26.10.2018 - 21:50
En la vida de qualsevol societat humana hi ha dies que són únics, que la marquen per sempre. En el nostre cas, el primer d’octubre, el dia del referèndum d’autodeterminació, ens ha marcat a tots molt més que cap altre dia, segur que més que cap dia des de la mort de Franco, potser que cap dia des dels fets del 14 d’abril de 1931 que varen obrir la porta a l’esperança de la Segona República Espanyola i a la foscor de la subsegüent dictadura franquista.
La proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya avui fa un any, el 27 d’octubre de 2017, va ser la conseqüència immediata més concreta dels fets del primer d’octubre. Un any després, continuem discutint sobre els detalls més mínims que es van esdevenir aquell dia i els dies anteriors i següents, cosa que és inevitable, precisament per la transcendència de tot allò que va passar. Però també per la seua complexitat. Que alguns dels protagonistes proven, a curt termini, de treure’n un benefici partidista no és excusa per a negar i entendre que la complexitat de les coses que vàrem viure superava i supera de molt les que havíem viscudes mai tots plegats, i més concretament, que havia viscut cap polític català des del president Tarradellas.
Però, si alcem la vista, no costa gaire de veure que aquella declaració aprovada a les 15.27 de la vesprada del 27 d’octubre, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, és la pedra angular del mandat polític creat al carrer el primer d’octubre per una ciutadania heroica que va fer possible la derrota més dura que l’estat espanyol havia patit en dècades. Un mandat que encara no s’ha completat –això no ho pot discutir ningú–, però que és la referència sobre la qual pivota tota la vida política catalana i, encara més, fins i tot, la vida política espanyola.
Només cal imaginar on seríem avui si els diputats de Junts pel Sí i la CUP no haguessen tirat endavant la declaració d’independència, si el govern hagués acabat acceptant la repressió i hagués convocat eleccions autonòmiques, després de la proclamació fallida del 10 d’octubre, dividits i barallats tots amb tots. Quan mirem les coses dolentes que han passat aquest darrer any, aquelles que no ens agraden gens, tenim un tast només del desastre monumental que s’hauria abatut sobre el país i sobre l’independentisme si no s’hagués fet el pas necessari de proclamar la independència, avui fa exactament un any.
I dic això sense conformisme. A mi no em sembla prou haver-la proclamada sense haver-la implementada. De cap manera. Però tampoc no crec en la teoria de l’ocasió perduda ni estic disposat a treure valor a allò que va ser capaç de fer aquella generació de polítics. Els qui donen per enterrat el procés d’independència, si de cas, expressen un desig, que és poc compatible amb la realitat que vivim. Cal lamentar, és clar, el greu error de no haver-la proclamada el dia 3 o el dia 10. I cal criticar durament que el dia 27 no es fes res per mantenir aquella proclamació i fer-la efectiva. Però hem de ser conscients que tampoc no hi hauria hagut 21-D sense proclamació. Que el govern a l’exili no hauria existit i, per tant, no s’hauria denunciat amb aquesta efectivitat la inexistència de la democràcia a l’estat espanyol, eix central de la causa justa de l’autodeterminació. Que cap alt tribunal alemany no hauria deixat tan visible com ho és ara l’excentricitat del sistema polític i jurídic de l’estat, amb totes les coses que això significa. O que la lluita antirepressiva, recordant que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja eren tancats des d’abans, no hauria deslegitimat el règim com ho fa ara, amb l’esforç increïble que posen en primer lloc i davant de tots els familiars dels presos i exiliats. Però també hem de ser conscients que sense la proclamació de la independència el govern del PP a Madrid tampoc no hauria caigut estrepitosament. Ni s’hauria posat en relleu l’existència d’estats que ja no tenen por d’enfrontar-se a Espanya en defensa dels nostres drets. Ni s’hauria creat un Consell de la República que, separat completament del sistema polític espanyol, molt probablement alterarà de manera substancial les relacions institucionals al nostre país.
Catalunya serà un dia un estat efectivament independent, tret que Espanya faça molt de pressa un canvi tan gran que és impossible de creure-se’l. Aquells que pensaven o volien pensar que el problema només era el PP cremen etapes de manera accelerada. El règim postfranquista ha quedat obert en canal davant els nostres ulls i, més important encara, davant els ulls del món. I és la declaració del 27 d’octubre, concreció del mandat del primer del mateix mes, el gest que ha donat la força necessària a aquest país per a resistir l’onada de repressió més salvatge que s’ha vist a Europa des de fa molts anys. Aquell text que fa dir a tanta gent que ‘som República’ ha estat el far que fins i tot en els moments més foscos ens ha obligat a anar endavant. Hauríem de reconèixer-ho i donar-hi valor. Perquè marca el final del camí amb una precisió que no havíem vist mai. La constitució del Principat com a estat ‘independent i sobirà, de dret, democràtic i social’ ja no és una entelèquia de futur sinó un projecte que obliga.
