Un inventari de bocins de món

Ara fa dos mesos que, potser a la secció d’art o potser a la de moda, capricis de les arts classificatòries de les llibreries, trobareu l’assaig Agua y jabón de Marta D. Riezu, publicat per l’editorial Terranova, especialitzada en llibres d’art, amb un bon gust estètic que va més enllà de la vista i arriba fins al tacte: l’objecte, el llibre, és una pura delícia de la maquetació, de l’enquadernació, del disseny; me’n fascina especialment el tacte del paper, la col·locació de les notes a peu de pàgina i, sobretot, la manera com s’obre el llibre i es queda obert, i l’amplitud de les pàgines, i els marges, i la tria de la lletra, i tot de detalls que passen desapercebuts en la majoria de llibres però que en aquest, per l’austeritat que defensa i predica, es veuen i destaquen de la millor de les maneres, o sigui, per la seva discreció. És pura coherència amb el contingut del llibre, uns apunts sobre l’elegància involuntària dividits en tres parts, una per a persones i personatges, una altra per a objectes i una tercera per a llocs (i un suplement d’afinitats).

El títol ja ho diu tot –i ja et posa la mel als llavis. Es veu que una vegada li van preguntar al fotògraf de moda britànic Cecil Beaton (1904-1980) que què era per a ell l’elegància, i ell va contestar: aigua i sabó. “Que és el mateix que dir: el que és elegant és el que és senzill, el que és útil, el que és de tota la vida.” Marta D. Riezu ja ens ho diu abans de començar: “L’elegància involuntària no té res a veure amb la moda, ni amb els diners, ni amb el que és bonic. L’associo amb l’alegria discreta, amb el gest generós, amb la persona que aporta i apaivaga. És sempre a prop del silenci, el bé comú, la paciència, la natura, la voluntat de construir i de conservar.” I poc més avall ja avisa que aquest “no és un llibre d’imaginació, sinó d’observació”.

Agua y jabón es pot llegir com un manifest a favor de la senzillesa, l’austeritat, el bon disseny, el silenci, les arrels, els estius de la infantesa, els objectes que perduren, la gent que respecta els altres, les olors que desperten records, les peces de roba amples, els mobles fets per fusters, els diners en metàl·lic, la lentitud, les mantes que pesen, les natures mortes, les navalles heretades, el pa amb oli… I a mesura que avances i espigoles i saltes pàgines i algunes les rellegeixes i les subratlles (fluix, fluixíssim, amb un llapis que llisca suau per aquest paper de textura de somni) també veus que és un catàleg d’elegàncies i de formes de viure que has tingut a la vora però mai t’has aturat a observar, a analitzar, a intentar descriure-les amb paraules, i Marta D. Riezu (Terrassa, 1979), amb una combinació equilibradíssima de bon gust, gràcia literària, humor, nostàlgia en la dosi justa, sentit comú, ironia i un pessic d’histrionisme en algun moment molt puntual i ben triat, s’hi ha llançat de cap i ens regala el que gairebé em sembla un tractat del viure.

Hi ha cinema, música, literatura, art, perfums, moda, viatges, efemèrides, història personal, i tot amb una pàtina de reflexió profunda i alhora condensada, en un format d’apunt, de cosa breu, que fa que vagis d’un tema a l’altre sense importar-te l’alçada o la distància del salt, deixant-te portar per ara elogiar l’Snoopy, ara renegar d’Ikea, ara reivindicar el paper de les biblioteques (“la meva primera llibertat individual la vaig exercir a deu anys, davant de les prestatgeries de la biblioteca pública”), ara donar valor a l’educació basada en l’esforç que vam rebre els nascuts als setanta (i no només, ja ho sé): “Qui duu això a les alforges ja ho té tot per anar amb el vent a favor seu per la vida. Ho veus a mesura que fas anys. La rutina, l’aixopluc de l’estabilitat, l’equilibri. Aprendre a estar, per poder ser anys després.”

