27.08.2019 - 21:50
Després de la descomposició de la Unió Soviètica, Rússia va donar suport a l’aparició d’una autoproclamada república pro-russa a Moldàvia, coneguda amb el nom de Transnístria. Aquesta república, no reconeguda per cap estat de l’ONU, va tenir un paper essencial per a impedir la reunificació de Moldàvia i Romania i per a frenar les aspiracions ucraïneses d’unir-se a la Unió Europea.
L’estratègia de crear un conflicte nacional i congelar-lo, amb repúbliques que no arribin a ser realment independents però que ho siguin de fet i serveixin a la política russa, es va desenvolupar al mateix temps al Caucas, amb la independència d’Ossètia del sud i Abkhàsia, dins els límits estatals de Geòrgia. Geòrgia havia seguit una línia molt pro-occidental i ací també el moviment i la guerra que va originar van aturar-ne la integració a la Unió Europea i l’OTAN.
La maniobra ha estat, finalment, copiada a Ucraïna, amb la creació de la República de Crimea, incorporada després a Rússia, i les autoproclamacions de les repúbliques de Luhansk i Donetsk.
Amb això Rússia manté al flanc sud sis estats ‘vassalls’, que en depenen completament, i són, de fet, instrument de la seva política exterior, un cas únic al món.
Evidentment, la presència de minories nacionals russes en aquests territoris, independitzats després del final de l’URSS, és un element essencial per a entendre’n l’existència. En aquest altre mapa podeu observar per menut on hi havia poblacions russòfones el 1992, quan l’URSS va deixar d’existir.
Crida l’atenció que ni a Letònia, ni sobretot al Casaquistan, Rússia no hagi intentat crear estats titelles. A les repúbliques bàltiques, la raó és segurament que l’enfrontament hauria estat massa important, tenint en compte que ja formen part de la Unió Europea. Quant al Casaquistan, la política pro-russa dels mandataris ho fa innecessari.
