06.02.2023 - 21:40
El diari La Voz de Galicia va publicar ahir una entrevista hilarant amb un dels policies espanyols enviats a Catalunya per provar d’impedir el Primer d’Octubre. L’home és un dels que acabaran anant ara a judici a respondre dels seus actes, i el record que té d’aquells dies, com expliquem en aquest article, és espaterrant. Diu que allò era com un Vietnam i que la immensa majoria dels seus companys van acabar abandonant la unitat amb què havien estat destinats al Principat, traumatitzats per l’experiència que hi van viure.
No és la primera volta que sentim a parlar d’això. Durant el judici del procés ja vam veure desfilar tot de policies i guàrdies civils que explicaven la por que havien passat i que la maniobra que els havien ordenat era impossible i impracticable. I durant la batalla d’Urquinaona tot es va fer definitivament clar. La policia espanyola va abandonar els carrers després de cinc nits d’enfrontaments, incapaç d’encarar-se a aquella onada d’indignació ciutadana.
Qualsevol analista mínimament sensat ja és conscient avui que aquell desplegament violent que Espanya va adoptar el 2017 com a resposta al referèndum, tot allò de l’aporellos i el somos la tormenta, tenia molt més pa que formatge i no hauria pogut frenar la revolta desencadenada per la gent al carrer si aquesta gent n’hagués estat prou conscient i els polítics no haguessen posat el fre.
Ja ho sabíem aleshores, i alguns ho explicàvem abans no passàs, que no ens podrien guanyar així. I que en tot cas nosaltres tan sols podíem perdre si no fèiem bé allò que havíem de fer. Però, amb tot i això, l’estat va saber organitzar un exèrcit d’aparences que, per desgràcia, van fer efecte sobre el govern i sobre el president Puigdemont. El carrer va fer la independència, el parlament va fer la independència, però el govern no. L’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, la fuita d’empreses, la impressió que encara podien ser molt més violents, les manifestacions espanyolistes on es barrejaven sense manies des dels socialistes a l’extrema dreta i, sobretot, la divisió i la desorientació pròpies van frenar aquella oportunitat primera.
A parer meu, però, no es tracta de mirar cap arrere sinó cap avant. Perquè avui som més conscients que mai que les forces de l’ordre espanyoles no es van poder imposar ni sabien com fer-ho, ni es veien capaces d’aconseguir-ho. De la mateixa manera que sabem que la fuita de les empreses que se n’anaren obedients al seu rei no ha tingut gens de repercussió, gens ni mica, sobre l’economia catalana, que no ha notat res. Com sabem, en fi, que si aleshores, enmig del desconcert per l’imprevist, Europa va estar a un pas d’intervenir-hi però es va frenar, avui s’ha girat tant la truita que Europa imposa preventivament a Espanya els límits entre què pot fer i què no pot fer, condemnant i desautoritzant l’ús de la justícia com a arma punitiva.
I tot això, en definitiva, ho hem d’entomar com a grans lliçons apreses en el curs d’aquests anys, que caldrà aplicar correctament a la següent oportunitat. Una oportunitat que arribarà quan siguem ben conscients que ara mateix tan sols nosaltres, principalment la nostra classe política, som el nostre fre.
PS. La banca torna a guanyar molt diners, d’una manera gairebé insultant. I Jordi Goula, amb aquesta capacitat única que té de fer la dissecció de la realitat econòmica, ens explica per què passa això i de quina manera. Un article extraordinari que us recomane molt de llegir: “Rècord de beneficis bancaris… amb un servei molt millorable”
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
