Un esdeveniment lingüístic de proximitat

En aquest espai, als membres del Grup de Lingüistes per la Diversitat ens agrada divulgar coneixements sobre llengües des de perspectives ben diferents. Un cop al mes, un de nosaltres hi presenta el que en podríem dir una petita píndola de coneixement lingüístic. De fet, si és el primer cop que passes per aquí, t’animo, lector, a recuperar els articles de mesos anteriors. Però avui et plantejo una cosa diferent. Començaré proposant-te una endevinalla.

M’agradaria que endevinessis a quin lloc (gens exòtic, no te’n vagis pas gaire lluny!) pròximament se sentirà parlar basc, gal·lès, gallec, portuguès, crioll de Guadalupe, català i occità. I encara hi podem afegir l’asturià, el croat, el sòrab, el maia i la llengua de signes espanyola. Pensa en quin espai es podrà arribar a saber com sonen el quítxua, el silesià, el bretó, l’aimara, el gaèlic, l’amazic i el cors. Rumia on es poden aprendre noms de llengües que segurament no has sentit mai, com ara el numu, el nenqayni ch’ih, el ngunnawal, l’okinawès i el yoremnokki. Endevina on podries anar per descobrir qui parla el shiwilu, el sà’án sàvǐ ñà yukúnanǐ, el forro; pregunta’t des d’on podries viatjar a uns altres indrets en frisó, en malieng, en hachijō i en kenyang.

En definitiva, voldria que rumiessis en quin escenari, en quin context, és possible trobar-te amb aquest reguitzell de llengües. Et deixo una estona per pensar i, mentrestant, t’aniré demanant una altra cosa: vés enrere i rellegeix la llista que t’he fet en el paràgraf anterior per mirar de descobrir de quines de les llengües que hem esmentat havies sentit abans el nom i quines sabries “situar”.

Segur que no tens problemes amb les que ens són més properes, com per exemple l’occità, el portuguès i el cors. Fins i tot potser t’és fàcil de contextualitzar les llengües més parlades pels nostres veïns com el quítxua, l’aimara i l’amazic (que, no ens hem de cansar de recordar-ho, és la tercera llengua més parlada a Catalunya). Però potser hi ha un bon grapat de noms que no havies sentit mai, com el yoremnokki, el ngunnawal i el kenyang.

Es calcula que al món s’hi parlen entre 5.000 i 8.000 llengües, i per això és normal que no coneguem el nom de la majoria. I segurament no et resulta nou saber que moltes d’aquestes tenen molt pocs parlants. És una veritat indiscutible que un percentatge altíssim de les llengües del món són llengües, no només minoritàries –és a dir, que tenen pocs parlants–, sinó també minoritzades –és a dir, que es troben en una situació de subordinació respecte d’una altra llengua.

La minorització és un dels camins que du les llengües a desaparèixer: només al llarg del segle XX en van desaparèixer més d’un miler, i prop del 90% de les llengües que es parlen avui al planeta no arribarà al segle vinent. Que en desapareguin tantes implica un gran daltabaix cultural i provoca efectes directes i importants en la comunitat. Està àmpliament documentat, però, que aquests efectes poden revertir-se mitjançant estratègies de revitalització lingüística: fa un temps llegíem que “el 2007 un grup d’investigadors va observar que a la província de British Columbia, al Canadà, el suïcidi entre adolescents era d’un 15% més baix a les comunitats natives americanes en què més de la meitat de la població parlava la llengua, en comparació amb les comunitats en què la llengua la parlava menys de la meitat del grup o havia estat substituïda del tot”. I no només això: la incidència de determinades malalties, com la diabetis i l’alcoholisme, també es relaciona amb el grau de vitalitat de la llengua pròpia.

Arreu del món es duen a terme estratègies de conservació i revitalització, i això es fa tant des de l’àmbit científic (de la lingüística) com des d’àmbits professionals i de l’activisme. Aquestes estratègies poden adoptar formes diferents: hi ha lingüistes que documenten varietats poc descrites o que analitzen com algunes situacions socials canviants (la pandèmia recent, la política, la globalització) poden tenir efectes sobre la salut lingüística d’algunes comunitats. N’hi ha uns altres que treballen per la inclusió de llengües minoritzades en els sistemes educatius juntament amb professionals de l’educació. Hi ha activistes digitals que ofereixen noves eines per facilitar els processos de revitalització, i hi ha músics, escriptors o pintors que erigeixen l’art en un element facilitador de la recuperació de la vitalitat de certes llengües. Tot això són només exemples: la llista d’estratègies de revitalització podria ser encara més llarga.

I, arribats en aquest punt, permet-me que reprengui la pregunta que et feia i que de seguida lligaré amb el que hem explicat fins aquí. Fixa’t que tots aquells noms que hem llistat més amunt etiqueten llengües que, com a mínim, comparteixen una característica: totes són llengües minoritzades. I és per això que, per totes aquestes llengües, hi ha professionals, científics i activistes que hi treballen. I molts d’aquests professionals, científics i activistes es reuniran d’aquí a ben poc per intercanviar experiències, coneixements i accions que duen a terme, com les que hem mencionat al paràgraf anterior. I, ara sí, ja podem respondre la pregunta que et feia al començament: l’escenari on es trobaran i on conviuran totes aquestes llengües durant quatre dies és doble; es repartirà entre les ciutats de Girona i Perpinyà, que són les ciutats que acolliran el III Congrés de Llengües Indígenes i Minoritzades (del 13 al 16 de setembre). Si vols acostar-t’hi, que sàpigues que hi seràs benvingut, tant si t’hi vols inscriure com si vols participar en les activitats obertes al públic que hi ha programades.

Carla Ferrerós és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).