24.11.2018 - 22:00
‘Un maltractador no és mai un bon pare.’ Sembla una obvietat, però els col·lectius feministes es veuen obligats de fa anys a repetir aquest lema atesa la quantitat dels maltractadors que poden continuar veient els fills, amb tots els perills que implica. Aquests darrers mesos ha estat paradigmàtic el cas de Juana Rivas, condemnada a cinc anys de presó per dos delictes de sostracció de menors després de no haver-los lliurat a l’ex-parella, condemnada per violència masclista. Com diu l’advocada d’Irídia i Dones Juristes, Carla Vall, ‘de Juana Rivas, n’hi ha moltes’ i, malgrat que les últimes dècades les legislacions han millorat en aquest aspecte, la justícia encara no és capaç de protegir aquests infants dels seus pares.
En el vessant psicològic deixa seqüeles afectives i socials greus. A més, hom corre el perill de repetir patrons de conducta; és a dir, les filles tenen més possibilitats de ser maltractades, i els fills, maltractadors. Segons el psicòleg Raúl Lizana, afecta tots els àmbits de la vida: ‘Ocasiona trastorns d’ansietat generalitzada, de separació, fòbies, simptomatologia depressiva, síndrome d’estrès post traumàtic, problemes en l’autoestima, l’expressió de la ràbia, l’aprenentatge i la cognició, dificultat per a establir relacions…’
Tot això s’accentua si el pare, a més de maltractar la mare, exerceix violència directa contra els fills. És el cas de la periodista i activista feminista Anna Prats, que explica que el seu pare maltractava psicològicament la mare i, després del divorci, a ella també. ‘A totes les mares i pares del col·legi, els deia que la mare era una puta. També me’n parlava malament. Em va explicar que l’havia enganyada amb prostitutes’, diu. ‘Quan el veia, hi havia episodis de maltractament físic i psicològic. Si no hi estaves d’acord, hi estaves en contra.’ La Laura, estudiant d’infermeria, també ha passat per una experiència similar. El pare agredia físicament i psicològicament la mare i més tard també a ella i especialment el germà: ‘Sempre que em quedava amb ell em duia al bar i em feia passar vergonya. Al meu germà, a vegades l’agredia fins al punt de sagnar tots dos.’
Però, per a tenir-ne seqüeles psicològiques, n’hi ha prou que el pare maltracti la mare, perquè aquesta situació traumàtica, sostinguda durant anys en la majoria de casos, ja és prou per a atemorir els fills. De fet, sovint els episodis de violència que poden presenciar els menors deixen un dany difícil de superar: ‘Una vegada, a deu anys, vaig veure com el pare intentava ofegar la mare agafant-la del coll. Jo vaig colpejar-lo fins que la va deixar anar’, diu la Laura.
Lizana també explica que aquests infants sofreixen sovint la violència econòmica exercida contra les progenitores. En molts casos, impedeixen l’accés als recursos econòmics de les dones o se n’apropien per tal d’exercir més domini sobre elles, i això repercuteix en la vida quotidiana dels nens.
Les conseqüències de conviure durant anys amb un pare així es manifesten també a llarg termini i solen afectar també a tercers. ‘Els fills es queden amb idees, creences i valors terribles’, diu Lizana. És a dir, normalitzen la violència i, normalitzant-la, la reprodueixen. ‘No poden ser mai bons pares perquè atemoreixen i perquè donen exemple.’
Segons el psicòleg, alguns estudis demostren que, pel cap baix, el 30% d’aquests menors acaba repetint el patró. A banda deixar de veure el pare, assenyala que l’ajut psicològic és essencial per a evitar que això passi, mentre que Prats hi afegeix la importància de la formació feminista. ‘Hi ha un 70% de nens que no repeteixen les conductes. Són els qui han estat ajudats, principalment per les mares. Malgrat tot el terror i la violència, són les qui els ajuden a veure que existeix el tracte respectuós, l’afecte, la cura…’, afegeix Lizana, que vol destacar la força de les mares malgrat les dificultats.
El risc de de les dones de repetir conductes no és tan estudiat. ‘La nostra impressió clínica és que en aquesta societat patriarcal i masclista els nens tendeixen a repetir les coses que fan els homes i les nenes les que fan les dones. No és que vagin per la vida buscant una relació violenta, però han normalitzat fins a cert punt la violència i, per tant, és més fàcil que un maltractador les atrapi’, exposa el psicòleg. Tanmateix, assegura que qualsevol dona pot ser víctima de violència masclista perquè comença sempre de manera subtil i difícilment detectable. ‘Durant cinc anys vaig tenir una relació tòxica en què sí que normalitzava coses que no eren amor perquè feien mal. També havia après conductes del meu pare que reproduïa, com per exemple els crits’, diu Prats. En el cas de la Laura, la relació amb l’ex-xicot va arribar al maltractament físic i ella està convençuda que és una experiència que no hauria tingut si no hagués normalitzat la violència i la submissió de la dona a casa.
