Avui es compleix un mes d’ençà que la gota freda del País Valencià assolà les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, els Serrans, l’Horta Sud i part de la Ribera Alta i el Camp de Túria. Després dels primers dies de xoc i de desconcert, amb el pas del temps s’ha vist la magnitud de la tragèdia i de la destrossa que han causat l’aigua i el fang. I, per damunt de tot, totes les vides humanes que han estat segades. També s’ha comprovat la negligència del govern valencià que va fer una deixadesa total de funcions, tant les hores prèvies com les posteriors.

Les pèrdues en tots els sectors de l’economia són, encara, incalculables. Un dels àmbits més afectats pels efectes dels aiguats és el de la cultura. En les poblacions de l’Horta Sud afectades hi tenen la seu desenes d’empreses culturals. En condicions normals, el múscul de moltes ja és feble i, per tant, arran de la catàstrofe, algunes veuen perillar la continuïtat.

A VilaWeb sabem que hi ha desenes de treballadors de la cultura damnificats. Per a fer aquesta peça hem parlat amb escriptors, editors o actors, entre més. Alguns ja van explicar la seua història els dies immediatament posteriors a l’embat de la gota freda. La majoria malden per remuntar amb un sentiment que va de la pena més profunda a la ràbia més exaltada.

Pasqual Alapont, escriptor: “Som nosaltres que hem d’anar davant i exigir allò que ens pertoca”

El dramaturg i novel·lista de Catarroja (Horta Sud) diu que ha tingut sort perquè casa seua és elevada tres escalons per damunt del carrer. Amb tot, l’aigua i el fang de la barrancada va entrar als baixos i també es va emportar dos cotxes familiars.

—(1) Com us trobeu un mes després de la inundació?
—Transite entre el xoc i la ira. No és com l’estrès dels primers dies, amb l’adrenalina a flor de pell, però encara hi ha alguna faena a fer, netejar alguna cosa, tirar-ne una altra, resoldre algun paper. Tot i això, intente fer vida normal. Jo ho puc fer, però resulta difícil girar full quan veus al teu voltant tanta gent que pateix i que ho ha perdut tot. M’alegre quan veig una botiga que, malgrat les marques de fang a les parets, aixeca la persiana, la que no està trencada. Tinc necessitat de veure que la vida es reprèn, però a vegades em sent malament quan veig una cafeteria oberta en què la gent riu despreocupadament. Sé que és necessari, que la vida ha de continuar, però és com si estiguera un poc de dol, un dol compartit amb els meus veïns.

—(2) Com veieu el vostre futur professional després d’això?
—En el meu dia a dia ha de canviar poc. Necessite poc per a escriure, i no he perdut material que hi tinga relació. Continuaré els meus projectes amb el mateix
entusiasme. Una altra cosa és el sector on treballe, que ha patit un daltabaix extraordinari. Costarà de tornar on érem. S’han perdut molts llibres, una distribuïdora de referència, biblioteques públiques, biblioteques d’instituts, teatres, llibreries, editorials… És un colp molt dur. En el futur immediat, el focus de les institucions serà en la supervivència, i a vegades ens oblidem que la cultura és imprescindible per al nostre benestar emocional.

—(3) Quines accions hauria de fer el Consell per ajudar el sector cultural?
—S’han de reparar les infrastructures culturals de la comarca, però sobretot s’ha de treballar per incentivar el factor humà que hi ha darrere del món cultural. Potser no estan entusiasmats de fer-ho, aquest govern ja ha demostrat que és hostil a la cultura, i més a la cultura que s’expressa en la llengua del país. Però el país no és seu, i si no hi tenen la inclinació i el gust, de segur que tenen l’obligació de protegir el nostre teixit cultural. Més que del Consell, això depèn de la societat valenciana, del nostre grau de resiliència. Som nosaltres que hem d’anar davant i exigir allò que ens pertoca. Les conquestes culturals d’aquest país es deuen a la seua gent, i no han sigut fàcils. O és que algú es pensa que algú ens va concedir graciosament el dret d’ensenyar la nostra llengua a les escoles?

