28.09.2022 - 23:10
|
Actualització: 29.09.2022 - 07:36
Les vint-i-quatre hores passades des que Junts va reclamar al parlament que el president Aragonès se sotmetés a una moció de confiança ens han retornat, als periodistes, a aquella època mítica del Dragon Khan. Tot el dia d’ahir, com aleshores, ningú no sabia si el govern continuaria o no, si continuaria amb el format actual o hi hauria un canvi d’aliances, o si es convocarien eleccions. Fins i tot en algun moment no sabíem ni tan sols si les reunions que es feien es feien de debò o no.
Finalment el president Aragonès ha decidit de destituir el vice-president Jordi Puigneró, una maniobra que costa molt d’imaginar que puga ajudar de cap manera a millorar la cohesió del govern, però no s’ha atrevit a destituir els altres consellers de Junts. Amb aquesta decisió, la urgència concreta d’aquest dimecres s’ha salvat in extremis. Però ningú no hauria d’enganyar-se. El govern de la Generalitat de Catalunya, aquest govern d’Esquerra Republicana i Junts, és un govern definitivament trencat, extraordinàriament afeblit, sense horitzó de futur.
Tots sabem que les picabaralles i els espectacles poc edificants entre els dos partits vénen del primer dia; de fet, de l’endemà de les eleccions mateix. És evident, també, que la destitució de la presidenta del parlament i presidenta de Junts, Laura Borràs, no es podia ventilar de qualsevol manera, sense conseqüències. I és obvi, finalment, que el president Aragonès no pot assumir fàcilment la demanda d’una qüestió de confiança per part de Junts, si l’interpreta com una deslleialtat.
Però, més enllà d’aquestes batalles concretes, cal remarcar una incidència que pot haver estat especialment determinant per a la precipitació definitiva d’aquesta crisi: l’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre i tot allò que, políticament, l’ha acompanyada. Especialment pels nervis que el retorn del carrer, i d’un carrer crític amb el govern i opositor, han creat en els dos partits.
Perquè hi ha nerviosisme a Esquerra Republicana, que ja no pot amagar que no obté res de la seua estratègia negociadora amb Madrid. I és aquest nerviosisme que li ha fet cometre dos errors gravíssims en molt poc temps: la campanya contra l’ANC i la manifestació de la Diada i la proposta de l’acord de la claredat.
Però també hi ha nerviosisme a Junts. Perquè és evident que si fa forat una alternativa com podria ser la llista cívica que proposa l’Assemblea, serà a Junts a qui farà més mal, electoralment, en primera instància. Cosa que l’obliga a alçar la veu i criticar amb més duresa que mai el qui en definitiva és el soci que va triar amb la voluntat que el govern duràs quatre anys. O fins i tot el pot obligar a eixir del govern.
Al nostre país, i en aquest procés d’independència que vivim, les grans mobilitzacions sempre han implicat canvis, i la constant es manté. D’entrada, sembla clar que el projecte d’agafar cínicament el 52% dels vots per formar govern però no per acostar-nos a la independència és liquidat. Veurem de què és capaç el moviment després.
PS. Tindrem temps de parlar-ne perquè això no s’acaba ací, però em sembla que el president Aragonès ha comès el tercer gran error del mes. Aparentment ha donat un colp d’autoritat, però en la pràctica acaba de donar un xec en blanc a Junts per a fer-li la vida impossible.
