06.05.2021 - 21:50
Des de fa una setmana, al carrer de Ferlandina, es pot dir que davant mateix de la seu del diari que em publica aquest article, hi ha una estesa d’espelmes i flors a terra. Hi vaig ensopegar dijous passat al vespre, quan ho acabaven de posar i aquell tram de carrer era ple de gent concentrada en silenci, amb les mirades baixes. No vaig poder passar de llarg. Primer em vaig aturar amb respecte i em vaig unir a la reunió, amb la guitarra de ma filla penjant de l’esquena, i després, parlant amb un grup de senyores, vaig intentar esbrinar què havia passat. No entraré en detalls, primer perquè no he pogut contrastar el que em van explicar, i segon perquè tampoc ho he volgut fer, em va semblar que m’havia de quedar amb el que me’n deien i amb el que s’ha anat comentant pel barri aquests dies. Ho resumiré moltíssim, que de vegades ser esquemàtic és el més respectuós: un jove de poc més de vint anys va morir la nit de dimecres a dijous en caure daltabaix per accident del terrat, o del balcó, no em va quedar clar.
El cap de setmana passat, una altra parella de joves van morir intoxicats en una masia d’un poble de l’interior. En tinc molts més detalls però no hi entro pel mateix respecte d’abans. Feien una festa uns quants amics i aquesta parella va voler una mica més d’intimitat i van anar a raure a un espai de la masia on un aparell, no em feu dir quin, va fer mala combustió i va anar alliberant un gas tòxic que els va enverinar mentre dormien. També en tenien vint-i-pocs.
Ahir rellegia una novel·la i vaig topar amb una frase que se’m va encadenar a aquestes tres morts que us he contat: “Quan ets jove és fàcil tenir ideals i viure d’acord amb ells. El que és complicat és mantenir la coherència al llarg del temps i a pesar dels reptes que ens imposa la vida.” Ho signa l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel a la seva última novel·la, La hija única. La novel·la té com a tema central la maternitat, i la no-maternitat, i com aquesta tria condiciona la manera de viure de les dones encara avui, i en relació amb els ideals de joventut l’autora va exposant com la dona que narra la història els va modificant, amorosint, desinflant, a mesura que passa el temps i les seves inquietuds vitals van transformant-se d’acord amb el que li demanen cap, cos i societat. També ho deixo apuntat i prou.
Ara me’n vaig al dia 25 d’abril al CCCB. Va venir l’escriptor Jordi Cussà a parlar del seu últim llibre, L’emperador i la reina Lluna, amb l’escriptor Manel Ollé, va ser una conversa ameníssima sobre l’escriure. Quan li van preguntar com escrivia, Cussà va explicar, em va quedar gravat i se’m repeteix des d’aquell dia, que una vegada va voler fer un esquema exhaustivíssim d’una novel·la que pretenia escriure, diu que en va fer un guió on estava tot previst, tot fins a l’últim detall de cadascun dels personatges, trames, accions i altres, i que quan va acabar de fer-ne l’esquema li havien fugit totes les ganes d’escriure aquella història, perquè ja estava escrita.
Per acabar, me’n vaig al pròleg que Josep Pedrals ha fet per a La vista als ulls de Joan Todó, que arrenca així: «En Joan Todó i jo vam passar moltes nits plegats xerrant, bevent i fent el cràpula per tota mena d’antres de Barcelona. Ens sabíem les contrasenyes per entrar als caus de mala mort més infames de la ciutat i vivíem la sordidesa bohèmia amb aquella passió desaforada que barreja la inconsciència dionisíaca amb el desencant post-adolescent.” És un pròleg preciós d’un poeta a un altre poeta, per damunt de tot, però també d’un amic a un altre amic, que es tanca amb aquest paràgraf: “Ja no queda cap d’aquells antres de fa tants anys. Eren massa il·legals per mantenir-se oberts amb la persiana baixada. I nosaltres ja tampoc no hi som. I la mort ja no té cap domini.”
Jo en realitat tenia al cap escriure sobre el que va dir Cussà i recrear-me en la necessitat d’escriure sense esquema o bé amb un esquema prou flexible i ple de forats perquè no ens encotilli la llibertat creativa. Volia anar per aquí, blanca i pura, parlant de literatura i prou. Però les tres morts joves, les paraules de Nettel sobre els ideals de joventut i la imatge, o més aviat el record, dels poetes Todó i Pedrals de joves, se m’hi han barrejat i em fa l’efecte que d’alguna manera tot plegat va a parar al mateix lloc.
Una mala combustió, un accident dalt d’un terrat, uns antres que tanquen i la vida que passa, uns ideals que canvien, un desencant perquè l’esquema no et deixa respirar, tot em parla del mateix: els esquemes hi han de ser per poder trencar-los, però per trencar-los nosaltres també hi hem de ser, és això el que em ronda i m’ho encadena tot. Un esquema fi i una vida per trencar-lo.