Carles Alberola, Albena Teatre: “Em fa tenir molta incertesa perquè, malauradament, això deixarà gent pel camí”

El magatzem de l’Alcúdia on guardaven tota mena de material d’attrezzo, vestuari i decorats dels trenta anys d’història de la companyia es va negar. Van llançar més de quinze camions de material.

1. Això colpeja tant emocionalment com professionalment. En l’àmbit emocional, formem part de tota eixa gent que s’ha vist afectada. El nostre cas és minúscul si ho compares amb la desgràcia que ha patit molta gent amb pèrdues humanes, amb pèrdues materials de casa seua, els cotxes, els negocis, les feines. I et veus immers en un món que coneixes perquè aquells que vam viure la pantanada de Tous sabem que això és una cosa que va per llarg, que hi ha gent que se’n sortirà i n’hi haurà gent que no, i que serà a llarg termini. S’instal·la una tristor en la vida de les persones per la pèrdua de tantes i tantes coses, per la indefensió davant la natura i a vegades també davant la inacció tant en termes de prevenció com de reconstrucció. D’estar sobre el territori. És molt difícil fer-se una idea exacta sobre què ha passat si no trepitges els carrers, si no parles amb la gent, si no comparteixes la seua angoixa. És un dolor terrible i és una cosa que t’acompanya i que et fa estar una mica desubicat.

2. Professionalment, veig el futur molt complicat, ple d’incertesa. El nostre sector, en una situació normal, ja és molt fràgil. Després d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, saps que serà més complicat encara. Realment estàs tocat en la línia de flotació. Esperes, tens el desig que ja es reactiven coses, programacions, però necessitem anar molt més enllà perquè el nostre sector és molt complicat.

3. S’ha de partir d’una idea sobre què es vol fer amb la cultura, en tots els sectors. En el nostre, les arts escèniques, saber a què es vol donar suport. Potser no n’hi volen donar o no és a l’ordre de prioritats. Si això continua així, amb la mancança que hi ha d’ajudes, que sempre són insuficients, si hi ha un bloqueig en el funcionament del circuit teatral valencià, si hi ha una reducció de la producció pública, si hi ha una inactivitat de producció en la televisió autonòmica valenciana, no sé cap a on anem. O sí que ho sé, però m’agradaria pensar que no és amb la voluntat d’ofegar un sector. I m’agradaria que hi haguera una aposta no només pels que ara treballem, sinó pels que vindran darrere. I com a espectador m’agradaria poder-me sentir reflectit en el treball de molta gent, poder veure i sentir les seues veus. Això em fa tenir ara una gran incertesa perquè pense que malauradament deixarà molta gent pel camí.

Vicent Borràs, escriptor: “Un mes després de tot allò, tinc un cansament moral i una tristesa infinita”

El garatge de casa seua, a Algemesí (Ribera Alta), es van negar i va perdre els dos cotxes familiars i més objectes que hi guardava.

1. Ha passat un mes i mire enrere i em sembla una eternitat. I en aquest mes he anat fent pactes amb mi mateix i amb la realitat que tinc més a la vora. Primer tems per la vida, després dónes gràcies que només has perdut dos cotxes i algunes coses que guardes als garatges. En acabat, intentes recuperar quotes de normalitat: l’aigua corrent, la cobertura comunicativa, una certa netedat i unes botes d’aigua… Passats els primers dies, comences a rebre informacions de com s’han produït les coses i com s’han gestionat i t’entra una mala llet majúscula. La decepció és immensa. I més quan ací, a la Ribera, fa quaranta-dos anys, vam passar una pantanada i pensàvem –innocents– que no ho tornaríem a viure. Ara, un mes després de tot allò, tinc un cansament moral i una tristesa infinita.

