-hi via. El blocatge va durar unes nou hores i va fer que es cancel·lessin 110 vols, i 45 l’endemà.

La justícia espanyola va posar els Mossos a primera línia de foc per reprimir la gent. Allà es van viure les primeres càrregues de les moltes que hi hagué els dies següents. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va assistir 115 persones, una de les quals per l’esclat del globus ocular, que tampoc no va ser l’últim.

Aquell dia les manifestacions de protesta contra la sentència del procés es van reproduir multitudinàriament a tot el país. Les places de València, Perpinyà, Sabadell, Alacant, Terrassa, Castelló, Manresa, Palma, Lleida, Andorra la Vella, Tremp, Barcelona, Tarragona, Girona, entre moltes ciutats i viles, es van omplir per palesar el malestar amb la duresa de la pena imposada als presoners polítics catalans.

Barcelona, rosa de foc

No hi va haver cap mitjà que la setmana de la sentència no recuperés aquest sobrenom històric de la ciutat de Barcelona. Els carrers de la ciutat, especialment de l’Eixample, es van omplir de barricades de contenidors i brossa. Tot va començar el dimarts 15. Després d’un acte unitari entre ANC i Òmnium a la delegació del govern espanyol, els Mossos van atonyinar les columnes de manifestants que volien acostar-se a l’edifici. Allò va encendre la guspira que va derivar en càrregues i batalla campal entre manifestants i policia. En total, hi hagué sis detinguts, a tres dels quals els dictaren presó sense fiança. Foren els primers empresonats d’una ràtzia que tot just havia començat.

Però no tot acabava a Barcelona. A Lleida, Tarragona, Girona i Manresa també hi va haver enfrontaments entre manifestants i policia, i a Madrid, el Tsunami va blocar durant unes hores els accessos a l’aeroport de Barajas.

L’endemà les protestes van continuar i van deixar imatges com la de milers de persones llançant paper higiènic davant el Departament d’Interior per protestar contra l’actuació dels Mossos; o l’Olimpíada popular organitzada pels CDR als Jardinets de Gràcia. Aquella convocatòria va acabar pacíficament, però no pas la que organitzaren a Sarrià, paral·lelament, grups d’ultradreta. Els Mossos d’Esquadra els van anar seguint i els deixaren avançar fins a tocar pràcticament de la plaça del Cinc d’Oros. Allà van començar els atacs dels ultres, fins que un grup es va abraonar contra un jove antifeixista que va ser apallissat a la cruïlla del carrer de Balmes amb el de Rosselló.

⚠️ATENCIÓ! Brutal agressió d'un grup de nazis a un jove antifeixista a la cruïlla entre els carrers Balmes i Rosselló de Barcelona. pic.twitter.com/YisCcgpx4Q

— Albert Mercadé (@albertmercade) October 17, 2019

Les Marxes per la Llibertat

Si a la nit les ciutats cremaven, de dia les protestes prenien un altre caire. El dia 16 van arrencar de Vic, Tàrrega, Tarragona, Girona i Berga, les Marxes per la Llibertat organitzades per l’ANC i Òmnium. En tres dies les columnes van recórrer la distància fins a plantar-se a Barcelona i confluir conjuntament a Jardinets de Gràcia, d’on va arrencar una manifestació enorme convocada per la Intersindical-CSC i IAC amb motiu de la vaga general d’aquell mateix dia. També hi va haver manifestacions multitudinàries a ciutats com Lleida i Girona, on la concentració fou la segona més nombrosa de la història de la ciutat.

Quan es va fer fosc i la manifestació barcelonina es va desconvocar, la multitud es va desplaçar fins a la prefectura de la policia espanyola, a la Via Laietana. Va ser una de les nits de més tensió, amb moltes càrregues policíaques, barricades de foc, llançament de llambordins i dotze detencions, una de les quals la d’un fotoperiodista mentre treballava.

El descontentament popular per l’actuació dels Mossos i del conseller d’Interior, Miquel Buch, que actuava en coordinació amb la policia espanyola, va anar alimentant-se amb el pas dels dies. El dia 19 a la tarda Arran i els CDR van organitzar una marxa contra l’actuació policíaca i les detencions dels últims dies. Per a evitar nous aldarulls, la policia va muntar uns quants cordons, i s’hi van afegir membres d’En Peu de Pau, que van fer una cadena humana, deien, per a ‘garantir el dret de manifestació’ i ‘rebaixar la tensió dels últims dies’.