Dels errors, molts, que es van cometre aquells dies, ens cal aprendre’n. Jo estic segur, i em consta, que els seus protagonistes n’han après. I crec que tota la societat. Catalunya és avui un país infinitament més conscient que no fa un any de què s’hi juga. Encara hi ha debats, enervants en alguns casos, però ara sabem moltes coses més que no sabíem aquells dies. Ja ningú no amaga ni nega –el ministre Maragallo, el darrer– que l’estat espanyol estava i està disposat a fer servir la violència més gran, l’autoritarisme més dur, contra l’anhel democràtic de la ciutadania. Ens enfrontem a això, i ens hi enfrontarem. Ja sabem amb pèls i senyals que si el dia 2 d’octubre a Madrid es van organitzar maniobres insòlites, com ara pressionar les empreses perquè canviessen la seu de lloc, és perquè per a ells la proclamació de la República era una possibilitat molt més que real. I hem vist caure al pou la figura del monarca espanyol, segurament fins a un extrem que mai no se’n refarà. I hem constatat que molt poca gent s’ha rendit i que la fortalesa del moviment democràtic per la independència és enorme.
De tot plegat naixeran noves oportunitats per a completar la tasca. I probablement, n’hi haurà poques amb tanta capacitat com el judici ja imminent contra els dirigents sobiranistes que avui són tancats injustament a la presó. Avui, i a la vista de les experiències viscudes aquest darrer any, nosaltres sabem bé en quins errors no podem caure mai més i quines són les accions imprescindibles que no poden fallar una altra volta. Mentrestant, ells ja han cremat totes les eines que podien fer servir. La credibilitat propagandística de la guerra econòmica serà nul·la, per exemple. I no caldrà proclamar novament la República, perquè el parlament ja la va proclamar avui fa un any. La misèria, el vol esquifit, que molts dies hem d’aguantar en el debat polític català, cansa molt. I és normal que molta gent es demane si en aquestes condicions serem capaços de fer les coses que tots sabem i diem que cal fer. En el meu cas, subscric completament les paraules d’ahir de la consellera Clara Ponsatí: si sóc crític és perquè tinc ben afermada l’esperança que no hi ha cap més eixida possible al conflicte polític encetat el 2006 amb l’aprovació del nou estatut que la República, que l’estat independent de Catalunya.
Des d’aquell any, des del 2006, he vist créixer i consolidar-se una majoria social que ja ha canviat de dalt a baix el Principat, que ha destruït la sociovergència i el poder factual que s’hi arrecerava, que ha somogut les aigües a tots els racons del país i totes les ideologies i que ha tingut l’enorme virtut de crear un projecte sòlid i raonat que ni la violència no podrà aturar. Crec, si voleu que ho diga així, en Carles Puigdemont, en Oriol Junqueras i en Anna Gabriel. O en Quim Torra, Pere Aragonès i Carles Riera. Però encara crec molt més en la Sílvia de Vidreres, en el Manel de Vilanova de Bellpuig, en la Júlia i la Txell de Barcelona, en l’Emigdi de Campredó, en el Paco de Roquetes, en la Maria de Mataró, en el Toni de Súria, en l’Eulàlia de Palamós, en el Carles de Sant Cugat, en la Pilar de Valls, en la Neus de l’Hospitalet, en l’Àlex de Dosrius, en la Carmina de Lleida, en el Jofre de Vilanova, en l’Oriol d’Arenys, en el Joan de Constantí, en el Joan de Girona, en l’Ignasi de Verges, en el Jordi de Vic i en tanta i tanta gent no tan sols del Principat sinó de tots els Països Catalans que saben perfectament que ja no hi ha marxa enrere possible i que ho donaran tot per anar més de pressa cap endavant. Perquè han fet del combat la seua vida.
Ells, més i tot que cap polític, són i seran la meua garantia perquè ells han sostingut en les seues mans des de fa anys, i molt especialment aquest darrer any, el mandat sorgit de la voluntat popular. I ells, perquè els conec i no els he vist defallir mai, sé que seran la meua i la nostra garantia, fins aquell dia en què, ritualment, quan algú ens demane quin dia es va proclamar la independència, li responguem que es va proclamar al parlament el 27 d’octubre de 2017 però que encara vàrem haver de lluitar un temps per a fer-la efectiva.