2. De moment, gairebé he oblidat que només quatre dies abans d’allò havia presentat el meu últim llibre a Algemesí. I, ja alertats per l’avís de pluja, ens vam plantejar cancel·lar-la –igual que es va cancel·lar la Plaça del Llibre, on havíem d’anar pel pont de Tots Sants a presentar-lo. I que tota aquella gent que ens desgoverna, amb totes les informacions, feren com si res fins a l’últim moment, quan ja no es podia fer res, és increïble! Davant la catàstrofe, l’impuls inicial és relegar a un segon terme l’activitat creativa, però no. Justament l’activitat cultural és allò que ens sosté. I aquest mes, entre fang i tarquim, hem pogut escriure un text per al llibre col·lectiu Renàixer del fang, corregir les galerades de la pròxima novel·la, que eixirà el gener, i fer un pròleg que m’havien encarregat.

3. El primer que haurien de fer és no posar bastons a les rodes. I després, òbviament, cal destinar una partida econòmica important a reactivar el sector cultural. S’han perdut biblioteques, s’han perdut teatres, sales de concerts, auditoris, llibreries, locals d’assaig (de grups musicals i teatrals, de bandes, etc.), sales d’exposicions, s’han perdut decorats, instruments, magatzems editorials i de distribuïdores, vehicles… Tot aquest teixit comercial, del qual depenen molts llocs de feina, també té dret a tots els drets. Però no sóc gens optimista sabent –ara ja ho sabem– en mans de qui som i quines són les seues prioritats.

Cristina Durán i Miguel Àngel Giner, dibuixants de còmic: “Han declarat la guerra a tota la cultura que no siga popular i espanyolista”

La parella també fa tàndem professional i treballen conjuntament en un estudi que és una planta baixa a Benetússer (Horta Sud). La barrancada hi va entrar sense trobar cap oposició i va fer malbé tant el mobiliari i els estris de treball com les obres i originals que hi tenien.

1. Crec que la paraula que ho defineix més bé és “esgotats”. Esgotats físicament i anímicament. També tenim una ràbia terrible acumulada contra la Generalitat i contra el president. Veient que no dimiteix, esperem que finalment tinga conseqüències per a ell no només en l’àmbit polític. Va fallar en la previsió, no va fer cas de les recomanacions dels experts, no va ser on havia de ser i, a més a més, ens va deixar abandonats i va negar l’ajuda que van oferir unes altres comunitats. La gestió li va venir gran i no va voler cedir el comandament únic, quan era una situació d’emergència extrema.

2. Per una banda, no tenim gaires ganes de posar-nos a treballar i ens costarà molt tornar a la rutina de la feina. Hem hagut d’anul·lar alguns encàrrecs perquè era impossible complir les dates de lliurament. A més, l’estudi, un espai bonic, gran i compartit amb més companys i que encara paguem, ha quedat destruït i tardarem moltíssim a tornar-hi. Hem muntat un miniestudi a casa, però costa reprendre les rutines en un espai tan reduït. Si a això afegim que tot l’entorn també ha desaparegut: botigues, bars, la llibreria, el fisioterapeuta, el forn, el veterinari, la piscina, el centre de ioga… Tot allò que constituïa la nostra vida rutinària tampoc existeix. D’una altra banda, el moviment de solidaritat del sector del còmic ha sigut tan immens i generós, que ens ha donat molt de suport, tant econòmic com de molta estima. Aquesta estima ens sustenta, ara mateix, anímicament. Tenim una visibilitat, també a uns altres països, que abans no teníem. Això, potser, farà que ens truquen per a feines noves. Són, esperem, aquestes coses positives que es trauen d’una situació negativa. Esperem que siga així, perquè encara no sabem què ens donaran les assegurances i les ajudes i no serà fàcil de remuntar.

