19.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 20.03.2018 - 07:43
A VilaWeb hem seguit sempre amb molt d’interès el mapa de les relacions internacionals que el Principat ha anat teixint aquests darrers anys. I n’hem escrit molt. Sabent que les relacions internacionals són una de les peces clau per a la consolidació de la República.
Arran del començament del procés judicial contra la l’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell vàrem fer un gràfic titulat ‘Un mapa que es comença a dibuixar: quins països té Catalunya més a favor?‘. Això era el desembre del 2016 i aleshores vàrem dibuixar un esbós per adonar-nos d’on hi havia els estats que veien amb més bons ulls el procés democràtic que es desenvolupava i es desenvolupa al Principat. O a l’inrevés, quins veien amb més preocupació la regressió autoritària que viu l’estat espanyol.
Mirar aquell mapa avui hauria de servir per a calmar ansietats i per a recuperar confiances perdudes massa fàcilment. Aquest és el mapa original i a sobre, ara, hi hem dibuixat en blau els estats on hi ha membres del govern o del parlament exiliats o que els han visitats. Com és ben visible, encaixa perfectament i tot fa pensar que encara encaixarà més els dies que vindran.
Intentem superar la propaganda, doncs. Espanya afirma que Puigdemont, Serret, Comin, Ponsatí, Puig i Gabriel són simplement uns ‘fugitius’ i que tot Europa fa costat a l’estat espanyol en la seua onada de repressió contra Catalunya. Però, molt significativament, no s’atreveix a demanar-ne la captura. Ni compareix a debatre quan, per exemple a Suïssa, li demanen que ho faça. Ni pot evitar que els representants legítims de Catalunya entren als parlaments danès o finlandès, i a la seu de l’ONU a Ginebra, i siguen escoltats. Això són fets. Es podran interpretar com vulguen, però no es poden negar ni amagar. Espanya ha fracassat en l’intent d’aïllar el govern català i això té un valor enorme, del qual caldria que tots fóssem conscients.
Abans de la proclamació de la independència era evident que hi havia estats europeus on bona part de l’opinió pública i de la classe política entenia perfectament la reclamació catalana i es decantava per donar-li suport si les condicions eren les idònies. Era tan clara la llista que podíem fer mapes i encertar-la. El 27 d’octubre aquests estats no van poder donar suport a res perquè no els ho va demanar ningú i perquè no es va fer allò que calia fer. Però ara, en una situació molt més difícil que no pas la d’abans, no podem passar per alt que aquests estats fan coses que els catalans hauríem de reconèixer i agrair, enfrontant-se a l’estat espanyol.
Aquesta Catalunya que la propaganda espanyolista afirma que està sola no ho està. Tots els viatges que veiem des de fa dies (Ponsatí a Escòcia, Alemanya i Àustria, Serret i Puigdemont a Suïssa, Puigdemont a Finlàndia…) són senyals evidents que el discurs de l’estat espanyol no és acceptat ni compartit en una bona part d’Europa. Més i tot. Hi ha estats amb els quals la conflictivitat creix clarament, cosa que pot desembocar en situacions molt excepcionals. Mitjans espanyols ja han amenaçat Bèlgica i Suïssa de trencar-hi relacions i la tensió entre el govern de Finlàndia i el d’Espanya arran de la retirada del plàcet diplomàtic al cònsol finlandès a Barcelona ha estat rebuda a Hèlsinki amb un disgust notable. Per exemple.
Sense conselleria ni Diplocat, les dues eines que van fer possible l’extraordinari desplegament de la diplomàcia catalana, assistim, doncs, a una nova fase de la internacionalització del conflicte, basada ara en la defensa dels drets democràtics més bàsics, atacats per una Espanya que molta gent a Europa comença a veure com allò que és en realitat.
I els membres del govern i el parlament a l’exili, i molt especialment el president Puigdemont, fan un gran paper en aquest terreny. És ben evident que la Moncloa i el palau de Santa Cruz, seu de la diplomàcia espanyola, es desesperen i farien tant com poguessen per evitar cada contacte, cada desplaçament, cada encaixada de mans, cada bescanvi de telèfons. I és evident que hi fracassen, en aquest propòsit. Cosa que augmenta exponencialment els greus problemes que Rajoy té per causa del dossier català. Per una banda, perquè es posa en relleu l’excepcionalitat, en negatiu, del sistema judicial espanyol, la impossible harmonització amb allò que és un sistema democràtic. I per una altra, i això és clau, perquè la Comissió Europea li va concedir el permís per a fer el colp d’estat a condició que ràpidament pogués presentar una situació normalitzada, una Catalunya submisa, autonòmica, disposada a acatar la constitució espanyola, com ell va prometre. I resulta que Puigdemont, amb la seua maleteta passejant-se per Europa i denunciant –amb el ressò que té– el retrocés autoritari de l’estat espanyol, obté exactament el contrari de tot allò que Brussel·les volia que passàs.