La solució, contacte 0 amb el maltractador?
Atenent aquestes conseqüències psicològiques i el perill de reproduir relacions de violència, Lizana considera que és vital que els maltractadors desapareguin completament de la vida dels fills, llevat que superin amb èxit un procés de recuperació que sol fracassar: ‘És força difícil que deixin de ser-ne. Els percentatges d’èxit de les teràpies són baixíssims, entre un 5 i un 10%. En un context masclista, no és gaire fàcil.’
Per això alerta del perill del mite que els menuts tenen la necessitat absolutament essencial d’una figura paterna. ‘Això és del segle passat. Que els fills d’una mare soltera tindran problemes a la vida? Els nens i nenes, per a créixer sans, necessiten una figura adulta sana a prop. No podem donar el missatge de “és igual com sigui el teu pare, és millor tenir-lo”. Això és mentida.’ Prats hi coincideix: ‘No exerceix com a pare qui maltracta els fills amb voluntat de maltractar la mare. El millor és allunyar-te’n. Acabes no necessitant-lo.’
Però la majoria triguen molts anys a tallar-hi el contacte, en part perquè la llei ho permet. Malgrat que de l’any 2015 ençà els fills de maltractadors són considerats també víctimes de violència masclista, els col·lectius feministes alerten que no són prou protegits. En cas que la mare denunciï, fins que no s’ha provat que és víctima de violència de gènere, aquests menors continuen mantenint visites amb el pare. ‘En molts casos, no es valoren o no es consideren suficients les proves per a posar mesures cautelars als pares, i la pàtria potestat continua en vigor fins que no hi hagi una sentència que la denegui’, diu Carla Vall.
Lizana ho critica i adverteix dels perills: ‘Argumenten que es fa en benefici del nen quan en realitat es prioritza el privilegi d’aquests progenitors per sobre de la seguretat dels fills. En aquestes visites, parlen malament de les ex-companyes, les amenacen quan les troben, tenen criança irresponsable o es posen rígids i autoritaris. A més, cerquen aviat una nova parella que maltracten novament davant els nens. El trauma es torna a viure, però ara amb una altra dona.’
Que hi hagi proves de violència, a més, no garanteix un contacte 0 amb el progenitor. De vegades també es fan servir punts de trobada de manera vigilada amb professionals si la integritat física del menor corre perill. ‘Són casos en què no es considera que hi hagi una situació prou extrema per a tallar el contacte amb el progenitor’, diu Vall.
La meitat dels assassinats de menors per part dels pares, durant el règim de visites
L’escalada de la violència masclista no tan sols culmina amb els feminicidis. De vegades, els maltractadors assassinen també els fills com a manera d’infligir el sofriment màxim a les parelles. ‘L’assassinat dels fills és la venjança absoluta dels maltractadors. La idea és que les dones i els nens els pertanyen. Quan una dona se’n separa és una ofensa terrible per a ells, i ho fan quasi per honor’, explica Lizana. Això evidencia el perill de mantenir el règim de visites, car vora la meitat d’aquests assassinats durant l’última dècada han estat durant aquestes visites. Una xifra que enguany s’eleva a dues víctimes mortals als Països Catalans.
Així, casos com el d’Ángela González posen de manifest la violència institucional vers moltes dones maltractades. La seva filla va ser assassinada pel pare, condemnat per maltractament, malgrat la cinquantena de denúncies interposades per a impedir les visites no vigilades. El 2014, el comitè antidiscriminació de l’ONU va condemnar l’estat espanyol a reconèixer els errors comesos, indemnitzar-la i engegar tot un seguit de mesures que impedissin que es repetissin casos com aquest. El govern espanyol ho va rebutjar i el mes de juliol passat el Tribunal Suprem va acabar donant la raó a González.
‘Ella ho va denunciar, però no li va servir de res. Ha dit públicament que, si pogués tornar enrere, se n’aniria amb la filla, com Juana Rivas’, diu Vall. ‘Hi ha desconfiança en el sistema judicial. Hi ha un element estructural, que és la concepció de la violència. Encara ens costa d’assumir que es produeix en la proximitat i que qui l’exerceix no és un estrany. Quan això arriba a les institucions, es generen una sèrie de descrèdits motivats per estereotips que hauríem de ser capaços de desterrar d’aquets processos.’ Un, diu, n’és la síndrome d’alienació parental. En molts casos, es considera que la mare manipula els fills perquè s’inventin violències contra els pares. Això, afegit a més tòpics com els de les denúncies falses (només el 0,01% del total), sovint criminalitzen les víctimes i deixen via lliure als botxins.