3. De moment, la Generalitat, no sols no ha abonat les subvencions de l’any passat, sinó que, a més a més, acaba d’anul·lar les ajudes d’enguany al sector del llibre, que és el nostre, just en el pitjor moment per al sector després de la DANA. Dubte molt que facen res que traïsca el seu punt de vista únic i limitat. Han declarat la guerra a tota la cultura que no siga popular i espanyolista –és famós l’ex-conseller torero i les ajudes que donen a les corregudes de bous– i això implica els còmics. Tot allò que no és així ho veuen com a pancatalanista –la paraula és seua– o d’esquerres. Aquest és el nivell. Si poses un ruc davant una conselleria, no pots demanar-li miracles. Ens governa una banda d’inútils. Com deia Mónica Oltra: “Són més perillosos per inútils que per corruptes.” Altrament, el Ministeri de Cultura i la Direcció General del Llibre, el Còmic i la Lectura, es van posar en contacte des del principi amb nosaltres i amb les associacions del sector del llibre i la il·lustració per veure quines eren les nostres necessitats i enviar-nos ajudes. Així que, no, no ens creiem el relat que ens volen vendre dient que tots els polítics són iguals, perquè no és així en absolut. Segurament, amb una altra gestió no s’haurien mort ni 222 persones a València ni 7.291 persones majors a la Comunitat de Madrid.

Joan Escrivà, editor de la revista infantil Camacuc: “Amb tant de suport, tenim ganes de fer-ho tot encara més bonic que abans”

La redacció-taller-magatzem de la revista és a un baix de Paiporta, un dels municipis més danyats de l’Horta Sud. Amb la inundació van perdre els ordinadors, però també la memòria de la revista infantil que son pare, també Joan Escrivà, va fundar fa més de quaranta anys. A banda d’això, casa seua també va sofrir l’embat de la barrancada.

1. Un poc cansat. Són massa dies amb fang al voltant. El poble ha quedat destrossat i els xiquets i les xiquetes no tenen ni escola ni carrer. Tot i això, comencem a fer bromes per animar-nos un poc, i a poc a poc anem fent-nos a la idea que va per llarg.

2. Comencem a reconstruir. Fins ara, tornar a fer habitable la casa era una prioritat i ara podem començar a pensar en Camacuc. És una muntanya prou alta i mirar el cim fa vertigen, de manera que començarem pel principi: obres, portes, pintura, taules i anirem pujant a poc a poc. Hi ha molt a fer, però, amb tant de suport, tenim moltes ganes de fer-ho tot encara més bonic que abans.

3. Hi ha hagut moltes avaluacions de danys i se sap que la desfeta és gran. Amb la cultura, i per descomptat amb les necessitats bàsiques, no podem apuntar baixet, s’ha de garantir que almenys podrem recuperar el mateix que hem perdut i aprofitar per encara impulsar més el sector cultural. Si tenim humor, gaudim de la vida, valorem les coses i ens estimem és gràcies a la cultura; si no, seríem màquines. No hem de perdre mai de vista la importància que té.

Dani Miquel, músic: “Eixos saben què és la cultura?”

Al seu estudi de l’Alcúdia, a la Ribera Alta, hi va entrar prop d’un metre d’aigua. Ha perdut una guitarra, una viola de roda, llibres, discs i més material per a fer música.

1. Sóc un mes més gran que el dia de la inundació. Em trobe actiu. Quan treballe més és a l’octubre, novembre, desembre, abril, maig i juny. És quan tinc moltes actuacions tant escolars com en els pobles. Les actuacions de la DANA s’han ajornat i comence ara a fer-les. Entre les que ja tenia i les que vénen noves vaig un poquet de cap. Estic molt cansat perquè m’ha entrat aigua al magatzem i m’ho ha fet pols tot. Els discs, els equips de so, els instruments, una viola de roda que m’estimava molt i valia una fortuna. Tot m’ho ha desfet. Tinc una altra guitarra amb què puc treballar i m’han deixat un amplificador. A la fi, tot això són diners. Però el que més importa és no perdre el treball, perquè si no, ja m’enfonse. Però em trobe cansat. Tot això m’ha donat molta feina, m’ha fet dormir malament, despertar-me a mitjanit… Però amb una alegria brutal perquè el meu treball de jugar amb els infants funciona i em dóna molta energia.

