Un gegant polític, i un bon amic

Un gegant polític, i una persona compromesa i vital. Així és com definiria la personalitat desbordant de Mario Soares, que ens acaba de deixar de la mateixa manera que va viure, lluitant fins a la fi.

La seva passió fou sempre la política, tant si es tractava de Portugal com del projecte europeu, les dues ninetes dels seus ulls, però també la política internacional, en particular la situació dels països lusòfons, amb molts dels quals ell havia negociat directament la independència. També mantenia una relació especial amb Catalunya, en el marc de les relacions ‘ibèriques’ que tant valorava, i devorava àvidament tota la informació que sobre aquests temes li arribava a les mans.

I és que el seu interès i compromís amb Catalunya venia de lluny i, de fet, em consta que fins fa uns mesos encara preguntava al seu gran amic, Ramon Font, sobre l’evolució de la situació política del nostre país. Erudit i il·lustrat, només al seu apartament de Lisboa atresorava més de vint mil volums, coneixia bé la profunditat de la nostra història comuna i el ‘deute històric’ que ell deia que Portugal tenia amb el nostre país des del segle XVII. N’havíem parlat a bastament, de tot això, ja fos al despatx de la seva fundació a Lisboa o en algun dels vols o àpats memorables que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Poca gent sap que en el primer viatge oficial que com a president de la República Portuguesa va fer a Espanya, l’any 1987, va demanar que a més de Madrid volia visitar també Barcelona. La reacció de Madrid va ser allargar generosament uns quants dies el viatge i incloure Salamanca i Sevilla en el trajecte, no fos cas… No obstant això, ho va poder compensar a la seva manera l’any 1992, fent una visita de treball exclusivament a Barcelona sota el pretext d’una conferència –també com a president– poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

El seu lligam amb el Principat fou transversal. Òbviament, com a gran líder socialista, la seva relació amb Maragall sempre fou privilegiada, però també establí una relació de gran respecte amb el president Pujol i més endavant amb el president Mas, que reivindicà en un sonat article seu del novembre del 2014 en el qual defensava el dret de decidir dels catalans. La seva relació amb Federico Mayor Zaragoza, un altre català, també fou estretíssima; i establí complicitats amb Carod-Rovira, el president Montilla i tants altres.

El desembre de 2014, i per insistència seva, vaig pronunciar una conferència a la seva fundació sobre el procés català, que va suscitar l’habitual polèmica i protesta de la diplomàcia espanyola. La manera com va gestionar aquest afer, tot i acabar de celebrar el seu norantè aniversari, fou un exemple més de la gran habilitat i finezza política que el caracteritzà sempre.

Portugal està de dol i es prepara per retre homenatge a un dels pares de la seva democràcia i del seu ancoratge a Europa. Un gegant polític i una de les últimes grans personalitats polítiques de l’Europa del segle XX, un apassionat de la llibertat i de la justícia social, un gran humanista i un bon amic.

Manuel Manonelles i Tarragó, director general d’Afers Multilaterals i Europeus i professor Associat a Blanquerna-URL