Arriba un moment, en la lectura d’Agua y jabón, que l’elegància involuntària que serveix de premissa et comença a ser una mica igual, perquè ja t’ha captivat del tot la veu de l’autora, la seva mirada, la seva visió analítica, nostàlgica, categòrica, irònica, paròdica a estones, tendra, també, i mentre ella desgrana records, personatges, objectes, llocs, tu vas fent la teva pròpia memòria, sobretot pel que fa a objectes del passat, els que perduren quan les persones que els feien servir ja no hi són.

Quan Marta D. Riezu parla de la bata de flors de la seva àvia descansant en una cadira a mi em ve al cap l’armari de les tovalloles de la meva àvia, que hi amagava bitllets de cinc mil pessetes per si mai tenia cap emergència. I després em vénen al cap els pares buidant el pis dels avis, obrint aquell armari, traient-ne les tovalloles i trobant-hi no sé si trenta o quaranta mil pessetes en total, quan ja feia tres anys que ho pagàvem tot amb euros.

Només ella et pot parlar de l’elegància involuntària de Martínez Soria i poques pàgines després descriure’t la de Robert Walser, i que en tots dos casos l’interès del lector sigui el mateix, perquè ja som dins del seu univers, de la seva particular (en tots els sentits) manera de mirar, perquè el món només es pot mirar així, a bocins, per peces, fragmentat, i després provar de compondre’n un puzle sent conscients que a primer cop d’ull les peces no encaixaran però que a la llarga la nostra mirada farà que l’encaix sigui perfectament mil·limètric. 

Vaig anar a parar a aquest llibre perquè una bona editora amb qui comparteixo força afinitats el va recomanar amb un entusiasme que em va fer saltar totes les alarmes, perquè ella sol ser força mesurada i poc invasiva quan parla de les seves lectures. M’hi vaig llançar de cap, al llibre, el vaig comprar vint-i-quatre hores després i em vaig posar dos llibres de barrera abans de poder llegir-lo, i va funcionar: em vaig polir els deures de seguida.

Us vull imaginar en plenes vacances, despreocupats, descalços, mig ajaguts, sense rellotge ni plans, a l’ombra, amb un got de llimonada a l’abast de la mà, un llapis rere l’orella o al monyo, el mòbil lluny i silenciat, tot i que potser us caldrà per buscar-hi alguna imatge o algun personatge, i anar fent, aquest tros el llegeixo, aquest el salto, ara busco quina cara feia Cecil Beaton, ara miro si tenen els diaris de Samuel Pepys a la biblioteca del barri, i tot sense pressa ni ànsia. Un dels tres diaris preferits de Marta D. Riezu és El quadern gris de Pla, que rellegia cada estiu de la seva infantesa. Jo no descarto tornar al seu inventari d’elegàncies i afinitats en plena canícula, perquè llegir-lo per primer cop en aquest inici de juny tan xafogós ha sigut la millor manera de veure arribar aquest estiu que promet.

Em passa una cosa preciosa amb aquest llibre: l’anava llegint, el vaig llegint, perquè encara me’n falta un trosset, però no podia esperar a parlar-vos-en, perquè, com deia, l’anava llegint i en cada fragment em venia al cap alguna persona que aprecio, propera, i la imaginava llegint aquell fragment i pensava “l’hi he de recomanar”, i ja me n’anava del llibre i pensava com li diria a aquella persona concreta que aquell llibre era per a ella; a una li diria que hi parla de moda, a una altra que hi surten Munari i Ungerer i Rodari, a una altra que hi parla de cinema, a una altra que hi surt Calafell i Carlos Barral, i no solament imaginava el moment en què els deia “aquest llibre és per a tu”, sinó que també les imaginava, aquestes meves persones properes, llegint-lo i trobant aquell fragment que m’havia fet pensar en elles i fent que sí amb el cap mentre hi feien una marqueta amb el llapis, i imaginar-ho em feia feliç. Sé que tot plegat pot sonar molt cursi, però aquest llibre m’obre els porus de la sensibilitat fins a aquest punt. No exagero. No l’he acabat i no vull que s’acabi, però quan s’acabi, no l’hauré acabat, no s’acabarà. “El símptoma més primari de la felicitat és desitjar la repetició.”