2. Més enllà d’un mes vista ja no ho vull veure. Com puc veure què tinc en el futur o què ha passat abans? Vaig al dia totalment. La meua feina, que sempre dic que me l’he inventat jo, que no és de veres que me l’haja inventada, però sí que m’he inventat anar a vendre-ho, anar a explicar-ho. En comptes d’un contacontes sóc un cantacançons. M’ha costat i no m’ha costat. És posar-s’hi. Fins que ja no puga, sempre faré aquesta faena, que és una part de la meua vida. Mentre hi haja xiquets i xiquetes, jo hi seré per a cantar-los la nostra cultura.

3. Eixos saben què és la cultura? Si ja venim del fet que m’han tocat molt la fibra suspenent-me actuacions que he fet tota la vida fins i tot en l’època de Rita Barberà, com per exemple, l’Expojove de Nadal, que m’han llevat. Unes actuacions en la Beneficència per Tots Sants, que feia un concert de por, enguany no m’havien contractat. Si ja venim d’això, què vols que espere d’un govern valencià que no és ni govern ni valencià? No n’espere res, sincerament.

Vicent Olmos, editor: “Et diria que el govern actual no coneix el territori que trepitja”

La barrancada va arrasar la planta baixa de casa seua a Catarroja. Olmos ha perdut la imponent biblioteca que hi tenia i pràcticament tot el mobiliari. Durant dies es va refugiar a la part alta de l’habitatge perquè li era impossible accedir al baix. Una part del fons de l’Editorial Afers, que era al magatzem del distribuïdor, va ser destruït.

1. Ha passat un mes i tot va massa lent, les administracions no han estat a l’altura de la catàstrofe. A la negligència del govern valencià, amb Mazón al capdavant, s’hi afegeix una actuació insuficient que ha arribat massa tard. Fa ràbia pensar en les 222 persones mortes que, amb una alerta ben feta i a temps, s’haurien evitat. Això és directament culpa del president de la Generalitat. Del president i del govern valencià en peça. Personalment, em trobe encara en estat de xoc per les pèrdues materials i personals. Cal tenir en compte que l’allau d’aigua i fang ha ferit una part important del país. Els morts s’haurien pogut evitar sense la mala gestió dels esdeveniments. Les barrancades –del barranc de Xiva i del riu Magre– també s’haurien pogut pal·liar amb una actuació urbanística i de prevenció que s’hauria d’haver posat en marxa i executat almenys d’ençà que es va projectar el Pla Sud de València, amb la desviació del riu Túria. Protegiren València i condemnaren les comarques situades al migdia. S’ha especulat amb el territori fins a límits intolerables, s’ha construït en zones inundables, i s’han tapat barrancs i rieres per construir barris sencers i polígons industrials. Et diria que el govern actual no coneix el territori que trepitja.

2. El futur professional, el meu com a editor, i el de tantes empreses de tota mena, és incert. Del punt de vista cultural, serà molt dur remuntar. Però crec que, si les ajudes arriben i arriben aviat, ens podrem refer. Costarà molt de temps, però. Les pèrdues són elevadíssimes i la cultura no ha estat la cosa per la qual han mostrat més preocupació mai els governs que hem tingut els valencians. A Afers, concretament, hem tingut unes pèrdues molt elevades, especialment pels llibres que s’han destruït i que eren dipositats als magatzems del distribuïdor. Però ja hem començat a recuperar fons i a servir comandes. Si les ajudes arriben a l’hora i són suficients, ens recuperarem. Però costarà un gran esforç. Tornar a la situació d’abans no serà qüestió de mesos.

