El fill de policia espanyol a qui l’1-O va canviar la vida

Un amic li va dir que calia gent a l’infanta Isabel d’Aragó. Era divendres, aquell havia estat el seu institut i hi va anar a passar la tarda per amistat. Li va agradar l’ambient, de manera que va anar a casa a buscar una màrfega per tornar-hi a dormir. Luis Morote és un jove de vint-i-quatre anys de la Verneda que creia que l’independentisme era un moviment victimista i que s’havia arribat a sentit ofès com a espanyol pel que sentia i llegia als mitjans de comunicació. Aquell cap de setmana va ser el principi de la resta de la seva vida. ”Un cop a dins de l’institut, hi havia molt de misteri, tot va ser massa paranoic, però vaig veure que ho havia de fer’, explica. Un impuls el va portar a quedar-s’hi. La paranoia no era res més que por. Una por contínua i persistent que aquella nit va empènyer un grup de joves a defensar un dels col·legis electorals del barri perquè els veïns poguessin votar el primer d’octubre. La por no hi era perquè sí. Davant l’institut, hi ha el complex de la policia espanyola de la Verneda. Nou mil metres quadrats de dependències de les forces policials. Durant el cap de setmana, hi van aparcar desenes de furgonetes i d’agents uniformats que pretenien d’impedir la votació, si calia, per la força. ‘Vaig tenir un sentiment molt espontani de defensar l’escola i la meva gent, perquè principalment és la teva gent’, recorda.

Morote va créixer en un bloc de pisos amb veïns immigrats d’Espanya i molts agents de la policia espanyola. El seu pare ho és ,i durant el franquisme va ser un ‘gris’. La seva mare és d’El Salvador. ‘Com que no tinc arrels catalanes, tampoc em sentia català, català’, diu. La seva escola, la Bac de Roda. Allà va aprendre català. No es va implicar en el 15-M, però hi va simpatitzar. I progressivament va anar canviant el pensament de dretes que havia rebut a casa per un d’esquerres. ‘Però primer de tot, volia la unitat d’Espanya’, assevera. Llegia, i encara llegeix, molta premsa espanyola, i creu que això el va condicionar molt. És contundent quan hi reflexiona: ‘La premsa espanyola manipula perquè l’independentisme t’ofengui com a espanyol.’ El primer d’octubre? En Luis estava convençut que seria com el 9-N. Si aleshores no va votar, per què ho havia de fer ara? El 20-S l’havia impactat, d’acord. ‘Va ser una mena d’avís: escolta, que aquí passen coses i no són com tu les veus.’ Però era una votació convocada per la Generalitat, l’estat espanyol no hi estava d’acord i era ‘il·legal’. El dia abans de dormir a l’Infanta, Morote pensava que l’1-O quedaria en no res.

Aquell divendres a la nit, van fer torns per a vigilar la porta. Al matí, les àvies del barri els van dur l’esmorzar. ‘La gent em va conquerir’, diu Morote, que treballa com a administratiu a Badalona. L’endemà van arribar més veïns i van organitzar activitats. També van fer torns per a obrir altres escoles del barri perquè s’hi pogués quedar gent a dormir. Descriu l’ambient com a ‘lúdico-festiu’. ‘Proveíem d’allò que faltés: aigua, coses bàsiques.’ El contacte amb la gent va millorar la seva percepció de l’independentisme, però a ell li venia al cap el 3% i Jordi Pujol. ‘Canviar una burgesia per una altra… No ho veia. Però el primer d’octubre, vaig veure molta gent d’esquerres, molta gent que al cap i a la fi només volia votar i volia una república.’

Però la cosa que més el va impactar va ser l’actuació de la policia espanyola. D’agents com el seu pare. Es va passar el diumenge tremolant. ‘Quan ens vam llevar a les sis del matí, ja vèiem totes les furgonetes de la policia.’ Algú va introduir les urnes a l’institut per una porta del darrere. En Luis no les va veure entrar. Des de primera hora, es van formar cues per votar. I aleshores, el mòbil. ‘Estàvem asseguts, més o menys tranquils, i ens van començar a arribar els vídeos de les càrregues. Vaig pensar que no podia ser. Em va començar a agafar un odi brutal’, assegura. ‘Era molt injust que pel sol fet de votar hi hagués aquelles càrregues.’ Davant la comissaria de la Verneda, es concentraven més i més furgonetes i agents. Morote en denuncia l’actitud de provocació, i això que havien compartit el cafè en un bar pròxim a l’institut i al complex policial. ‘Passaven les hores i anaves veient que una policia que sempre havies sentit com a teva se’t posava davant, perquè envoltaven la comissaria, amb les armes i et mirava desafiant. Allà vaig començar a plorar. Va ser un xoc. Tot allò que creia va quedar en no res. Vaig dir: quina merda d’estat que tenim.’

