23.01.2022 - 21:50
Divendres el govern de Catalunya va anunciar que es faria una consulta sobre els Jocs Olímpics d’Hivern del Pirineu-Barcelona. La candidatura ha rebut una oposició molt forta, especialment a les comarques afectades, les esquerres i l’ecologisme, però ara el govern de Pere Aragonès fa un tomb molt clar, després del dubte inicial, cap a una posició favorable als jocs. I la consulta –de la qual ha d’eixir un resultat positiu, car per això la convoquen– apareix en aquest context com la manera de justificar aquest tomb davant els seus votants.
Per això no han dubtat ni un minut a aplicar la tècnica que als Estats Units anomenen gerrymandering, que consisteix a dibuixar la circumscripció de vot segons els teus interessos electorals. La idea és establir una circumscripció on creus que pots guanyar més fàcilment, excloent-ne per decret els territoris que en un principi et sembla que podrien fer perillar la teua victòria.
I és així que el govern ha anunciat que sols hi votarien les comarques del Pirineu i l’Aran. I ha deixat clar que no hi votarien el Berguedà ni el Ripollès, com havia demanat la plataforma contra els jocs i com el govern mateix havia insinuat clarament que es faria. I que tampoc no hi votaria el Solsonès, on s’han mobilitzat grups de veïns en contra. I que no hi votarien tampoc els ciutadans de Barcelona, malgrat haver-ho demanat la batllessa, a qui tant de cas fa Esquerra sempre i malgrat que els jocs duran el nom de la ciutat. I que encara menys hi votaria el conjunt del Principat, que estaria bé que hi votàs, entre més raons, per veure si vol prevenir, o no, l’espanyolització evident que implicarà el projecte, unit amb l’Aragó sota la marca Espanya.
(La decisió de no permetre el vot del Berguedà i el Ripollès és especialment estrident, tenint en compte que els jocs sembla que podrien obligar a desdoblar la C-16 o a connectar amb la Cerdanya pel coll de Pal.)
Sobta també la pressa. Com és que el govern vol fer el referèndum ara, si encara hi ha tants interrogants sobre la taula? Ajuntaments com els de la Seu d’Urgell, Sort i Tremp, i també consells comarcals com els de l’Alt Urgell i el Pallars Jussà, molt assenyadament, han refusat de donar suport a declaracions en favor dels jocs perquè no saben què implica la proposta olímpica. Però si la consulta es fa aquesta primavera, com anunciava divendres la consellera Laura Vilagrà, els votants es trobaran que han de decidir sobre un projecte abstracte i nebulós i votaran per tant sobre una idea inconcreta que no saben què els pot implicar. Caldria –de fet, seria el mínim exigible en termes democràtics– parlar del referèndum quan tothom hagués pogut tenir accés a informació clara i creïble sobre costs i beneficis.
Perquè si no es fa així és massa evident què passarà després, i crec que és exactament allò que cerquen. Passarà que qualsevol cosa nova es podrà justificar amb una decisió adoptada cegament. Així que tinguen el sí polític a la butxaca, si l’aconsegueixen, ja veuran com els límits, ecològics, econòmics o polítics que ens puguen prometre avui s’esfumaran. O és que ja no se’n recorden, si més no els de més edat, del referèndum sobre l’OTAN i d’aquella promesa que es va fer de no entrar en l’estructura militar de l’organització? Doncs ací teniu aquesta setmana mateix el govern del PSOE i Podem enviant avions de combat a Bulgària i defensant-ho amb l’argument que els ciutadans, anys arrere, havien dit que sí.
Com va passar aleshores, amb els jocs fa tota la impressió que la decisió de fer-los ja ha estat presa per unes elits barcelonines que hi tenen interessos forts, gent amb molt de poder que fa decennis que persegueix aquest objectiu –no passem per alt que la idea inicial és d’aquell horrible batlle socialista que va ser Jordi Hereu. I que tot plegat no té sinó la intenció que el govern de la Generalitat pose una pàtina de legitimitat sobre el seu negoci, amb un vot popular tan inconcret com siga possible i que després els permeta de maniobrar com vulguen i fer allò que vulguen.
I per això corren, i volen superar tan aviat com siga possible la fase de l’aval popular. Entre més coses, perquè són conscients que els jocs olímpics són una idea fora d’aquest temps i que desperta un rebuig mundial per les circumstàncies de corrupció i nepotisme que els envolten i per l’escassa rendibilitat social de les inversions que reclamen. I la prova és que aquests darrers anys un conjunt enorme de ciutats candidates han sotmès a referèndum si havien d’aspirar a organitzar-los o no i la reacció popular, sobretot a Europa, ha estat gairebé sempre en contra. A Sió, Sankt Moritz i Davos a Suïssa; a Innsbruck i Graz, a Àustria; a Calgary i Munic, tots aquests per als jocs d’hivern; i també a Hamburg i Boston, per als d’estiu. La llista sola, tanta unanimitat en tants llocs, ja fa pensar. I segurament és una de les claus que expliquen que el govern d’Esquerra i Junts vulga obtenir una sanció del projecte ràpida, sense deixar a la gent massa temps per a reflexionar-hi.
Ara, cal dir també que fins i tot sense la informació suficient i necessària ja hi ha dues fotografies que, per a mi, ho diuen tot. Una és la dels partidaris i impulsors dels jocs i una altra és la dels contraris. A un costat, per al no als jocs, hi ha Kilian Jornet, Araceli Segarra, la piragüista olímpica urgellenca Núria Vilarrubla, Lluís Llach, Quim Torra, Ruben Wagensberg i Anna Gabriel, entre més. Mentre que a l’altra banda trobem a la primera fila de la fotografia Sánchez Llibre i Josep Maria Bartomeu. Ep! Vosaltres mateixos…
PS. És increïble amb quina rapidesa l’esquerra catalana es pot tornar dreta quan toca el poder. Tot allò de què vam parlar tant la setmana passada, aquesta cosa de viure fora de la realitat i desconnectats de la ciutadania, tinc la sensació que fa un paper molt determinant també en la sobtada conversió pro-olímpica del govern de Pere Aragonès. De manera que, per això mateix, no descarteu que l’entusiasme els cause algun ensurt un dia d’aquests.