3. Les accions que hauria de fer el Consell, i l’administració de l’estat també, ja ho he insinuat, han de ser ràpides i efectives. Vaig assistir a una reunió virtual amb la directora general de Cultura, el director general del Llibre i uns quants editors valencians afectats per la riuada, i he de dir que no vaig traure massa trellat. Ens calen ajudes per a reconstruir el fons perdut i no trencar la cadena de distribució, cal que les biblioteques valencianes compren llibres de les editorials afectades, cal fer una campanya amb els serveis de biblioteques d’uns altres governs autonòmics (principalment, amb el de Catalunya i el de les Illes Balears) perquè compren llibres valencians. Però, no només, també amb la de la resta de l’estat pels llibres editats en castellà. Calen ajudes per a la recuperació dels fons perduts, cal augmentar les ajudes a l’edició, cal tornar a donar suport a la Fira del Llibre en Valencià i tornar-la a la plaça de l’Ajuntament. I l’estat espanyol, a més d’augmentar també el pressupost i les ajudes per a la cultura, hauria de pagar el deute històric que ens manté tenallats fa tants anys per governs de diferents colors. En el fet de no pagar el deute històric que tenen amb els valencians sempre es posen d’acord. I una part d’aquest deute, ha de servir, també, per a ajudar els sectors culturals. Què farem sense una bona política cultural?

Mercè Pérez, editora de Sembra Llibres: “D’aquesta, n’hem d’eixir ajudant-nos entre tots i totes”

La seu de Sembra Llibres és a València i hi va haver cap desperfecte, però tenien milers de volums a la distribuïdora GEA, i els han perdut tots.

1. Crec que, com ens ha passat a molts i moltes, ara comencem a veure tot el que suposa i el que suposarà el que ha passat. I, al mateix temps, encara en xoc. Ha estat tan bèstia, tot plegat. T’arriben històries de gent que ha salvat la vida pels pèls, persones que ho han perdut absolutament tot i al mateix temps vas veient com actuen els polítics. I et sents en un punt entre la ràbia, la tristesa, el dolor… Nosaltres, a la feina, hem començat ara a valorar del tot el que ens ha representat la pèrdua dels llibres i hem començat a fer les reimpressions, etc. Intentem posar en marxa l’editorial mentre continuem ajudant des de diversos llocs, com fa tantíssima gent.

2. Crec que per una part veurem com la gent dóna suport als projectes que sent tan seus, com ajuden la cultura, el món del llibre… Ja ho veiem, de fet. Nosaltres ara hem de pensar encara tot el que hem de fer per recuperar-nos. Per ara hem iniciat una campanya de suport en què també hem inclòs ajuda a les llibreries afectades. D’aquesta, n’hem d’eixir ajudant-nos entre tots i totes. No tenim una altra opció. Hem de continuar treballant braç a braç, creant xarxa, cooperant. Treballar per la cultura en valencià al nostre país. I hem de repensar també des de la cultura, i els llibres, quin món volem construir. Quin món refarem i amb quines ferramentes.

3. El Consell ja demostra que poc que tindrà en compte els afectats. S’ha vist aquests dies, no tan sols en el sector cultural. Després de les actuacions negligents arriben les gestions insuficients, caòtiques… El Consell ha d’escoltar els afectats. Veure quines necessitats tenim. I fer-nos cas. Com hauria de ser sempre. La cultura és un bé essencial, un dret fonamental per a la ciutadania. S’ha de protegir, promocionar, fer-la accessible. I haurien d’actuar sempre amb eixe propòsit.

Ricard Peris, editor d’Andana: “No s’han convocat dues ajudes ordinàries i això em fa tenir molta cautela sobre les extraordinàries que vindran”

L’editorial Andana té les oficines a Picassent (Horta Sud), però el magatzem logístic és al polígon de Riba-roja (Camp de Túria) i la seua distribuïdora és GEA. Comptat i debatut, calculen que han perdut 50.000 exemplars.

1. Ja hem passat l’impacte inicial i estem en reconstrucció. Hem engegat reimpressions de llibres que hem vist que es quedaran curts d’estoc per a la primavera i ja encomanem reimpressions, i reprenem els projectes que havíem d’haver fet fa unes quantes setmanes, però per bloqueig mental no hem tret. Ha estat un mes que costava molt centrar-se i tornar al dia a dia. El més important és intentar tornar al dia a dia i a posar-ho tot en marxa.

