“Comença la processó, llarga, trista i desolada. Va davant el rei Borbó, Felip V el Calçallarga…” Així, com a la cançó d’Al Tall, va començar el funeral celebrat a la catedral de València per les 223 víctimes de la dana. El que hauria d’haver estat un moment solemne per al dol col·lectiu, per a recordar i honrar aquells que van perdre la vida en aquesta tragèdia sense precedents, es va convertir en una escenificació indigna, plena de víctors i claca, en què els veritables protagonistes, les famílies de les víctimes, van ser relegats a un segon pla.

L’acte va esdevenir una desfilada vergonyosa de poder polític, empresarial i institucional, en què destacaven figures com els reis d’Espanya, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, representants del govern espanyol i l’amo de Mercadona, Juan Roig. Els responsables d’un sistema criminal –que prioritza beneficis privats per sobre de la seguretat pública– van convertir la catedral de València en un decorat mediàtic, i ofegaren el dolor real sota una estora de protocol i hipocresia.

Les famílies es van assabentar del funeral pels mitjans de comunicació, sense cap invitació formal. El cas de Meri García, que va perdre el seu pare durant la dana, il·lustra aquesta negligència. “Ahir em vaig assabentar que es feia aquest funeral”, va dir als mitjans. Quan el seu germà va preguntar a la parròquia si podien assistir-hi, la resposta va ser despersonalitzada i insultant: “Quants passis voleu?”, com si es tractés d’una entrada per a un espectacle.

Aquest tracte gèlid es reflecteix en tota l’organització de l’acte, més pensat per rentar la imatge dels responsables polítics i empresarials que per donar suport a les víctimes. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, que va optar per accedir al temple per una porta lateral per evitar els manifestants que demanaven la seua dimissió, va ser increpat per familiars, que li van recordar amb sarcasme el seu absentisme durant els moments crítics de la dana. Una dona que havia perdut el seu marit li va etzibar: “Ja pots anar-te’n a dinar tranquil.”

Juan Roig, amo de Mercadona, també va fer la seua desfilada com si fora un actor de Hollywood. Entre càmeres i víctors, es va evidenciar una manca absoluta d’empatia cap a les famílies, algunes de les quals van abandonar el funeral en senyal de protesta, incapaços de suportar el que percebien com un insult al seu dolor. Altres es van quedar fora, amb pancartes que denunciaven la incompetència i negligència de les autoritats, amb missatges com “La vostra incompetència va significar la mort dels nostres familiars” i “Mazón, assassí”.

Un moment especialment simbòlic va ser quan un jove va lliurar a Mazón una fotografia del seu pare difunt amb la paraula “assassí” escrita al damunt. Aquest gest va encapsular la ràbia i la impotència de moltes famílies, que veuen aquest funeral no com un homenatge, sinó com una estratègia mediàtica per a esborrar les responsabilitats d’aquells que haurien de respondre davant la justícia.

Les 223 morts no són només conseqüència d’un desastre natural, sinó d’un sistema corrupte i irresponsable, que durant dècades ha prioritzat el lucre mitjançant una gestió urbanística temerària, girant-se d’esquena als riscos evidents del canvi climàtic. La gestió nefasta de l’emergència per part del govern valencià encapçalat per Carlos Mazón, sumada a la seua absència en moments crítics, forma part d’aquesta cadena de negligències que, més que errors, són responsabilitats criminals. Les famílies que van perdre éssers estimats no tan sols han de suportar el dolor de la seua pèrdua, sinó també la humiliació de veure el seu dol instrumentalitzat en favor de criminals institucionals que es passegen entre víctors i claques, blindats pels focus mediàtics i els dispositius policials.

Aquest funeral passarà a la història com una estora roja de la vergonya. Lluny d’assumir responsabilitats, els protagonistes d’aquesta farsa han mostrat un cinisme intolerable en qualsevol democràcia. La veritable processó d’aquests criminals no hauria de passar per una catedral amb càmeres i honors, sinó pels tribunals, per respondre davant la justícia pels seus actes.