Un llibre et pot ofendre

Me n’ha passat una de bona, amb aquest article que ara llegeixes. Ahir (abans-d’ahir per a tu) el tenia gairebé enllestit, hi faltava una llegida i tancar-ne bé el final, poca cosa més. Me n’havia d’anar i vaig pensar que avui (per a tu ahir) el deixaria a punt de solfa en poc més de mitja hora. N’estava força contenta, del que havia escrit. Parlava de l’últim llibre que he llegit d’una autora nord-americana que m’interessa molt (companya de generació, cosa que sempre hi afegeix més interès, què vols que et digui), un llibre irregular que m’ha despertat sensacions i opinions molt oposades, perquè la primera meitat m’ha interessat tant que després de cada pàgina corria a escriure coses pels marges, i la segona part m’ha interessat tan poc…, no, no és que la segona part m’hagi interessat poc, és que la segona part m’ha (ho he de dir) ofès. Sí, un llibre (mig llibre en aquest cas) et pot ofendre, els llibres poden fer aquestes coses. 

I t’ho explicava, això de la primera part i de la segona, de la meravella i l’ofensa, confesso que m’hi recreava, en totes dues coses, amb un afany d’escriure-ho tot que m’havia encomanat l’autora. Em faltava acabar de trobar la frase final i pensar-ne el títol, que sempre és l’últim que faig. I aquest matí (per a tu ahir al matí) engego l’ordinador, obro l’arxiu… Dic: obro l’arxiu… Diiic: obro l’arxiiiu… No hi és. El document ha desaparegut. No m’havia passat mai. He remenat còpies de seguretat i carpetes que ni sabia que existien, i res. I si això li arriba a passar a aquesta autora que acabo de llegir? 

Vaig començar a escriure un diari fa vint-i-cinc anys. Té vuit-centes mil paraules.
No volia perdre’m res. Aquest era el meu principal problema. No podia enfrontar-me al final del dia sense registrar tot el que havia passat.
Escrivia sobre mi per no quedar-me paralitzada rumiant, per poder deixar de pensar en el que havia passat i oblidar-me’n.
És més: escrivia per poder dir que estava parant atenció de veritat. Amb l’experiència en si mateixa no en tenia prou. El diari era la meva defensa contra arribar al final de la vida i llavors adonar-me que me l’havia perduda.
Si m’imaginava la vida sense diari, només una setmana sense ell, sentia un pànic que potser valdria més ser morta.

Així comença Ongoingness. The End of a Diary, de Sarah Manguso. No el podràs llegir en català, Manguso ha escrit ja uns quants llibres i és una autora interessantíssima per les seves apostes formals, per la seva brevetat, pel seu miniaturisme, però per ara o la llegeixes en el seu idioma original, l’anglès, o confies en les traduccions al castellà que n’han fet els d’Alpha Decay. Aquest llibre no és un diari. Tampoc és una tria d’algunes pàgines del diari. Ni tan sols és l’autora rellegint-se el diari. És l’autora escrivint sobre escriure un diari, escrivint sobre escriure el seu diari, sense mostrar-nos-el. Potser al principi, com jo, penses: però jo el vull llegir, aquest diari, un trosset, com a mínim. Però a mesura que passes pàgines i llegeixes com Manguso entén, viu i pateix aquest diari, vas perdent l’interès en el diari i vas entenent, tot i que costa, la tria de l’autora. Parlar d’un diari que no podrà llegir ningú, de com l’ha escrit, de per què l’ha escrit, del que significa per a ella escriure’l, del que significava, perquè diu que ara ja deixa d’escriure’l. 

Veure com Manguso viu aquesta escriptura íntima fa mitja angúnia però també hi ha premis, si resisteixes. La hipergrafia, l’obsessió per escriure-ho tot, és una malaltia desesperant perquè de seguida t’adones que la teva dèria és impossible, que no podràs escriure-ho mai tot. Mentre escric això, no és només que no escrigui tot el que penso sobre el llibre, és que no escric tampoc tot el que penso, com ara que l’anell que m’he posat em fa nosa i després me’l trauré, que tinc fred als peus però els mitjons me’ls posaré després, que ara estic escrivint per segon cop aquest article escàpol i començo a tenir pressa per acabar-lo perquè tinc un dinar important i hi vull anar tranquil·la i despreocupada. Però no sóc Sarah Manguso i haver perdut l’article fa molt per a aquest llibre.

