16.02.2021 - 19:50
Com acostuma a ser habitual l’endemà de les eleccions, tots els agents econòmics feliciten el guanyador i li fan una carta als Reis, recordant les prioritats econòmiques del país. Hi ha una frase que es repeteix comissió rere comissió, “volem un govern fort i estable”. Aquesta vegada no ha estat diferent en la forma, però sí en el fons, per la situació extrema de moltes empreses, per la urgència requerida i pel comportament desorientat que ha exhibit el govern de la Generalitat aquests darrers mesos, amb baralles internes, en moments molt dolorosos en què els ciutadans haurien apreciat molt la cohesió. És cert que no ho han tingut fàcil a l’hora de bregar amb la pandèmia, però s’haurien pogut evitar algunes ximpleries personalistes i presentar moltes decisions amb més pedagogia i transparència.
No ha d’estranyar, doncs, que les patronals catalanes demanin el mateix, amb alguns matisos, això sí, “sigui quin sigui el govern que finalment surti de les negociacions entre els partits”. Per al comitè executiu de Foment del Treball, per exemple, serà clau que el nou govern “faci possible un gran pacte de país amb els agents econòmics i socials” i que dugui a terme “una gestió rigorosa per a aconseguir fons europeus Next Generation”, una injecció econòmica amb la qual “iniciar els projectes transformadors que es requereix el país”.
La Cambra de Comerç avala una posició molt semblant i mira, sobretot, cap al futur. El nou govern ha d’estar “cohesionat i actuar amb unitat i coherència, amb sentit i visió de país”, diu Mònica Roca i Aparici, presidenta en funcions de la Cambra. Fa un pas més enllà i assegura: “Som davant una greu crisi sanitària, social i econòmica, les decisions que es prenguin ara marcaran la manera com controlarem l’expansió de la pandèmia i la recuperació de l’economia”.
Per a la Cecot, manen la urgència i més participació social. Per al seu president, Antoni Abad: “Es confirma una situació complexa, però ens convé anar per feina. Insistirem a les forces polítiques amb representació al parlament que arribin a pactes i consensos en l’àmbit econòmic per a generar competitivitat empresarial, perquè es traduirà en progrés i en benestar social per al país.” I afegeix que la Cecot exigirà un nou estil de governança que integri els agents socials i econòmics per definir estratègies d’ampli consens.
Per la seva banda, la Pimec demana als partits polítics que configurin un govern estable, que prioritzi l’aprovació del pressupost de la Generalitat i que impulsi les mesures sanitàries i econòmiques necessàries per a superar la crisi de la covid-19. L’entitat apel·la a la governabilitat de Catalunya i a evitar una nova convocatòria d’eleccions per a l’execució urgent de polítiques fonamentals per al teixit empresarial i la societat, com ara la gestió dels fons europeus o accelerar la vaccinació contra la covid-19. I per últim, reclama al futur executiu sensibilitat amb el món econòmic i mantenir el diàleg amb els agents socials.
Vet ací que moltes de les paraules que fan servir les patronals l’endemà acostumen a ser frases fetes, però malgrat això, aquesta vegada hi ha una mena d’angoixa que s’ha anat desenvolupant en aquests interminables onze mesos de pandèmia i amb les conseqüències de les decisions adoptades per plantar-li cara. Sigui com sigui, la fortalesa i l’estabilitat, que són darrere de totes les peticions com a virtuts màximes del nou govern, caldria matisar-les.
L’estabilitat, per exemple, és molt important, i la podem exigir perquè depèn només de nosaltres. En canvi, la fortalesa… Neix un govern en un entorn depauperat, sense un euro a les arques, amb un marge de maniobra minso i, sigui quina sigui la seva composició final, amb possibilitats molt petites d’aconseguir res de positiu de Madrid, per més promeses que facin. Aneu a les hemeroteques dels anys passats i mireu la distància sideral que hi ha entre una promesa de Madrid –quan l’ha feta– i la realitat final. I sense més diners, en èpoques d’empobriment social com aquesta, la fortalesa del govern pot centrar-se en la intensitat crítica dels seus discursos i poca cosa més. No vull recordar ara i aquí que aquests diners que sempre ens falten, ens els guanyem i després els “regalem”… Certament, avui l’esperança són els fons europeus. Tampoc tinc una gran confiança que arribin aquí tots els que necessitem, ni sé tampoc quin paper real tindrà el nou govern, quan s’hagi d’enfrontar amb el poder –el de debò– de les grans corporacions estatals.
Faig un salt. Aquests dies hi ha una referència, que si bé no és la millor en aquest sentit, m’ha fet gràcia per un matís diferencial dels empresaris. Com sabeu, els italians han confiat en un govern “tecnòcrata” encapçalat per Mario Draghi, amb una majoria àmplia de suport. La reacció de la patronal italiana, la Confindustria, és una mica diferent de la nostra. Allà no demanen estabilitat al govern, perquè saben que aquesta paraula no existeix en el diccionari polític italià. Però Carlo Bonomi, el president, va parlar amb Mario Draghi i li va assenyalar les prioritats de les accions governamentals, que segons el seu parer són salut i vaccinacions, treball i indústria. Tres factors clau per a defensar la competitivitat de les empreses italianes i reiniciar el desenvolupament del país. I va afegir: “Ara és el moment de deixar lloc al mèrit de les persones. Si, com a director general d’una empresa, he d’encarregar una tasca, cerco i trio la persona que tingui els millors mèrits i habilitats.” I va acabar dient que tant li feien els noms dels ministres: “Mario Draghi té la nostra màxima confiança: la qüestió important és que ens afanyem, no tenim més temps, no podem esperar més.” Heu notat la petita diferència amb els d’aquí? Per sortir de la crisi, tenen confiança en un lideratge. No entro a valorar-ne la qualitat. Però ho veuen així i això és la clau. Podem dir-ho també aquí?
