27.12.2022 - 21:40
El govern espanyol ha comunicat al govern català que la taula de diàleg ja no és necessària perquè el procés català s’ha acabat i tot allò que s’havia de resoldre ja s’ha resolt.
Segons el president del govern espanyol no hi ha cap raó per a continuar dialogant, fora dels conductes regulars, amb l’independentisme català o amb el govern de Catalunya, perquè, com que el govern de Pere Aragonès ha acatat la constitució com a marc del qual no es mourà, ara Catalunya es limita a ser, novament, una autonomia més d’Espanya. Per tant, tota discussió que es vulga vehicular entre els dos governs ja es pot dur a qualsevol de les dotzenes d’organismes o formats que de manera regular reuneixen el govern de l’estat i els governets de les autonomies.
Lamentablement, la lògica de la decisió és impecable. Una taula de negociació –“taula de diàleg” ja era un trist eufemisme– només té trellat si les dues parts que hi seuen estan convençudes de la necessitat d’explorar un camí que no té cabuda en les normes legals en vigor. Només té trellat si el funcionament de les institucions vigents és insuficient per a resoldre un problema de caràcter polític. Allà on hi ha un conflicte entre legalitat i voluntat política el canal de diàleg que representa una taula fora dels formats institucionals és una bona eixida. Precisament, i només, perquè se situa més enllà de la legalitat, sense trobar-se constreta per aquesta.
Tot el vodevil relacionat amb aquesta taula ha estat penós, però cal recordar que molt al començament fins i tot aquesta taula de diàleg va semblar que podria complir la funció d’obrir un camí. Recordeu que el desembre del 2018 el comunicat signat després de la primera reunió pel president Torra i el primer ministre Sánchez deia que calia potenciar una resposta a les demandes dels ciutadans de Catalunya “en el marc de la seguretat jurídica”, no en el marc de la constitució. El llenguatge era críptic, però això és normal en aquestes negociacions. I, siga com siga, el govern espanyol no es va desmarcar d’aquesta interpretació.
Però, en un contrast clamorós, el mes de juliol passat, en la tercera reunió de la taula, el govern de Catalunya –en aquell moment d’ERC i Junts, per bé que Junts no assistia a la taula– va signar en el comunicat que l’activitat política i institucional es faria “incloent-ne també l’eventual millora sobre la base dels procediments de reforma establerts”. I, si bé la frase és igualment críptica, és ben aclaridora pel fet que l’únic marc polític sobre el qual hi ha procediments de reforma establerts és la constitució espanyola. I, per tant, les parts no poden parlar de res més. Signant allò que va signar, el govern de Catalunya renunciava a la unilateralitat i acceptava que amb Espanya qualsevol cosa s’havia de negociar dins el marc de la constitució espanyola.
I aquesta va ser una decisió –no sé si és que ells no ho veien o que no donen més de si– que equivalia a desarmar la taula de diàleg, a deixar-la sense funció possible. El fracàs de l’estratègia que Esquerra havia venut a tort i dret ja era escrit i tan sols era qüestió de temps, i oportunitat, que hi hagués un estirabot com el d’ahir per a sancionar-ho i deixar-ho ben clar en públic.
Pedro Sánchez, doncs, ha guanyat aquesta partida, una de les pitjors que ha jugat en tots aquests anys la classe política catalana. Però comet un error greu i que pot acabar pagant car: Identificar Catalunya amb el seu govern. O fins i tot, no ho sé, identificar Catalunya i l’independentisme amb Esquerra Republicana.
