Àsia, a les portes d’un conflicte militar

L’atac nord-americà contra una base militar del govern sirià i el desplegament d’un portaavions i naus auxiliars a les costes de Corea han alterat de manera sobtada el mandat de Donald Trump i la percepció de la situació militar a Àsia. El continent viu de sobte una guerra freda que s’escalfa amb dures declaracions i acusacions. Aquestes darreres vint-i-quatre hores han fet una escalada molt preocupant.

De sobte, Trump ataca Putin

Aquests dies, Donald Trump ha pres decisions militars que han desconcertat els seus seguidors i han intensificat molt la tensió a l’Àsia, oimés després d’una campanya electoral en què va ser presentat com un titella de Putin, i potser en part com a reacció a això.

Els primers compassos de la presidència de Donald Trump dibuixaven una situació d’enfrontament econòmic i polític amb la Xina, però alhora perfilaven uns Estats Units més disposats que mai a entendre’s amb Rússia. Tanmateix, la resposta a l’atac amb armament químic atribuït al govern sirià ha trencat el tauler de joc previst i ha escapçat les aliances anunciades.

Després de l’atac nord-americà amb míssils contra la base del govern sirià a Xairat, Rússia va anul·lar tots els contactes amb els Estats Units. Trump havia llançat 59 míssils en resposta a l’atac amb armes químiques que havia mort vuitanta sirians la setmana passada. Els nord-americans ahir van apujar més el to de la pugna i van dir que tenien proves que els russos sabien que l’exèrcit d’al-Assad volia fer servir armes químiques. Els detalls de l’atac encara no són clars, però ahir Vladímir Putin va acusar els Estats Units d’inventar-se’l per poder envair Síria.

Els nord-americans afirmen que un dron rus va seguir tot l’atac i el va filmar. Segons el Pentagon, era a la zona preparat per a filmar, amb la qual cosa era impossible que Rússia ignoràs què passaria. També afirmen que un avió rus havia més tard el lloc de la primera ofensiva amb la intenció d’esborrar-ne les proves, una acusació que ha indignat Rússia.

La tensió creix a la mar del Japó

Mentrestant, a l’altra punta del continent la tensió militar va créixer també molt notablement amb la tramesa d’una miniflota dels Estats Units a les costes de Corea, com a resposta a un nou llançament de míssils per part de Corea del Nord. Amb un to gens diplomàtic, Donald Trump va escriure un piulet en què deia que si la Xina s’avenia a resoldre el problema de Corea del Nord, millor, però que si no ja el resoldrien ells.

El règim nord-coreà va respondre amb l’habitual retòrica bèl·lica, proferint advertiments contra els Estats Units, i va arribar a afirmar que la flota nord-americana podia ser atacada si s’acostava a les aigües de Corea del Nord.

Precisament, Trump dinava amb el president de la Xina, Xi Jinping, en el moment que es va saber que els Estats Units havien atacat Síria. Aquesta coincidència va ser presentada per alguns mitjans americans com una demostració de fermesa davant Xi, que Trump volia convèncer que l’ajudàs a aturar el programa nuclear nord-coreà.

Tanmateix, no hi ha cap indici que la Xina s’haja afegit als Estats Units en la pressió després del darrer assaig nord-coreà, un assaig fallit, val a dir-ho. La decisió d’enviar prop de Corea el portaavions Carl Vinson, tres destructors i uns quants creuers ha atrapat per sorpresa els països de la zona. Corea del Sud ha afirmat de seguida que està segura que no hi haurà enfrontament entre els Estats Units i Corea del Nord –que, si de cas, sembla que seria nuclear, inevitablement.

Els observadors tenen ben present que dissabte és l’aniversari del naixement de Kim Il-sung, un dia que aquests darrers anys el règim sempre ha assenyalat amb algun avanç important en la política de prova d’armes relacionades amb el programa nuclear.

De punta a punta d’Àsia, doncs, aquestes darreres hores hi ha hagut un augment important de la tensió militar, que encara té tres focus més en què cal parar esment.