Baixa la tensió, es mantenen les protestes

El pas dels dies no va refredar pas els ànims al carrer. La indignació per la sentència es mantenia viva, i encara va créixer més amb la visita del president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, a Barcelona. Va ser una visita llampec, perquè la població el va foragitar allà on va anar. Com a l’Hospital de Sant Pau, on va voler visitar l’únic policia espanyol antiavalots que hi havia ingressat. Això va crear malestar en la direcció del centre, que va decidir de no rebre’l, i també entre el personal, que el va acomiadar així:

Sortida del President espanyol de Sant Pau pic.twitter.com/KxPJp4prwJ

— Climent (@Climentgoc) October 21, 2019

La setmana, sense incidents destacats, es va tancar amb una manifestació unitària el dia 26 d’octubre amb el lema ‘Mobilitzem-nos per la llibertat’, que va aplegar milers de persones al carrer de la Marina. Com havia passat una setmana abans, acabada la concentració es va desplaçar fins al que s’ha convertit en l’epicentre de les protestes contra la sentència: la Via Laietana i la plaça d’Urquinaona. Els CDR havien convocat la gent a ‘Tornar les pilotes a la policia’, fent referència a l’ús de bales de goma per part dels agents, que havien deixat uns quants ferits. La tensió va anar creixent, en bona part, per la provocació de la policia espanyola, que va deixar cinc furgonetes estacionades al bell mig de la via. En una fins i tot va exhibir una bandera espanyola.

La jornada es va acabar amb més violència policíaca, més detinguts i els habituals ‘carrusels’ a tota velocitat de les furgonetes dels Mossos per a dispersar els manifestants.

S’acosten les eleccions

El nivell de les protestes el mantenen sobretot els estudiants, amb actes, vagues i concentracions en diversos campus i facultats del Principat. L’esdeveniment que té més ressò és l’acampada que comencen el dia 30 a la plaça d’Urquinaona de Barcelona per a demanar l’amnistia i contra la repressió. Amb les eleccions del 10-N a tocar, el rei espanyol, Felipe VI, decideix d’assistir a Barcelona en un acte de la Fundació Princesa de Girona, una visita que sectors independentistes veuen com una provocació. A Girona i Tarragona cremen fotografies seves cridant que Catalunya ‘no té rei’ i a Barcelona la policia ha de desplegar un enorme dispositiu perquè el monarca pugui accedir al Palau de Congressos.

El dia 9, abans de les eleccions, el Tsunami va voler desobeir la Junta Electoral espanyola durant la jornada de reflexió. Es van organitzar quatre-centes activitats arreu del territori i a Barcelona hi va haver concerts a la Gran Via, a tocar de plaça de la Universitat, fins abans de la mitjanit.

El Tsunami i l’efecte sorpresa

Aquesta plataforma anònima va tornar a fer ús de l’efecte sorpresa que havia exhibit a l’aeroport de Barcelona i Madrid, i just l’endemà de les eleccions espanyoles va tallar la AP-7 a la Jonquera. El caos circulatori va afectar també l’estat francès i els manifestants van aconseguir de passar-hi la nit entre fogueres, concerts i tendes de campanya. El blocatge encara es va agreujar més per als interessos de l’estat quan dimarts va aparèixer un altre tall al País Basc, a la frontera amb l’estat francès. A partir d’aquí una reacció en cadena va desfermar desenes de talls a tot el Principat, que van allargar la protesta fins dimarts a la nit. Els talls es van anar desfent, excepte el de la AP-7, que va allargar-se fins ahir al matí.

Aquesta ha estat l’última acció; l’última mostra del descontentament que ha provocat la sentència i la repressió que se n’ha derivat. La capacitat autoorganitzadora de la població, amb el Tsunami i els CDR com a principals ariets, no sembla pas que s’afebleixi gens i només el temps dirà fins on dura una protesta que no sembla tenir final.