11.07.2020 - 21:50
[VilaWeb publica avui aquest conte de l’escriptor Mia Couto (Moçambic, 1955) per cortesia de l’autor. Aquest text també surt publicat a The New York Times. L’ha traduït Pere Comellas, traductor dels llibres de Mia Couto editats a Periscopi, Terra somnàmbula i La confessió de la lleona.]
Piquen a la porta. Dic que piquen per dir-ne d’alguna manera. Visc lluny de tot, només la fam i la guerra em vénen a veure. I ara, en l’eternitat d’una altra tarda, algú afusella amb els peus la porta de casa meva. Hi vaig corrent. Dic corrent per dir-ne d’alguna manera. Arrossego els peus, les sabatilles escarritxen. Amb la meva edat, és tot el que puc fer. Et comences a fer vell quan mires a terra i veus un abisme.
Obro la porta. És un home emmascarat. Quan s’adona de la meva presència, crida:
—Tres metres, quedi’s a tres metres!
Si és un atracador, té por. Aquesta basarda m’inquieta. Els lladres espantats són els més perillosos. Treu de la bossa una pistola. L’apunta cap a mi. És estranya, aquesta arma: de plàstic blanc, emet un raig de llum verda. M’apunta la pistola a la cara i jo tanco els ulls, obedient. És gairebé una carícia, aquest raig de llum a la cara. Morir així és senyal que Déu m’ha escoltat les pregàries.
L’emmascarat té una veu dolça, una mirada delicada. No em deixo enganyar: els soldats més cruels se m’han aparegut amb maneres d’àngel. Però fa tant de temps que ningú no em fa companyia que acabo entrant en el joc.
Demano al visitant que abaixi la pistola i que segui a l’única cadira que em queda. És llavors quan m’adono que porta unes bosses de plàstic que li emboliquen les sabates. La intenció és òbvia: no vol deixar petjades. Li demano que s’abaixi la màscara, li asseguro que em pot tenir tota la confiança. L’home somriu amb tristesa i murmura: aquests dies no et pots refiar de ningú, la gent no sap què porta a dins. Entenc l’enigmàtic missatge, l’home es pensa que sota la meva aparença desvalguda s’hi amaga un valuós tresor.
Mira al voltant i, com que no troba res per robar, l’home al final s’explica. Diu que ve dels serveis de salut. I jo somric. És un lladre jove, no sap dir mentides. Diu que els seus caps estan preocupats per una malaltia greu que s’escampa ràpidament. Faig veure que m’ho crec.
Seixanta anys enrere gairebé em vaig morir de verola. Que potser em va visitar ningú? La meva dona es va morir de tuberculosi, algú ens va venir a veure? La malària em va robar el meu únic fill, el vaig enterrar jo, tot sol. Els meus veïns es van morir de sida, mai ningú no en va voler saber res. La meva difunta dona deia que la culpa era nostra perquè havíem escollit viure lluny dels llocs on hi ha hospitals. Ella, pobreta, no sabia que és al revés: són els hospitals, que s’instal·len lluny dels pobres. És una mania que tenen els hospitals. No els en dono la culpa. M’hi assemblo, als hospitals: sóc jo, qui empara i tracta les meves malalties.
L’atracador mentider no ho deixa córrer. Aplica els mètodes, sempre de manera tosca. Es vol justificar: la pistola que m’ha apuntat era per mirar-me la febre. Diu que estic bé, ho anuncia amb un somriure desmaiat. I jo faig veure que respiro alleujat. Vol saber si tinc tos. Somric, condescendent. La tos és el que poc més i se m’endú a la tomba, quan vaig tornar de les mines, fa vint anys. Des d’aleshores, les costelles gairebé no se’m mouen, tinc el pit fet de pols i de pedra, només. El dia que torni a tossir serà per picar a la porta de sant Pere.
—No em sembla que estigui malalt —declara l’impostor—. Tanmateix, pot ser un portador asimptomàtic, vostè.
—Portador? —pregunto—. Portador de què? Per l’amor de Déu, em pot regirar la casa, sóc un home seriós, gairebé mai no surto de casa.
El visitant somriu i em pregunta si sé llegir. Arronso les espatlles. I ell deixa damunt de la taula un document amb instruccions d’higiene i una capsa de pastilles de sabó, i una ampolleta amb una cosa que ell anomena ‘una solució alcohòlica’. Pobre, es deu pensar que, com tots els vells solitaris, m’he donat a la beguda. En acomiadar-se, l’intrús diu:
—D’aquí a una setmana el passaré a veure.
Llavors em ve al cap el nom de la malaltia de què parla el visitant. La conec bé, aquesta malaltia. Es diu indiferència. Caldria un hospital de la mida del món per tractar aquesta epidèmia.
Contrariant les seves instruccions, m’hi acosto i l’abraço. L’home es resisteix vigorosament i se m’escapa dels braços. Al cotxe, es despulla apressadament. Es desfà de la roba com si es tragués el vestit de la pesta mateixa. D’aquesta pesta anomenada misèria.
L’acomiado amb la mà, somrient. Després d’anys de turment, em reconcilio amb la humanitat: un lladre tan sapastre només pot ser un bon home. La setmana que ve, quan torni, li deixaré robar el vell televisor que tinc a l’habitació.
