12.07.2022 - 21:40
El 4 de juliol, dia en què els Estats Units celebren la independència, es va posar a la venda un llibre provocatiu escrit per Balaji Srinivasan, titulat The Network State. Srinivasan és una estrella tecnològica –antic cap de tecnologia de Coinbase i cofundador de Myriam Genetics– i aquest llibre proposa la creació de nous estats independents basats en internet. La versió original del text, en anglès, la podeu llegir sencera, en una aplicació innovadora, en aquesta pàgina.
Segons la definició de l’autor, “un Network State és una xarxa social amb una innovació moral, un sentit de consciència nacional, un fundador reconegut, una capacitat d’acció col·lectiva, un nivell personal de civisme, una criptomoneda integrada, un govern de consens limitat per un contracte social intel·ligent, un arxipèlag de territoris físics finançats per col·lectius, una capital virtual i un cens que demostra l’existència d’una població suficient, ingressos i una petjada immobiliària prou gran per a aconseguir un cert reconeixement diplomàtic.” Srinivasan creu que, d’acord amb això, es pot generar un col·lectiu humà que gestione les seues necessitats, de salut o ensenyament, econòmiques o de qualsevol mena, al marge dels estats formalment existents.
El debat sobre els possibles estats virtuals, la seua relació amb els estats analògics i les potencialitats de tot plegat fa temps que és ben viu. Estònia i Singapur l’encapçalen en molts terrenys i són l’espill on tothom es mira. Als Països Catalans, el Consell per la República ha construït un model de governança basat en aquesta premissa. Hi ha un col·lectiu armeni que va bastint un estat armeni virtual no limitat al territori oficial de l’estat armeni. I en molts llocs la gent es demana com és que si avui dia tot ho fem per internet no podem organitzar la nostra nació en xarxa.
Justament a aquesta pregunta vol respondre Srinivasan, que afegeix aspectes nous i molt suggeridors al debat. Un és la configuració de l’estat virtual com una xarxa social. Un altre és la idea que un estat d’aquesta mena pot arribar a ser reconegut per estats tradicionals –un camí que va obrir Dinamarca, que el 2019 nomenà un ambaixador oficial davant Google i Facebook, amb seu a Silicon Valley. La tercera, i per a mi la més interessant, és com crear un territori a partir de la xarxa. Srinivasan diu que podem imaginar un país-arxipèlag on els pisos i les cases dels ciutadans, o les botigues, les oficines i els espais públics que la comunitat podria comprar són, de fet, el territori d’aquest estat, de manera que se supera qualsevol frontera tradicional i en aquests espais s’atorguen privilegis als “nacionals” que no tindrien els “estrangers”. Imagineu, per exemple, que l’estat en xarxa compra un hospital i el gestiona com una cooperativa d’usuaris.
La proposta, ara com ara, ha suscitat una bona polèmica –Sam Venis en parlava amb una posició bastant escèptica en aquest article de The Guardian. Però a nosaltres ens pot resultar especialment atractiva. Els catalans ara estem embarcats en la tasca de tenir un estat normal i corrent, a l’antiga, i aquest és un projecte al qual no podem renunciar. Però això no significa que, alhora, no estiguem amatents també a idees com aquesta i que no mirem d’aprendre’n i avançar. Ho vam fer, per exemple, inventant el .cat, salvant així obstacles que semblaven insalvables, innovant conceptualment i creant un model funcional i real de domini cultural d’internet que després molts altres països han seguit. Ho fem, ni que siga embrionàriament, desplegant l’arquitectura institucional plena del Consell per la República. Però de segur que podem fer moltes més coses i en moltes més direccions. Sobretot pensant que el futur s’assemblarà bastant a això de què parla el senyor Srinivasan. Encara que ara puga costar de veure-ho.
