08.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 09.11.2022 - 12:46
L’any 1925 la literatura mundial va rebre dues sacsejades. Una, de màxima intensitat i immediata. Una altra, potent com una càrrega de profunditat però amb efectes a més llarg termini. La primera fou la publicació d’El gran Gatsby, la tercera novel·la de Francis Scott Fitzgerald (1986-1940) que d’aquesta manera consolidava el seu talent immens. Era el cinquè llibre que publicava (hi havia dos volums de relats, a més de les novel·les) i el seu èxit va ser immediat i aclaparador i el va convertir en el millor escriptor jove de la seva generació. La segona sacsejada va ser la publicació d’In our time, d’Ernest Hemingway (1899-1961), el seu primer volum de relats després d’un llibre inicial que contenia deu poemes i tres contes i que era poc més que una plaquette. Del llibre de Scott Fitzgerald, se n’editaren milenars de còpies. De la primera edició de Hemingway, se’n feren poc menys de dues-centes. Avui en dia, un d’aquells exemplars de la primera edició –el llibre es va reimprimir ràpidament– supera els 100.000 euros en el mercat del llibre de segona mà.
Aquell llibre de Hemingway va significar un canvi de paradigma en la narrativa en llengua anglesa. Charles Bukowski deia de les narracions de Hemingway: “Sabia com escriure una línia. Va ser una alegria. Les paraules no eren avorrides, les paraules eren una cosa que feia vibrar la ment. Si les llegies i et deixaves endur per la seva màgia, podies viure sense dolor, amb esperança, sense importar el que et passés.” La periodista Joan Didion explica que Hemingway “va renovar la llengua anglesa i va canviar el ritme i la manera com ell i les generacions següents parlarien, escriurien i pensarien”.
Ara Edicions del Cràter ha recuperat en català aquest llibre tan decisiu de la història de la literatura contemporània amb el nom d’En el nostre temps, i per fer-ho ha aprofitat la traducció plenament vigent de Jordi Arbonès, que es va encarregar de traduir per a Edicions 62 el famós Els primers quaranta-nou contes, que aplegava uns quants llibres de Hemingway, entre els quals, En el nostre temps.
Expliquen els editors a la contraportada del llibre: “Centrat en l’acció, preocupat per aconseguir frases sòlides i honestes, és el primer gran experiment de Hemingway amb la seva teoria de l’iceberg, segons la qual només cal contar allò que flota en la superfície, per tal que el lector imagini tot el que s’amaga al fons. Sovint protagonitzades pel seu alter ego, Nick Adams, els relats s’ambienten en la seva infantesa als llacs de Michigan i en l’època que va conduir ambulàncies a Itàlia, durant la Primera Guerra Mundial, i va conèixer Europa. Escrit abans dels vint-i-cinc anys, En el nostre temps va consagrar Hemingway i va meravellar autors com Scott Fitzgerald, donant el tret de sortida a una carrera de lletres i acció entorn la qual s’ha creat un dels grans mites literaris del segle XX.”
Efectivament, aquests contes inicials de Hemingway són un tret de sortida per a una obra que molt sovint es va veure eclipsada per la vida de l’autor, que es va convertir en el seu millor personatge, en la seva millor creació i que va veure un esclat brutal en només cinc anys: entre 1925 i 1930, Hemingway va publicar un altre llibre de relats (Dones sense homes, 1927) i tres novel·les: Aigües primaverals (1926); Fiesta (1926) –escrita en part a l’hotel Victoria de la ciutat de València– i l’obra que el va consagrar, Un adéu a les armes, de 1929. A tan sols trenta anys, l’escriptor s’havia convertit en un dels literats més famosos i consolidats del món, junt amb el seu amic i en alguns moments rival Francis Scott Fitzgerald.
Jordi Arbonès
Val a dir que el llibre que ara presenta Edicions del Cràter té dos elements extra molt importants que també tenen la seva història i que mereixen un moment d’atenció: d’una banda, la traducció de Jordi Arbonès, i d’una altra, la coberta, on es reprodueix el quadre La masia, de Joan Miró. Quant a la traducció, és un bon moment per a recordar la figura de Jordi Arbonès (1929-2001), un dels principals traductors de casa nostra, i que també va destacar com a assagista i autor de teatre, poesia i narrativa.
El 1956 es va traslladar a l’Argentina, on deu anys més tard va fundar l’Obra Cultural Catalana. Dirigí nombroses obres de teatre per al Casal de Catalunya i va ser un dels màxims especialistes en l’obra de Manuel de Pedrolo. Les seves traduccions al català, principalment des de l’anglès, inclouen vuitanta-una novel·les i cinc obres de teatre. També va haver de traduir força al castellà –més de quaranta títols– per guanyar-se la vida quan les editorials catalanes li feien pocs encàrrecs o directament el bandejaven. A més, Arbonès és autor d’un epistolari molt interessant amb diferents personalitats de casa nostra que l’editorial Punctum ha anat recuperant. És molt significatiu el volum amb Manuel de Pedrolo, però sobretot l’epistolari extensíssim amb Joaquim Carbó (més de 800 pàgines); a més de Matthew Tree, Antoni Clapés, Francesc Parcerisas i Albert Manent. La Universitat Autònoma li ha dedicat una càtedra i bona part del seu fons documental ha estat digitalitzat.
Arbonès va traduir dos llibres de Hemingway el 1971. D’una banda, va fer Per qui toquen les campanes per a Proa, i de l’altra, Els primers quaranta-nou contes per a Edicions 62, que és d’on procedeix el text que ara recupera Edicions del Cràter.
‘La masia’
L’elecció del quadre La masia, de Joan Miró, com a il·lustració de coberta, és ben adient. Miró va acabar de pintar el quadre a París el 1922, quan feia uns quants mesos que Hemingway hi havia arribat per primera vegada, i va tenir moltes dificultats per a trobar comprador fins que el novel·lista el va comprar per regalar-lo a la seva primera dona, Hadley. L’escriptor va pagar cinc mil francs pel quadre i quan es va separar de Hadley, se’l va quedar. Fins i tot el va dur a la casa que tenia a Cuba, Finca Vigía. Actualment, es pot veure a la National Gallery Art de Washington. Mary Hemingway, la quarta dona de l’escriptor, el va donar a la pinacoteca el 1987. Hemingway havia pogut observar nombroses obres de Picasso i d’altres grans pintors coetanis als salons de l’escriptora i col·leccionista d’art Gertrude Stein, però sempre va mostrar la seva preferència per Miró i per aquesta obra en concret, de la qual no es volia desprendre.