El supertriangle Paquistan-Rússia-Xina vol canviar l’Afganistan

L’elecció del president Trump, després d’una campanya en què va dir que es desentendria de les guerres de l’Afganistan i el Llevant, ha afavorit també una nova aliança fins ara sorprenent entre el Paquistan, Rússia i la Xina, una aliança que en cas de fructificar pot alterar de dalt a baix l’equilibri polític i militar de la regió.

Tots tres països han arribat a la conclusió que els Estats Units no volen acabar del tot la guerra de l’Afganistan. Això, juntament amb l’augment dels atacs de caràcter gihadista a Rússia i la Xina, ha anat creant un espai de col·laboració inèdit. El Paquistan sempre havia estat un aliat dels Estats Units –poc fiable, però aliat–, en bona part perquè Rússia mantenia una aliança històrica amb l’Índia, el seu gran enemic. Però ara Rússia canvia d’estratègia i es va acostant al Paquistan per mirar d’influir a l’hora de trobar una solució de la guerra de l’Afganistan. Això, curiosament, els ha duts a establir els primers contactes amb els talibans, davant els quals van perdre la guerra als anys vuitanta.

Una aliança del Paquistan, Rússia i la Xina significaria una potència enorme, dominant a l’Àsia. Tots tres països tenen armament nuclear i representen mercats molt potents que podrien ser enormes si atrauen l’Iran i Turquia, decebuda per l’actitud de la Unió Europea.

Les relacions entre el Paquistan i els Estats Units no havien estat mai excel·lents, però s’han deteriorat molt d’ençà de l’assassinat d’Ossama Bin Laden en territori paquistanès, el 2011. En aquella ocasió els Estats Units van acusar el Paquistan de protegir Bin Laden. La mort de 24 soldats paquistanesos en atacs de l’OTAN van dur la relació entre tots dos països al punt més baix. Aleshores el Paquistan va començar a cercar alternatives i va girar els ulls cap a Rússia. L’aixecament de l’embargament d’armes russes al Paquistan el 2014 va ser el primer indici que la política d’aliances començava a canviar.

A partir d’aleshores Rússia i el Paquistan, als quals s’uní la Xina, van començar a explorar plegats una solució alternativa per a l’Afganistan que inclogués un pacte entre el govern i els talibans, una hipòtesi de la qual el govern americà no vol ni sentir parlar, però que tot fa pensar que és a prop.

La tensió torna a les illes Spratly

Les Illes Spratly, a la mar de la Xina, són un arxipèlag format per catorze illetes i dotzenes de roques escampades per l’oceà. Des de fa anys la Xina, Taiwan, el Vietnam, Malàisia, Brunei i les Filipines es disputen la possessió d’aquestes illes, que no tenen gairebé població permanent. Tenen una importància enorme per l’extensió de les aigües jurisdiccionals. El país que en tinga el control dominarà les rutes marítimes de la mar de la Xina, clau per al comerç mundial.

Des de fa mesos, la Xina va construint illes artificials a partir d’algunes de les roques i illetes, illes artificials que tenen sobretot un disseny militar, fins i tot amb pistes d’aterratge d’avions. Aquestes construccions havien alarmat sobretot els Estats Units, però han estat les Filipines que han disparat la tensió amb l’ordre emesa pel polèmic president Duterte perquè l’exèrcit filipí ocupe l’illa de Pag-asa avui, 12 d’abril, dia de la independència de les Filipines. Aquesta és una de les illes que la Xina encara no controla. Duterte diu que serà ell en persona qui hisse avui la bandera filipina en l’illa, on s’instal·larà una guarnició militar permanent.

I Taiwan…

I tot això passa quan encara se sent el ressò de la telefonada històrica que Donald Trump va fer a la presidenta de Taiwan després de ser elegit president. D’ençà de la presidència de Nixon, cap president dels Estats Units no havia mantingut un contacte directe amb un president de Taiwan, un estat independent reconegut només per una vintena d’estats del món, però amb una forta potència econòmica, un potent exèrcit aliat dels Estats Units i una democràcia consolidada.

La telefonada de Trump i les notícies que assenyalaven que el nou president estudiava un possible canvi de política dels Estats Units, que podrien reconèixer Taiwan, van suscitar una reacció furiosa de la Xina que sembla haver-se calmat una mica després de la trobada entre Trump i Xi, però que pot tornar en qualsevol moment.