Manguso pateix, sense haver perdut cap arxiu, perquè de seguida s’adona que encara que reculli tot el que viu en un dia, que faci inventari de tots els moments viscuts, tots els moments sumats no fan el temps sencer, la vida no és una suma de moments, és alguna cosa més, i aquesta cosa més no es pot escriure, si es pogués escriure (això ho dic jo) hauríem de dir que la vida no és ni la suma de moments ni aquesta cosa més, és una altra cosa més, perquè si tot el que vivim es pot escriure… anava a dir: per què viuríem? Però després penso: si sempre escrius tot el que vius, vius? O només escrius? 

El problema era que hi havia moltes coses que no aconseguia transcriure.
Escrivia sobre alguns moments. Però hi havia tant de temps circumdant! […]
[…] sabia que no podia reproduir tota la meva vida per mitjà del llenguatge. 

Manguso ja ho sap, que escriure és triar, no és cap il·lusa exposant un fracàs grafòman. Però fa l’exercici de mostrar-nos com és això d’escriure un diari, per què es fa, amb quina intenció, amb quina ànsia… Ella és de les que escriu un diari però no vol que ningú el llegeixi. L’escriptura és malaltissa, ho detectem de seguida:

No havia passat res, però tot i això em calien quatre hores per posar-ho al quadern.
Volia recordar-me del que podia suportar recordar i convèncer-me a mi mateixa que era tot el que hi havia.

I arriba un moment que ens confessa que fa temps que ha deixat de fer fotos perquè no es refia de les imatges, diu que les fotografies no ho recullen tot i a més espatllen els records. La seva escriptura és una lluita contra l’oblit. Tot el que fem per no oblidar ens empeny a oblidar, perquè és tan impossible recordar-ho tot com escriure-ho tot. La memòria també tria, el que passa és que tu no la controles, i en canvi l’escriptura segons Manguso sí. Ella escriu perquè així pot oblidar, doncs. Escriure el que t’ha passat just després que t’hagi passat, t’ajuda a entendre-ho o t’ajuda a no donar-hi més voltes? 

Tot just arribem a la pàgina 43 i ja veus tot el que n’he tret. Però jo abans t’he dit que aquest llibre m’havia ofès. I no deus veure gens per què. Hem d’arribar a la pàgina 52 perquè et pugui explicar per què mig llibre m’ha revoltat tant. A la pàgina 52 Manguso explica que es va quedar embarassada. De cop i volta, apareix el seu cos, apareix una vida real i palpable, una cosa inesperada que irromp a la pàgina i trobo que ho desvirtua tot. 

Llavors em vaig convertir en mare. Vaig començar a habitar el temps d’una manera diferent. tenia alguna cosa a veure amb la mortalitat. Vaig continuar escrivint el diari, però la meva ansietat pels records perduts es va començar a calmar.

I si ens quedava algun dubte sobre si ens interessaria llegir el diari de Manguso o no, amb això ja queda clar que no el volem llegir, ara sí que ja no. Ha arribat la maternitat i ve disposada a obrir-nos els ulls, com si fins ara fóssim cegues. Manguso posa seny a partir del moment que és mare, vull dir: el diari ja no és tan important, recordar-ho tot i registrar-ho tot, tampoc, continua escrivint però qui escriu ja no és una escriptora obsedida per capturar tots els moments que sumats crèiem que era la vida i sabíem que no ho era. Ara qui escriu és una escriptora que ha sigut mare, i això, i d’aquí em ve l’ofensa, ja ho hem llegit abans i a més apareix com una sorpresa i ocupa, envaeix, tot el que queda de llibre. És un altre llibre, un altre llibre que sincerament no és que no m’interessi sinó que no me l’esperava aquí i m’expulsa de la lectura. Fins a la pàgina 52 tot era cap. Ara és cos. I en cap moment havia tingut ni la més petita sospita que apareixeria aquest cos i es quedaria fins al final i aniria desgranant totes les preguntes, ansietats i dubtes de les primeres 51 pàgines fins a deixar-ho tot gairebé (sort del gairebé) resolt. 

Potser exagero, i en tot cas continuo pensant que el llibre val la pena, que l’ofensa no és un argument per no recomanar-lo, al contrari. Així que continuaré atenta a l’obra de Sarah Manguso, correré de gust el risc d’ofendre’m en una altra pàgina 52.