2. Sempre he sigut partidari de no ser massa eufòric en les victòries ni massa dramàtic en les derrotes. No hem tingut danys personals i això ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva. Com que has vist coses tan personals, amb les materials penses que ens en sortirem. Tenim una assegurança i ja hem passat inventari. No ens volem preocupar perquè no sabem si ens ho pagaran o no. Ja vindrà. Hi ha certs llibres que hem endarrerit un poc i que ara no eixiran. Estem un poc preocupats també per la situació d’escoles i instituts que eren compradors habituals nostres i no sabem l’ànim que tindran, si voldran comprar llibres o fer coses. Estem preocupats més per l’ànim de la gent que pel nostre. Andana és un projecte afermat que té quinze anys i ens hem consolidat com a empresa editorial amb un matalàs que ens permet de sobreviure. El nostre fons ha estat danyat pel magatzem de GEA i pel de Riba-roja, però també en tenim a Barcelona, a Madrid…

3. Intente no pensar-hi. He arribat al punt de preocupar-me més pel que podem fer nosaltres, per fer el que teníem previst i seguir. No s’han convocat dues ajudes ordinàries i això em fa tenir molta cautela sobre les extraordinàries que vindran. No volem posar cap esperança en res, fins que no arribe. Ens han convocat, ens han demanat informes, ho hem passat, però som escèptics. Si no han actuat ràpidament per a allò més urgent, com podem esperar que actuen ràpidament per a aquestes coses de la cultura?

Ferran Torrent, escriptor: “Per primera vegada d’ençà que tinc ús de raó, em pose a llegir i al cap de cinc minuts ho deixe”

El seu carrer de Sedaví (Horta Sud) va ser un dels més danyats per la inundació i Torrent va veure com els baixos de casa seua acabaven destrossats com tantes i tantes cases més. Aquestes setmanes ha fet la vida a la part de dalt de casa i ara comença amb les reformes.

1. Em trobe amb ànims perquè no tinc més remei que tenir-ne, i també un poc pel meu caràcter. És lleig dir-ho, però m’encoratge amb les dificultats. Sóc tan pragmàtic que dic que si caic, ara no és el moment. Esperaré a caure després de l’estiu, però ara no. Perquè tinc l’embolic que tinc jo, l’embolic que tenen els meus veïns i que al febrer trec novetat. Prenc tres classes de suplements que no havia pres mai en la vida i que el metge m’ha recomanat per reforçar l’estat immunitari, i em mantenen fort.

2. La novel·la és entregada, afortunadament. Perquè si m’enxampa que em queda un 25%, t’assegure que és impossible escriure en aquest estat. I no només escriure, ni tan sols corregir. És que no en tinc ganes. Per primera vegada, d’ençà que tinc ús de raó, fa un mes que em pose a llegir i al cap de cinc minuts ho deixe perquè se me’n va el cap. He avisat l’electricista?, i he avisat el fuster? Qui ve primer, el fuster o el pintor? Eixa és la meua vida ara.

3. Crec que he llegit avui que no hi ha ajudes per al sector del llibre. És possible? Les ajudes no haurien d’anar als autors, sinó a les distribuïdores i a les llibreries. Quan es normalitze una miqueta, crec que els autors i les autores hauríem de fer una gira per anar a presentar llibres o a explicar coses, fer bullir l’olla en llibreries que ho han passat malament. Jo m’hi oferisc, però no vull ser l’únic. Ha de ser una cosa gremial. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el PEN, els done aquesta idea. Si hi ha deu o quinze o vint llibreries com la Muixeranga a Paiporta, a Benetússer… Et llance una idea: s’hauria de fer una fira del llibre expressament per ajudar aquestes llibreries. Una fira en una plaça cèntrica d’una ciutat important: Torrent, Paiporta seria emblemàtic, la plaça de l’Ajuntament de València… Una setmana per a aquestes llibreries. Per a ajudar.