Els carrers eren plens de gent mobilitzada. Un barri obrer i humil, hereu de tantes lluites veïnals durant el franquisme, amb un electorat majoritàriament partidari de la unitat d’Espanya, defensava les urnes. De sobte, Morote va trobar-se una Verneda que o bé no havia conegut abans o bé havia ‘canviat el xip’. Va recórrer diverses escoles, com la Caixa i els Porxos. A l’escola els Horts, la policia espanyola va carregar, però els veïns van aconseguir salvar una urna i van continuar votant. Una amiga que hi treballa li va explicar que havien fet un munt de destrosses. L’endemà, els nens demanaven què havia passat. ‘Com dius a un nen petit que ha estat la policia, si en teoria un nen ha de veure la policia com la seva protectora?’, es demana. ‘Venien amb aquest odi només pel fet que érem catalans. Als Horts, hi va haver un odi brutal. Per sort, nosaltres no vam rebre’, continua Morote.

A la Infanta hi va haver cues durant tot el dia i ell va anar a votar als Porxos. ‘Veient les càrregues i tot plegat, Ja sabia que aconseguirien un resultat nul. Vaig votar en blanc perquè, en aquell moment, encara ho estava assimilant. És un dia sencer que et canvia la vida. Et canvia el pensament respecte a Espanya, la seva gent, el procés… Perquè és gent que només vol votar.’ Ara és independentista. ‘L’1-O em va canviar el pensament’, sentencia. No ho ha explicat al seu pare: és gran i està malalt. Quan pot, li demana per l’avi, que era republicà, guàrdia d’assalt. ‘De vegades intento que m’expliqui coses. Li trec una mica d’informació per veure exactament d’on provinc. El meu avi era de Múrcia, d’Abarán. Probablement, van patir molt la repressió i ningú no ho diu. Hi ha molta por. Ara em toca a mi ser una mica republicà, però català’, i somriu.

Després, els mitjans espanyols van dir que no hi havia hagut cap referèndum i que a Catalunya havien volgut donar un cop d’estat. ‘Són tot mentides. No pot ser! M’he fet independentista, en part, per culpa del PP, per la seva manera de governar, no perquè m’hagi convençut un partit o una plataforma’, es justifica. En moltes manifestacions, Morote porta la bandera republicana espanyola, la tricolor, amb una estrella de l’exèrcit popular. ‘Probablement el meu avi va lluitar per l’exèrcit popular, no ho sé. Són valors republicans.’ Creu que hi ha d’haver una tercera república espanyola i que idealment això hauria de donar pas a una república catalana. ‘Però veig també que no és viable, que aquest és encara un estat franquista i lluitar per la república catalana és més viable’, raona. Morote seria el primer de lluitar per una república espanyola i lamenta que no s’hagi fet justícia amb els republicans represaliats. ‘Arriba un moment que també vols una república catalana perquè històricament s’ha lluitat per l’autodeterminació. Per tant, és de justícia’, conclou.
La tarda del primer d’octubre, en Luis ja va cridar a favor de la República catalana davant la policia espanyola. Els agents se’n reien. També els van repetir una vegada i una altra que ja havien votat. Potser era, diu, una manera de desfogar-se pel que havia passat als Horts. A la Infanta van témer tot el dia una càrrega i, finalment, a la tarda, van fer el recompte de vots i van deixar que els Mossos s’enduguessin les urnes. Morote ho recorda com ‘una explosió d’adrenalina brutal’. ‘En el moment que lliures les urnes, ja està, ja has lluitat’, diu. Allò que va viure ja forma part de la seva memòria personal, del passat que investiga i el present que construeix: ‘És una cosa que explicaré als meus fills i, tant de bo, als meus néts, si en tinc. És una cosa que no s’ha d’oblidar mai, és impossible.’