Un grapat de llibres anotats en una Moleskine

Vaig començar aquest 2020 amb unes projeccions, personals i socials, que es van estroncar ben aviat. Aquell Nadal llegia Las madres no, de Katixa Agirre (ara també en català). Segurament, un dels llibres que més m’han agradat enguany, d’aquells que tan bon punt el tanques voldries tornar-lo a llegir, ja sabeu de quina sensació tan meravellosa parlo. Una novel·la que és una crònica que és investigació i que llegeixes com una torrentada en què també comprens i acompanyes contradiccions, agermanada.

Fa anys que compenso la possible mala memòria, o més ben dit, la por de no recordar prou, amb una Moleskine que més que no pas plans de futur fa les funcions de repositori de plans fets. De llocs visitats, de trobades fetes, de pensaments volàtils, de pel·lícules vistes, de lectures en curs, més enllà de les novetats que tot ho cremen… Repasso la d’enguany i em fixo en els llibres anotats, que no són tots els llegits, perquè no s’és mai prou metòdic.

Un dels primers de l’any va ser L’analfabeta, d’Agota Kristof. Hi volia anar després d’haver llegit i haver estat sacsejada per la trilogia Claus i Lucas. Un recull de textos biogràfics que narren el seu vincle amb la lectura i l’escriptura, l’exili de ben jove, la vida en un país on va haver d’aprendre una nova llengua… Em topo amb un fragment guixat: “Tindré dos fills més. Amb ells practicaré la lectura, l’ortografia i les conjugacions. Quan em preguntaran el significat d’alguna paraula, o la seva ortografia, no els diré mai: ‘No ho sé.’ Sinó que els diré: ‘Ara us ho miro.’ I ho buscaré al diccionari, incansablement, ho buscaré tot al diccionari.”

Relectures, un conte de Cortázar que no sé si havia llegit mai, un de Lucia Berlin amb paràgrafs subratllats i apresos gairebé de memòria… Quan va començar a capgirar-se tot i els informatius obrien amb un virus que encara no teníem clar com havíem d’escriure i una mena de desemparament planava sobre els nostres caps, vaig recuperar de la lleixa La resistència íntima i em vaig resguardar entre les paraules de Josep Maria Esquirol. Recordo que amb el confinament total va venir una setmana llarga, dues, no sé quants dies, sense poder llegir absolutament res. Vam omplir els primers dies confinats avesant-nos-hi i fent coses mecàniques que el temor no interrompés. Encabat sí, passàvem els dies del calendari anotant el nou comptador i vam tornar a llegir, potser més que mai. (Bé, tant no. Diria que no he llegit ni llegiré mai tant com quan era nena i adolescent.) Aquí em tenia, amb trenta-llargs, tancada a casa i sense poder queixar-me, que hi tenia llum, un balconet, feina i un amor compenetrat i respectuós. I ens vam tornar a llegir com quan festejàvem, com quan havíem començat a viure plegats. Al llit, quan les pestanyes ja em pesaven i li demanava que llegís el que fos que tingués obert, fins que m’adormia. A la cuina, mentre l’un sofregia la ceba i tallava el pebrot, i l’altre, arrepenjat a l’ampit de la porta, obria el poema de Raymond Carver de Todos nosotros marcat pel punt de llibre i l’anava fent passar entre glops de vi i mossegades de formatge. I quan fos, una pàgina d’Estellés a l’atzar. Matusserament.

El primer llibre llegit del confinament va ser Boulder, ara que ho veig anotat sí que ho recordo. L’havia comprat el dia abans de tancar-nos a casa fins vés a saber quan. Més maternitat, coses de la vida. I la poesia d’Eva Baltasar que se m’incrustava. Vaig tornar a les lleixes, que n’hi havia que feia mesos que esperaven el seu torn. Vaig treure la pols a La mort i la primavera, i ja no el vaig poder deixar. El primer llibre comprat en confinament va ser Canto jo i la muntanya balla, això també ho recordo. La casualitat va fer que els llegís gairebé un darrere l’altre, i potser per això els fils del de la Solà que em duien novament al món de Rodoreda se’m van fer encara més presents. Hi va haver un Sant Jordi diferent, però amb l’essència de sempre, i encara que en diferit, hi va haver llibres i més lectures confinades, poesia, contes, assaig. El nus la flor, d’Enric Casasses. Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt. Descolonitzar la ment, de Ngugi wa Thiong’o. Nosaltres, qui, de Mireia Calafell. Privamera, desconfinament, estiu, lectures de platja, etcètera.

Ha estat l’any d’haver descobert Joan Barceló i els seus Miracles i espectres que m’han encisat. De llegir Leila Guerriero, més que cap llibre en concret, tota ella, però amb els articles sintètics, potents, poètics de Teoría de la gravedad a la tauleta, plens de pàgines amb les cantonades plegades. De tornar al Lèxic familiar, de Natalia Guinzburg, que vés a saber per què havia deixat a mitges; ja passa, de tant en tant. De trobar a Quality Land, de Marc-Uwe Kling, massa paral·lelismes i un món no pas tan distòpic i, sobretot, amb molt d’humor, que el món aquest 2020 ja era prou greu. D’un aniversari amb Mi gran odisea griega, de Mary Norris, cap d’edició de The New Yorker, i la seva passió per la llengua i per Grècia, i un paisatge mediterrani que avui es va difuminant a marxes forçades. D’un final d’estiu acompanyat de totes Les cuques de Julià Guillamon, d’una tardor amb la Maria-Mercè Marçal de Sota el signe del drac i amb la poesia dura d’Antònia Vicens de Pare què fem amb la mare morta.

Moltes dones, enguany, sí. Potser és que ja era hora d’equilibrar la balança, potser és que m’atrau més allò que pugui haver escrit una dona que no un llibre escrit per un home, sense cap vet ni prejudici i de manera força inconscient. Potser és que les coses es van posant a lloc.

Acabarà l’any com acaben tots des que tinc memòria, perquè el tió de casa sempre caga llibres i la vida són tradicions, encara que una pandèmia assoti el món i les hàgim d’adaptar a les circumstàncies. És una de les poques certeses que tinc en aquests temps incerts en què he trobat moltíssim a faltar la música en directe i he acabat saturada de pantalles (i això també vol dir de sèries i plataformes i films).

Que en el refugi íntim, sempre tinguem llibres a l’abast.