16.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 17.01.2018 - 07:20
Avui comença el període de sessions del parlament de la nova, i forçada, legislatura catalana. I comença des d’un esglaó més amunt d’on era a la legislatura passada, amb la República proclamada el 27 d’octubre i amb una majoria independentista que ha resistit, gràcies a l’extraordinari comportament dels votants, el colp d’estat de Rajoy, aquella aplicació irregular i fora mida del 155.
Després de la suspensió de l’autonomia per l’estat espanyol, avui, finalment, es farà el primer pas per a recuperar les institucions del Principat. Han estat tres mesos en què s’ha destruït bona part de l’obra dels darrers governs i en què s’han paralitzat decisions valentes que representaven un canvi, no solament des del punt de vista nacional sinó també des del punt de vista social. Roger Torrent presidirà aquest nou parlament que haurà de trobar l’equilibri entre el filibusterisme i la provocació permanent que exerciran els unionistes des del primer minut i l’avanç de l’independentisme que el resultat de les eleccions reclama.
L’amenaça de la repressió és, per desgràcia, massa present encara, i cal denunciar-la. Difícilment podem parlar de normalitat si tres diputats de la cambra romanen a la presó i no els permeten ni d’acudir a l’hemicicle a exercir el seu dret de representació política, i cinc més han de residir a Brussel·les. I és evident que l’estat, amb la força o amenaçant de fer ús de la força, maldarà per perpetuar la pressió sobre els representants independentistes, amb la intenció gens dissimulada de paralitzar als despatxos allò que la gent va guanyar a les urnes.
Des del minut primer, doncs, la majoria independentista haurà d’actuar unida i conscient de què hi ha en joc. Si és que vol avançar i no pas retrocedir, una decisió que em sembla que molt poca gent entendria a hores d’ara. La ratificació del president Puigdemont serà la primera prova de foc, d’ací a deu dies. I caldrà afrontar-la amb determinació i audàcia. Amb la mateixa determinació i la mateixa audàcia que van servir per a fer córrer les urnes abans del primer d’octubre, per a guanyar el referèndum després i per a despullar l’Espanya més autoritària davant el món, per a proclamar la República i fer dels carrers l’escenari de l’apoderament popular en les aturades de país.
Els fets de l’octubre republicà ens han dut a un esglaó més amunt, molt més amunt, d’on érem abans de l’estiu, d’on érem abans de la formació de Junts pels Sí, d’on érem abans que la consulta d’Arenys de Munt inauguràs la dècada independentista, d’on érem abans que l’estatut fos retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. Tot aquest camí, tan llarg i tan intens, cal rematar-lo a la primera oportunitat possible sense les vacil·lacions que van deturar l’oportunitat de fa tres mesos. I, en aquesta tasca, estic segur que el parlament que es forma avui tindrà un paper clau. No l’únic ni potser el més important, si hem entès bé les lliçons de les setmanes passades, però sí un paper imprescindible. I això, si els setanta electes per la independència ho entenen –i entre avui i final de mes sabrem del cert si ho han entès–, ens hauria de deixar tranquils i confiats que la cosa, per més barreres que la Moncloa hi vulga posar, anirà bé.
