Un mateix decorat per a resistir o rendir-se

Tinc una discrepància fonamental amb l’editorial que ha escrit avui el meu director, Vicent Partal, sobre el cas del diputat Pau Juvillà. Sóc, com ell, partidari de la confrontació. Però no em sembla que l’aturada sigui “un pas endavant sorprenent però encoratjador”, ni una “mostra que el parlament va al cos a cos amb l’estat espanyol en defensa d’això que resta de la seua sobirania”. L’escó del president Quim Torra va ser retirat definitivament pel secretari general, Xavier Muro, el dia que el Tribunal Suprem espanyol va dir al parlament que acatés l’ordre de la JEC. En el cas de Juvillà, aquest dia –que Partal també recorda, d’una altra banda, que serà també aquesta vegada el dia important– encara no ha arribat. De manera que la diferència essencial entre l’un cas i l’altre, ara com ara, es limita a la intel·ligència amb què els presidents Roger Torrent i Laura Borràs han entomat l’escenificació del mentrestant. En la mesura que és una diferència estètica, per tant, més que no un canvi de paradigma, em sembla un símptoma que l’autonomisme té tan poca solidesa, s’ha tornat tan dúctil, que ja serveix indistintament de decorat per al fals pragmatisme i per al fals resistencialisme.

La maquinària del poder vol apropiar-se sempre els conceptes per a escurar-los i llevar-los el significat. Els partits i les entitats independentistes se n’han sortit molt bé. La definició de república, per exemple, l’han feta tan vaporosa que el president d’una Generalitat rendida pot dir que presideix “la nova Generalitat republicana”. Quan qualsevol pot fer servir els mateixos mots per a significats contraris és que ja no serveixen, que fan servei per a explicar res. El poder perverteix així el llenguatge perquè vol enfonsar la gent en un dubte: si tot té significats infinits, la política i la democràcia no es poden fer amb paraules. I així ens van fent perdre el contacte amb la realitat. Passa com amb els escenaris on es vehiculen els discursos. L’autonomia ha perdut el sentit perquè el procés va néixer precisament de declarar-la inservible, i perquè els últims quatre anys han demostrat que no ofereix cap marge de maniobra. Com els conceptes, quan els escenaris perden el seu sentit històric, es poden fer servir per a qualsevol cosa. De tant com han escurat l’autonomia, ara tot s’hi pot escenificar d’una manera com més va menys realista. Per això tot és tan grotesc.

Esquerra no sap què fer-ne, de l’autonomia, perquè mira de donar-li el significat que tenia abans. I segurament perquè creuen de debò que no hi ha més remei que aprofitar-la però es troben que no se’n pot aprofitar res. Són víctimes del seu relat. Junts, en canvi, hi dóna el significat contrari. Per a això segon cal un càlcul de cinisme molt més elaborat, però l’estratègia és igualment suïcida, perquè fingir resistència té la mateixa manca de contacte amb la realitat, i a més a més, si no es concreta en res, cansa i torna apàtica la gent. Per això no em sembla bona cosa que Borràs faci tot de gests que no es traduiran en cap desobediència real. Amb el doble joc buit per dins, Junts devalua el resistencialisme que sí que hauria pogut, anys enrere, donar fruit, i ofega l’aparició d’alternatives. La gent només prefereix Esquerra perquè és més còmode fer veure que tot vol dir allò que volia dir abans, però aquest camí només porta al PSC, que és l’única força que pot proposar un escenari post-2017 sense que ningú li exigeixi la independència.

De la mateixa manera com l’argument intel·lectual d’Oriol Junqueras és dir-nos que allò que més s’assembla a no ser independents és tenir un partit independentista governant l’autonomia, l’argument rere la maniobra de la presidenta Borràs és dir-nos que allò que més s’assembla a cometre un delicte de desobediència és dir que desobeeixes fins a l’últim minut, després d’haver intentat tota la resta amb tota mena d’escarafalls. Però en tots dos casos el ganivet no arriba mai a tocar la vianda. És prou significatiu que ni tan sols Ciutadans no vegi, de moment, cap motiu per a querellar-se contra Borràs, tal com explicava Odei A.-Etxearte en aquest article. Borràs sap que no es pot permetre de fer com Torrent, perquè no vol passar per una tova, ni per una rendida. Això és tot. Fa pocs minuts, Esquerra, Junts i la CUP han pactat de mantenir Juvillà amb la condició que no prenguin mal els funcionaris. Doncs bé. Com dèiem, va ser un funcionari que va retirar l’acta de diputat al president Torra.

El parlament “estèril”

Dit això, és en certa manera graciós que l’editorial de La Vanguardia hagi triat avui la paraula “estèril” per a referir-se a l’aturada del parlament. Al marge de la credibilitat de la presidenta Borràs, allò que ha convertit el Parlament de Catalunya en una cambra pràcticament estèril és que l’estat espanyol n’arrabassés la sobirania que tenia el dret d’exercir, que n’empresonés una presidenta en exercici per haver permès un debat i que els mateixos polítics independentistes rebreguessin el mandat a què s’havien compromès en virtut d’aquesta mateixa sobirania. No es va escandalitzar, llavors, La Vanguardia. Quan el 155 el va dissoldre il·legalment, no va pas dir el seu editorial que “el parlament és la institució que representa el poble de Catalunya i, com a tal, és un instrument que hauria d’estar disponible en qualsevol circumstància, sense abandonar mai les seves funcions”. Tampoc no han alçat la veu contra la defenestració d’un president per haver penjat una pancarta, ni pel devessall de suspensions de lleis amb què el Tribunal Constitucional ha tornat estèril el Parlament de Catalunya. Quan els polítics independentistes perverteixen el llenguatge per no assumir les conseqüències de fer la independència, ens debiliten davant perversions molt més fondes.

Tropes nord-americanes a Ucraïna

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha rebut cada dia d’aquesta setmana un mandatari europeu diferent: dilluns, el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki; dimarts, el britànic, Boris Johnson; i avui el neerlandès, Mark Rutte. Europa va mostrant suport formal als ucraïnesos, mentre que de voluntat d’intervenir en el conflicte si esclata només n’ha mostrat, de moment, el soci fort de l’OTAN, els Estats Units, i en menor mesura el Regne Unit, que després d’una desorientació inicial va dir que hi desplaçaria unes quantes tropes, enmig d’una forta crisi política per a Johnson. Els nord-americans tenen encara converses amb Rússia, però semblen lluny de donar cap fruit. Avui, el president Joe Biden ha dit que enviaria més de 3.000 efectius de l’exèrcit a Polònia i Romania.