Un mal capítol de ‘Sí, ministre’

Qui se’n recorda, ja, del “petit ensurt a Catalunya”? Què fa, tres setmanes, un mes? Tant li fum, perquè de seguida van sortir a la llum les jubilacions daurades del parlament, que qui se’n recorda, també, perquè ben oportunament van quedar escombrades pel cas Juvillà, que, com als casinos, va passar a endur-se totes les fitxes de l’actualitat.

I entremig hi tenim el preu de l’energia, el globus sonda dels autònoms, la liquidació formal de la immersió… En una democràcia normal, ens diem els uns als altres, per menys haurien sortit al carrer a cremar-ho tot. Passa que aquí, cada motiu per sortir a cremar-ho tot queda sepultat ràpidament per un nou motiu per sortir a cremar-ho tot, i aquest tren de mil vagons que no veus on comença ni on acaba, que no para i que no para, ens té aclaparats i paralitzats a l’andana, zum, zum, zum, zum, perquè la sensació de no donar l’abast amb tanta indignitat aclapara i paralitza i desemboca en l’apatia que avui afecta bona part de l’independentisme ras.

Ja no és ni desafecció cap a la classe dirigent, la votada o la imposada. És tedi, desinterès, fastig, acabat amb ge i sense accent. L’efecte esbravador de les xarxes també hi té a veure, és clar, perquè ara mateix són l’única màquina del temps que ens permet anar una estona en paral·lel al tren desbocat. Renyar-nos els uns als altres des del llit o des del vàter sempre és més ràpid que posar-nos l’abric i sortir a cridar al carrer, a l’antiga, perquè total, l’endemà saltarà un altre escàndol que trobarem igualment intolerable i del d’avui ningú no se’n recordarà. Protestar, per a què?, ens demanem: si ahir ja no vam sortir per allò, per què hauríem de sortir avui per això altre? Tanta feina acumulada només es tradueix en més aclaparament, més paràlisi i més fastig.

No és que estiguem vençuts, oco: estem escarmentats. No és que estiguem desmobilitzats, siguem precisos: estem escaldats. Perquè bullim per dintre, en petit comitè, en la intimitat, en les pauses dels nostres quefers quotidians. Sense que serveixi de precedent, recorro a la frase del president català més citat per l’espanyolisme, la que diu que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”, i n’apujo l’aposta: en política es pot fer tot, menys fer passar vergonya als qui fas de representant.

Ara mateix, venint d’on venim, el que més sento dir a la parròquia és “mira, no me’n parlis”. És com un estrès post-traumàtic, que ara només vol silenci i introspecció. A peu de carrer ha arrelat aquell mal que no podíem sofrir en altri i que l’anomenàvem, gairebé escopint, equidistància: ara són els indepes mateix, que no volen saber res ni dels uns, ni dels altres, però dels seus.

No sé si això amoïna gaire, a aquests uns i a aquests altres. Servidora m’he encetat els dits a cada contesa electoral escrivint contra l’abstenció, contra el traspàs per incompareixença de les institucions catalanes a l’anticatalanisme. Perquè, ho dèiem l’altre dia, un cop comences a cedir és moltíssim més difícil recuperar terreny. També passa amb la confiança. No sé si són gaires, els votants que un dia es van posar la samarreta d’un partit i sempre li donaran un suport cec. Però segur que són molts més els que s’han atipat del serial partidista diari, i avui sospesen si ha valgut la pena, donar una altra oportunitat al parlament. Si formar-hi majories perquè sí, sense compartir cap estratègia, no és una altra gesta buida per a posar a la vitrina del simbolisme, atapeïda que no hi cap res més.

Ja ho sabíem, si tu vols, que el vot sobiranista anava directe a les papereres de l’alta judicatura espanyola. Ja ho sabíem, que l’anticatalanisme que no obté mai majories, a la Catalunya autonòmica suma la força dels escons de Madrid. El que ens faltava per saber, a alguns indepes de carrer –entre els que es van jugar la feina per pujar a la Jonquera, entre els que es van jugar el tipus per ocupar l’aeroport, entre els que van deixar la canalla amb els avis per anar a protestar contra Jusapol–, el que ens faltava per saber, dèiem, és que els nostres vots també acabaven silenciosament a les papereres d’alguns despatxos del parlament.

Com en un capítol massa real de Sí, ministre, els treballadors del metall hem descobert la figura de l’alt funcionari, aquell personatge sinistre que veu passar un govern darrere l’altre des del seu acomodament permanent, blindat, inimaginable per la resta de mortals, i que té tots els al·licients per a fer que no canviï res mai. Quan davant l’1-O el govern parlava de protegir els funcionaris, així en general, als qui no ens protegeix mai ni Cristo ens passava per alt l’essencial. Ara, després de l’escàndol de les pre-jubilacions d’or, quan la presidenta del parlament parla de salvaguardar funcionaris, ja ho tenim una mica més clar. Deu ser el que alguns anomenen “principi de realitat” i que no ens entrava al cap: que, en l’exercici parlamentari, si la voluntat popular entra en conflicte amb la de l’alt funcionariat –quants són?, els poden comptar amb dues mans?–, és la protecció dels segons que passa davant.

Al final, fa la sensació que tot el que hem viscut al carrer els últims anys –manifestacions, amenaces, protestes, detencions, votacions–, només era soroll de fons per al(s) Humphrey(s) de torn en una finestra del Sí, ministre. I, així, què hem de fer?, no parem de demanar-nos quan ens trobem: com ho hem de fer?, de quina manera?, ens interpel·lem a la mínima que ve al cas. I, escolti, ja en parlarem un altre dia, però de moment, fatigats com estem, escarmentats, escaldats, que aquesta sigui la pregunta, perquè sempre surt, sempre, trobo que és un bon senyal.